Algèria, un gegant energètic amb peus de fang

BarcelonaQuan els tancs russos van penetrar en territori ucraïnès fa un parell de mesos i, de sobte, va témer pel seu subministrament de gas natural, la Unió Europea va dirigir una mirada anhelosa envers Alger. El gest era lògic, ja que Algèria és un país pròxim i forma part del privilegiat club de grans exportadors mundials de combustibles fòssils, origen del 60% del pressupost de l'estat. Tanmateix, la seva capacitat d'absorbir un hipotètic descens de les importacions russes és força limitada. I és que Algèria és un gegant energètic amb peus de fang.

"Ara mateix es calcula que Algèria té només un excedent d'uns 2 o 3 bcm [bilions de metres cúbics], mentre que els països europeus importen més de 100 bcm anuals de Rússia. Per tant, Algèria ni de bon tros pot substituir Rússia en el curt i mitjà termini", comenta Aurèlia Mañé, professora de la Universitat de Barcelona especialitzada en energia. Mentre que Rússia satisfà més d'un 40% del consum de gas a la UE, Algèria només proveeix entre un 8% i un 10% de la seva demanda. Aquesta xifra s'eleva considerablement en el cas dels països mediterranis veïns. Per exemple, el gas algerià s'ha situat sovint al voltant del 50% del consumit a Espanya, i a Itàlia la xifra s'acosta al 30%. Ara bé, els papers entre Roma i Madrid es podrien invertir aviat a causa del conflicte diplomàtic provocat per l'adopció per part del govern de Pedro Sánchez de les tesis del Marroc en la qüestió del Sàhara Occidental. Alger, que lluita des de fa dècades amb Rabat per l'hegemonia regional i dona suport al Front Polisario, va reaccionar immediatament retirant l'ambaixador de Madrid, i es tem que com a mesura de represàlia també degradi la posició d'Espanya com a soci comercial prioritari.

Dimecres el govern algerià fins i tot va arribar a amenaçar amb la possibilitat d'aturar l'enviament de gas a Espanya a través del gasoducte Medgaz, que uneix directament els jaciments algerians amb la costa d'Almeria. L'irat comunicat del ministeri de l'Energia algerià estava motivat per la possibilitat que Espanya reenviï al Marroc una part del gas importat d'Algèria a través d'un altre gasoducte, el GME. En qüestió de poques hores, el govern espanyol va desmentir aquesta opció per calmar els recels d'Alger. "En cap cas el gas adquirit pel Marroc tindrà procedència algeriana", va fer saber el ministeri de Transició Ecològica espanyol.

El paper d'Itàlia

Fa un parell de setmanes el primer ministre italià, Mario Draghi, va visitar Algèria i va signar diversos acords comercials amb la pretensió de convertir Roma en el principal centre de distribució del gas algerià a Europa, cridat a desenvolupar un paper més important com a proveïdor a la UE. "Algèria ha promès enviar a Itàlia 9 bcm addicionals, però a mi els números no em quadren. L'única forma de fer-ho seria tancant l'aixeta a Espanya per alliberar els seus 6 bcm, però Algèria sempre s'ha caracteritzat per complir els contractes", afegeix Mañé. El règim algerià, que va sobreviure a una forta onada de protestes prodemocràtiques l'any 2019, no es caracteritza per la seva transparència. Per aquest motiu, és difícil contrastar informacions públiques i rumors.

Per bé que el país magribí és el desè en reserves de gas natural estimades a tot el món, la seva capacitat de producció i sobretot d'exportació estan pràcticament estancades des del 2005 per diverses raons. En primer lloc, per un volum d'inversions insuficient derivat d'un marc legal que no incentiva l'arribada de capital estranger. Per llei, la companyia nacional Sonatrach ha de disposar d'un mínim del 51% de les accions de qualsevol nova explotació, i tant la fiscalitat com el mecanisme d'arbitratge són poc encoratjadors per a les multinacionals del sector. A més, la demanda interna de gas exhibeix una imparable tendència a l'alça impulsada per un creixement demogràfic sostingut. Entre el 2008 i el 2018 la demanda interna va créixer aproximadament un 70%.

Una opció per augmentar la producció sensiblement seria iniciar l'explotació de les reserves de gas d'esquist a través de la tècnica coneguda com a fracking, ja que el país nord-africà atresora les terceres reserves mundials d'aquest recurs natural. Ara bé, l'analista algerià Otman Lahiani descarta aquesta opció: "Res fa pensar que el govern s'encamini en aquesta direcció".

Revertir l'estancament

A finals del 2014 el règim va anunciar la seva voluntat de recórrer al gas d'esquist, una pràctica que és altament contaminant i que consumeix ingents quantitats d'aigua. Per aquesta raó, es va desfermar una forta onada de protestes a la regió d'In Salah, situada al sud i una de les més pobres del país. Finalment, les autoritats es van veure obligades a fer-se enrere.

"Abans d'obrir un dossier tan sensible, el govern algerià prefereix invertir en l'explotació d'uns nous jaciments de gas tradicional descoberts recentment al sud-oest del país", assegura Lahiani. De fet, Alger ha anunciat que dedicarà prop de 40.000 milions d'euros entre el 2022 i el 2026 en l'exploració, producció i refinament de gas, i bona part es canalitzaran cap als nous jaciments del sud-oest. Ara bé, l'explotació d'aquests nous jaciments de gas natural no està exempta de riscos, adverteix Mañé. "És una regió molt propera a Mali, i la situació de la seguretat al Sahel és molt inestable. Per tant, no és la font d'aprovisionament més segura". D'acord amb Lahiani, el govern algerià té la voluntat de convertir-se en actor clau a l'equació energètica europea, però "no està gens clar que realment en sigui capaç".