Alarma a l’Uruguai: Montevideo, sense aigua potable

Buenos AiresLa capital de l’Uruguai, Montevideo, ha entrat en estat d’emergència hídrica. Ho va decretar el 19 de juny el president del país, Luis Lacalle Pou, davant el gradual i agònic buidatge de la presa Paso Severino, que abasteix els gairebé dos milions de persones que viuen a la ciutat i rodalia. Després de mesos sense pluja, la reserva està en nivells mínims, i es buidarà en les pròximes hores. Les llars es quedaran sense aigua potable. L’endemà de declarar l’estat d’emergència, el govern iniciava la construcció d’un nou embassament i canonades que haurien d’ajudar a esmorteir el cop. El president ha estat acusat de reaccionar-hi tard, perquè fa setmanes que la qüestió de l’aigua a la zona sud del país s’ha convertit en un problema quotidià per a la ciutadania.

Fa tres anys que l'Uruguai està en sequera, però des del mes de maig la situació s’ha agreujat. L’empresa pública d’aigua, en connivència amb les autoritats, va decidir que fins que no plogués en abundància i s’omplissin les preses, l’aigua subministrada a les llars consistiria en una barreja entre la del riu Santa Lucía –principal font de la ciutat– i el de La Plata –frontera hídrica amb l’Argentina–, altament contaminat.

D’aquesta manera, s’allargaria la vida de la reserva. Però el resultat ha estat que, durant els últims dos mesos, de les aixetes en surt una aigua amb alta salinitat i clor, de la qual el mateix govern ha acabat desaconsellant tant el consum directe com el simple ús: recomanen fer dutxes curtes per evitar la inhalació del vapor, que conté trihalometans cancerígens. En paral·lel, el consum d’aigua mineral embotellada ha augmentat el 368% respecte al 2022.

“Ha de ploure, i ha de ploure intensament”, sentencia al diari ARA Mario Bidegain, meteoròleg i assessor de la direcció nacional de Meteorologia, “però això no està previst a curt termini: hem d’esperar, com a mínim, a l’agost”. Fins llavors, l’expert assegura que es preveuen múltiples possibilitats, com la instal·lació d’una planta dessalinitzadora, la importació d’aigua potable de països veïns amb vaixells cisterna, l’extracció d’aigües subterrànies –ja en marxa–, que permetria la creació de dipòsits als barris, i fins i tot l’envasat d’aigua en brics per distribuir-la: “Totes les opcions són damunt la taula”. La pregunta és: per què el govern ha esperat fins a l’últim moment?

La sequera més greu dels últims 100 anys

“És difícil anticipar fenòmens d’aquesta intensitat”, explica Miguel Doria, hidròleg de la Unesco a l'Amèrica Llatina i el Carib: “És la sequera més greu dels últims 100 anys. Si els governs s’hi haguessin anticipat, prioritzant inversions en el sector hídric en un moment de bonança, és probable que no haurien tingut suport popular”. L’expert insisteix en aprofitar la situació actual per “canviar la cultura de l’ús de l’aigua”, segons ell desenvolupada en “contextos d’abundància” en un país i una regió que és especialment rica en aquest recurs.

L'Amèrica Llatina acull la conca de l’Amazones, la més gran del món; l’estuari del Río de La Plata, el més ample; el 95% de les glaceres tropicals; un dels aqüífers subterranis més importants del planeta, el Guaraní, així com un important sistema de llacs. Alhora, és la regió més urbanitzada del planeta, amb diverses megaciutats i una densitat poblacional altíssima: “El 1900 érem prop de 60 milions d’habitants i avui superem els 650 milions”.

Però hi ha sectors de la societat que no compren aquesta explicació: si bé reconeixen que la sequera actual és inaudita, apunten a una pràctica opaca de l’estat, que “tanca acords amb empreses privades transnacionals que exploten la nostra aigua sense que en veiem cap benefici”, defensa Hoenir Sarthou, membre de la plataforma ciutadana Movimiento Uruguay Soberano (MUS).

El col·lectiu apunta especialment a la fabricació de cel·lulosa i d’hidrogen verd, dues de les indústries en auge al país que estan en mans de companyies estrangeres que “contaminen i privatitzen” l’aigua. Les empreses entren a l’Uruguai gràcies a pactes de l’estat amb organismes com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el Banc Interamericà de Desenvolupament. “És el problema més gran que tenim”, afirma Sarthou. El MUS planteja una reforma constitucional que reguli les contractacions de l’estat amb el sector privat a través de controls parlamentaris i populars, amb l’objectiu de “recuperar la gestió dels nostres recursos i garantir que el que es faci ens repercuteixi positivament”.

Tot i que de moment no ha esmentat una reducció en les factures de l’empresa subministradora, el govern sí que ha promès eliminar els impostos sobre l’aigua embotellada. “No pots demanar a la majoria dels uruguaians que cuinin l’arròs o la pasta amb aigua mineral, quan alguns no poden ni pagar-la per beure-la!”, comenta Sarthou: “Aquesta és la realitat: l’Uruguai és un país ric en aigua, però no es destina al subministrament de la població”.