BarcelonaLa sèrie La Postal és un exercici nostàlgic i sociològic a través de les postals de la Catalunya i l'Espanya dels anys 60, 70 i 80: una divertidíssima realitat vintage. La secció va a càrrec de Cristina Arribas, arquitecta i col·leccionista, la persona que millor coneix les imatges amb les quals, com a país, vam acollir el turisme. Són imatges que s'escapen del que podríem esperar d'una postal turística visualment seductora: hi trobem, per exemple, estampes de peatges, benzineres i platges plenes a vessar.
Un dels trets essencials de l’univers de la imatge postalera de l’Espanya del període desarrollista és el kitsch. Però, atenció!, la definició de què és i que no és kitsch no és una tasca fàcil. Potser no ens posarem d’acord... Sovint, en el cas espanyol, es relaciona amb una altra característica semànticament complexa: la cursileria. D’altres el defineixen, des de l’actualitat, amb una mirada més camp... No és tan fàcil. Potser com a bon italià, qui en dona una visió clara i didàctica és Gillo Dorfles en el seu ja clàssic i imprescindible assaig del 1969 El kitsch. Antología del mal gusto. Gran llibre i molt entenedor. Però té una mancança si s’aplica al cas espanyol: no preveu una categoria que segurament, si Dorfles hagués nascut aquí, hauria inclòs sense dubtar-ho: l’espanyolada.
Es tracta d'un vocable que va aparèixer originalment en francès, espagnolade, per donar nom als productes culturals nascuts durant el Romanticisme que cultivaven, en paraules de Román Gubern, “l'exotisme i el color local d'una porció subdesenvolupada de l'Europa Meridional”. No sembla que als països del nostre entorn hi hagi una paraula que defineixi una representació falsejada dels trets de la seva identitat cultural nacional.
Amb una certa ambigüitat entre l’exotisme i el folklorisme, entre el que és estranger i el que és propi, el terme ja apareix en les primeres dècades del segle XX, moment en què s'assisteix a la fascinació de les avantguardes artístiques pels motius espanyols (les espanyoles de Picabia, les ballarines de Miró o les fotos i les pel·lícules de Man Ray, entre d'altres).
Però serà durant la segona dècada del segle XX quan l'espanyolada –la que ens interessa ara i aquí, en aquest recull de postals– ressorgirà de manera més massiva i més banal. Lligada ja no a les avantguardes o a l'art, sinó a la publicitat i el consum, es va transformar en un recurs que vendrà alegrement la imatge espanyola: la versió pop que el franquisme farà sobre els seus propis valors, lligada estretament a les tensions que sorgeixen entre la identitat i la modernització desenvolupista. I olé!
Si hi ha una arquitectura clarament lligada al turisme, és la de l’hotel, la peça mínima necessària per convertir un lloc en destí massiu de lleure. La seva imatge ha estat omnipresent; ja no només les targetes postals, sinó també en el cinema o la literatura. Hollywood enregistrà la primera pel·lícula important filmada completament en un hotel a Fin de semana (1945), de Robert Z. Leonard, amb Ginger Rogers i Lana Turner. Altres films nord-americans de l’època amb un clar protagonisme hoteler van ser Taules separades (1958), de Delbert Mann, o Milionari d’il·lusions (1959), de Frank Capra. Una novel·la espanyola de premi en què el protagonisme i el títol són explícits és Torremolinos Gran Hotel, d’Ángel Palomino, publicada el 1971, en plena eufòria turística.
La figura de l’hotel va evolucionar des del luxe més pompós d’estil historicista, fins als hotels més moderns, amb arquitectures grandioses i l’aplicació dels últims avenços tecnològics del moment. La modernitat era un valor afegit i aportava luxe i glamur assequibles per a tothom. Els hotels es van convertir en els nous monuments estel·lars del món modern, i també, esclar, en protagonista de la targeta postal espanyola, que representava la promesa de qualitat i comoditat per a les classes mitjanes. Turisme democràtic en un país dictatorial. Una modernitat turística que, malgrat tot, va començar a obrir i acostar el país a Europa.
