Afganistan, crònica d'una ficció

BarcelonaSense ànim de fer-me publicitat, el 2012 vaig publicar el llibre Afganistan, crónica de una ficción (editorial Debate), després d’haver viscut sis anys en aquest país asiàtic. Després encara m’hi quedaria dos anys més. El vaig titular d'aquesta manera perquè era una ficció tot el que els Estats Units ens venien sobre l'Afganistan: ni s'hi havia instaurat una democràcia, ni les dones disposaven de drets, ni l'exèrcit afganès tenia capacitat per frenar l'avanç dels talibans, com ha quedat demostrat aquests últims dies. No és que jo fos una visionària, sinó que vivint allà resultava evident que el país no s'aguantava per enlloc.

La seguretat es basava en la presència de forces de seguretat sobre el terreny. És a dir, es col·locaven punts de control a les carreteres, de manera que a les zones més insegures podies trobar un punt de control cada cinc o deu quilòmetres, mentre en les més estables s’hi localitzaven a molta més distància. Amb tot, el govern afganès no va arribar mai a controlar tot el territori.

Retirada dels estrangers

En els punts de control hi havia soldats o policies afganesos, o directament militars estrangers. Lògicament, quan la majoria de les tropes internacionals es van retirar de l'Afganistan a finals del 2014 (al país van arribar a haver-hi fins a 150.000 efectius estrangers desplegats, mentre que a partir de l'any 2015 tot just n’hi van quedar uns 12.000), també es va reduir el nombre de punts de control, ja que les forces de seguretat afganeses no disposaven de prou efectius per ocupar els llocs que les forces internacionals van deixar vacants. La conseqüència immediata va ser que els talibans van guanyar territori.

Malgrat això, el govern afganès va continuar mantenint el control de bona part del país perquè l'exèrcit disposava del suport aeri dels Estats Units. És a dir, quan els talibans atacaven els soldats afganesos, helicòpters nord-americans sortien a ajudar-los. I en això sí que els talibans eren inferiors: no disposen de força aèria. Però amb la retirada de gairebé tots els militars nord-americans en les últimes setmanes, l'exèrcit afganès també es va quedar sense aquest suport.

És cert que hi ha una força aèria afganesa, però es podria dir que és gairebé anecdòtica. Moltes de les aeronaus no funcionen per falta de recanvis i és missió impossible tenir pilots o controladors aeris que durin a la feina més de tres mesos. Els que han sigut formats durant els últims anys han marxat a treballar a l'Índia a la mínima de canvi, perquè hi guanyen més i la seva vida no corre perill.

Situacions surrealistes

Després de la retirada de la majoria de les tropes internacionals de l'Afganistan el 2014, et podies trobar situacions surrealistes en els punts de control de les forces de seguretat afganeses, com soldats que es queixaven que no disposaven de prou munició i que havien de dosificar les bales quan combatien contra els talibans. Altres es lamentaven que ni tan sols tenien aigua potable o que els obligaven a treballar durant més de dotze mesos seguits durant els quals no podien tornar mai a casa. Calia tenir molta moral per continuar allà.

A això cal afegir un factor més: quan els Estats Units van començar la seva intervenció a l'Afganistan el 2001 després dels atemptats de l'11-S, van catapultar al poder a Kabul a una sèrie de criminals de guerra que havien arrasat el país a principis dels anys 90. Criminals que són tan coneguts entre la població afganesa com ho podria ser Adolf Hitler a Alemanya. Malgrat això, la comunitat internacional va posar a les seves mans la reconstrucció del país, de manera que aquests personatges han arribat a ocupar la vicepresidència del govern i múltiples ministeris, i encara ara continuaven controlant la majoria d'institucions. Unes institucions que, com és de suposar, la població afganesa mai ha considerat seves, perquè l'únic que aquests criminals han fet durant les últimes dues dècades ha sigut enriquir-se amb les ajudes milionàries que han arribat a l'Afganistan des d'Occident. Tan sols cal passejar-se pel barri de Shirpur, a Kabul, per comprovar-ho: està ple de mansions fastuoses d'aquests individus. Si jo fos militar a l'exèrcit afganès, sincerament tampoc m'hauria quedat per defensar unes institucions així.

L'any 2013 les tropes internacionals van iniciar un procés de transició que consistia en retirar-se gradualment i cedir el control del territori al govern afganès. Sempre em va sorprendre com es va fer aquest procés: l'única cosa que es va tenir en compte va ser la suposada preparació de l'exèrcit afganès, com si en les nostres societats occidentals l'únic que garantís l’estabilitat d'un país fos tenir un exèrcit fort i no pas comptar amb un poder executiu, parlamentari i judicial que funcionin. Si les coses no són així a casa nostra, ¿per què pensàvem que ho seria en un país com l'Afganistan?

El resultat ha quedat demostrat en els últims dies: els soldats afganesos han desertat o s'han entregat, i els talibans han entrat a les ciutats sense trobar gairebé resistència. Armes, munició i diners no els en falten. L’Afganistan és el principal productor d'opi del món i els talibans han sigut els grans beneficiaris d’aquest narcotràfic des del 2001. A més, sempre han comptat amb el suport del Pakistan. Islamabad faria qualsevol cosa per desestabilitzar el govern afganès, que durant els últims anys bàsicament ha bastit ponts amb l'Índia, el seu etern rival.

No, no és veritat que la majoria de la població afganesa doni suport als talibans. La prova és que centenars de milers de persones han fugit de casa seva durant els últims dies i intenten sortir del país. El que sí que és cert, però, és que a la majoria no els queda més remei que aguantar si volen salvar la vida i que als Estats Units els importa un rave la població de l’Afganistan. Ni els va importar a l’inici de la invasió, ni els ha importat ara, al final.