Qualsevol hotel d’aleshores distribuïa les seves pròpies postals, que s’adquirien a la mateixa recepció de l’establiment i que segurament presidien el suport giratori de sobretaula ben visible al taulell de l’entrada. Només calia triar-ne una, la més moderna i vistosa, sovint marcant una de les habitacions per deixar clar el “jo soc aquí”: en aquesta terrasseta, una entre centenars que, com si fos un rusc d’abelles, la postal mostrava sense complexos. L’edifici solia ocupar gairebé tota la imatge, sense ni tan sols deixar espai per a la platja que donava sentit a la seva ubicació. L’hotel era el món, el destí, el luxe.
Aquí teniu la típica i tòpica postal turística multivista. Un festival pseudopictòric que convertia un destí en suposat objecte artístic. L’objectiu indissimulat era seduir amb la varietat, amb una paleta de sensacions que no defraudés les expectatives dels visitants, oferint-los exactament el que esperaven trobar. Mar i platja a dojo. Tradició i modernitat. L’Espanya desarrollista volia respondre a aquesta dualitat: un país convertit, per una banda, en escenari pintoresc andalús plagat de pintes, castanyoles i toreros (els vilatans adoptaven la disfressa gustosos) i, per l’altra, en un lloc confortable i cada cop més modern per al turista.
Si a la paleta del pintor s’hi resumia el seu món cromàtic, a la del mapa turístic, les guies de viatge o les postals l’operació consistia a reduir el món a allò que s’havia de veure. La resta no comptava, era pigment amorf. En realitat, aquesta multivista fragmentada encaixava perfectament en la visió parcial que caracteritzava la mirada que tenia –i té– el turista. És a dir, la imatge del turista com a consumidor de fragments. Abans imatges de postals, ara selfies d’Instagram.
Els recursos de les postals ja eren molt variats, i aquesta d’avui n’és una mostra: la suposada paleta de pintor que redueix el món –en aquest cas, la mallorquina platja de Can Pastilla– a cinc retalls obscenament turístics. Hi ha altres multivistes més completes que mostren moltes facetes del lloc (els seus monuments clàssics, les carreteres, l’ambient humà, l’aeroport, hotels, una increïble posta de sol, una parella enamorada). Sempre, però, el muntatge com a descomposició, com a realitat fragmentada.
El paisatge com un producte tot inclòs, com un objecte de consum. Amb la postal, el turista tenia la ruta perfectament assignada: l’allotjament, la visita i la cita prèvia. Una pastilla perfecta de la realitat. Can Pastilla!
Amb què somnia l’ase? ¿Un horitzó obert, una mar blava, l’aventura del viatge, la platja atapeïda d’humanitat vacacional o la felicitat de fer turisme, el gran invent que va obrir les portes a l’Espanya que sortia de l’autarquia? Aquest típic burro va il·lustrar moltes postals del desarrollismo. La producció cartòfila dels anys 60 i 70 del segle XX va ser quantitativament massiva i qualitativament un festí visual amb uns valors que van molt més enllà de la funció fotogràfica estricta. De la mà de les postals, aquest estiu farem un viatge, entre nostàlgic i sociològic, als orígens del turisme, llavors tan desitjat, avui tan angoixant.
Van ser els anys de la consolidació d’una iconografia del paisatge molt postalera. Aquelles cartolines de 10,5 x 15 cm, plastificades i a tot color, mostraven sense filtres, però amb infinits retocs i falsejaments, l’enlairament d’un país desigual que es modernitzava a tota màquina, amb el turisme com a bandera: un paisatge en venda.
Us heu fixat quin mar tan blau, i quin telescopi tan sospitosament carbassa? El color era l’atractiu de la publicitat, el cinema, els còmics i els cromos. En la fotografia d’autor o la considerada alta cultura, hi regnava una cromofòbia. El color desorbitat de les postals se suposava que millorava la realitat. Es tractava de somniar un món millor, d’acolorir una època grisa.
Les postals que ens acompanyaran aquest estiu van dels anys 50 als 70, amb la novetat de la quadricromia i l’òfset color, un canvi essencial per mostrar el món en la seva nova versió de modernitat efervescent. El pictorialisme pintoresc quedava oblidat.
Amb què somnia l’ase? Potser amb Amèrica? Amb la modernització? Amb la urbanització? Amb el miracle econòmic? Feia una dècada que Espanya havia iniciat relacions amb els EUA, amb la firma dels pactes del 1953: no només es va servir del seu suport monetari, sinó també de l’american way of life. Ho anirem veient a les postals: grans hotels, autopistes, automòbils, oci massiu... Benvinguts al meravellós món postaler.