Els ‘harraga’, els algerians que arriben en pastera a les Balears

BarcelonaHarraga és com es coneix a Algèria i el Marroc els joves que es juguen la vida en una pastera per arribar a Europa. Textualment vol dir “els que cremen”, perquè cremen els documents abans de sortir, perquè cremen les fronteres i perquè ells mateixos estan cremats d’un país que no els ofereix cap futur. Fa poc més d’un any que l’èxode des d’Algèria, també en la ruta que surt de la regió de Dellys per arribar a les illes Balears, s’ha accentuat. Les raons? Els harraga creuen que s’han d’afanyar a marxar abans que sigui més difícil: en aquell costat del mar temen el resultat de les eleccions presidencials de l’any que ve, i a aquesta banda temen la deriva antiimmigració dels diferents governs europeus.

Després d’un període de calma, l’estiu del 2017 es van intensificar les sortides: 5.000 joves candidats a l’emigració clandestina van ser detinguts a les costes, segons les dades del ministeri de Defensa Nacional. Les ONG locals creuen que les xifres reals són més elevades, i és que l’hermetisme del règim i l’escassa presència d’organitzacions internacionals fa molt difícil tenir dades acurades. La majoria van emigrar a Espanya i alguns també a Itàlia. Enguany fins al 31 d’octubre han arribat a Espanya 3.955 algerians -segons dades de l’ACNUR-, que representen el 7,5% del total d’arribades. La ruta de les Balears, que es va obrir cap al 2010, és la més llarga. Cal tenir en compte també que els algerians representen un de cada quatre dels migrants que van arribar a la ciutat de Ceuta, al nord del Marroc, la majoria fent-se passar per marroquins.

Factors d’expulsió

L’atur i la manca de perspectives empenyen els joves algerians a emigrar. Però com s’explica el repunt d’aquest últim any? “Els vaixells són cada cop més potents i la gent se sap organitzar millor. A més, hi ha factors conjunturals, com les eleccions presidencials de l’any que ve, i el fet que els joves pensen que les coses empitjoraran”, explica per telèfon des d’Alger Abdelmoumene Khelil, secretari general de la Lliga Algeriana de Defensa dels Drets Humans. “Els joves han perdut la confiança en el sistema polític i creuen que després de les eleccions les coses només poden empitjorar”, afegeix. L’impacte social de la caiguda dels preus del petroli en una economia que depèn del gas, l’enfonsament del dinar algerià davant de l’euro i la corrupció són els altres factors que expliquen per què cada dia més joves algerians es llancen al mar.

A més, Khelil destaca que els harraga coneixen bé la situació política a Europa, on els estats endureixen el discurs i les lleis contra la immigració. “Estan ben informats i comprenen que cada cop serà més complicat marxar”. En aquest sentit, l’activista també creu que molts prefereixen Espanya que l’illa italiana de Sardenya, una ruta més curta però que els condueix a topar amb les polítiques xenòfobes de l’ultradretà Matteo Salvini.

A més de ser un país d’emigrants, Algèria és alhora un lloc de trànsit per als subsaharians que volen arribar a Europa i que segueixen una llarga ruta a través del desert del Sàhara. Com ha passat amb el Marroc, el tancament de la ruta de Líbia per la situació caòtica del país, l’actitud del govern italià i el finançament europeu als guardacostes de Trípoli, que cada cop capturen més pasteres, han desplaçat una part dels fluxos cap a Algèria i el Marroc. Alger s’ha mostrat molt diligent a l’hora de fer fora migrants subsaharians del seu territori. Al maig el ministre algerià d’Interior, Noureddine Bedoui, va admetre que el país va expulsar 27.000 migrants subsaharians en tres anys. L’Organització Internacional per a les Migracions va denunciar al juliol el cas d’un grup de 391 persones que van ser deportades a la ciutat fronterera d’In Guezzam i empesos al desert de Níger en condicions molt precàries.

Vàlvula d’escapament

Però Alger no és tan actiu a l’hora d’aturar els seus joves. “Deixar marxar els joves és una manera de rebaixar les tensions socials: l’emigració és com una vàlvula d’escapament”, apunta Khelil. A més, el govern d’Abdelaziz Bouteflika no accepta acords de repatriació amb els estats europeus, perquè rebutja les expulsions col·lectives en vols xàrter, de manera que, malgrat els acords signats amb Itàlia per acceptar el retorn forçat dels seus joves, a la pràctica el nombre dels retornats és molt baix.

Per a Salim Chena, autor de Les traversées migratoires dans l’Algérie contemporaine , “per a qui el vol escoltar, el discurs dels harraga és sens dubte un discurs polític: parlen l’atur o més aviat la manca d’una activitat econòmica estable i legal, la manca d’habitatge, la precarietat de les infraestructures, la corrupció, el menyspreu de les elits, l’encariment de la vida i unes polítiques públiques ineficaces”. Sense perspectives de futur, per a molts joves algerians és bona la dita que “més val que se’t mengin els peixos que els cucs”.

Expressió de descontentament

Chena assenyala altres factors que empenyen els joves a les pasteres, com escapar-se del marc de les societats més conservadores, com els matrimonis forçats, o simplement buscar l’emancipació econòmica de la família. Farida Souiah, professora francoalgeriana de la Universitat de Lausana, veu l’emigració com una forma de contestació passiva o més aviat una expressió activa de descontentament.

La majoria dels harraga són homes, joves (fins i tot adolescents) de famílies treballadores i no tenen feina fixa. Però també hi ha joves amb estudis superiors i dones amb criatures que emprenen el viatge.

Hi ha diferents rutes per als migrants algerians. Abans viatjaven a Turquia, on els resulta fàcil obtenir visat, però des de l’acord del govern d’Erdogan amb la UE de fa dos anys, molts s’estimen més Tunísia o anar cap al Marroc i fer-se passar per marroquins per entrar a Ceuta o Melilla. Ara el principal camí és marxar directament des de les platges algerianes.

A diferència dels subsaharians, que en molts casos es veuen empesos a les xarxes de traficants, en el cas dels harraga predomina l’autoorganització dels viatges. “Lluny de la imatge que promou el discurs polític securitari -escriu Chena-, aquestes xarxes són en primer lloc de gent de poblacions de la costa que treballen al mar i coneixen la navegació i els seus riscos. Es tracta més aviat de grups de solidaritat familiar o de veïns, que comparteixen els seus recursos per equipar-se (barca, motor, GPS), i que poden buscar altres candidats en els seus cercles més pròxims fins a formar grups d’una desena de persones, que quals no paguen més de 30.000 o 50.000 dinars [entre 220 i 370 euros] o que salparan gratuïtament si queda algun lloc lliure o si es troben en una situació molt precària”. L’esgotament dels recursos pesquers ja sigui per la contaminació o per l’activitat de grans pesquers no és un factor menor per explicar l’emigració.

Responent a l’augment dels controls de la policia, els migrants aconsegueixen barques cada cop més ràpides i lleugeres, i també s’arrisquen més allunyant-se de les rutes més tradicionals, que estan més vigilades. L’activista de la Lliga de Defensa dels Drets Humans recorda que els joves planifiquen bé el seu viatge i saben quina ruta seguiran. Els que van a Mallorca ho fan per esquivar els controls: és més fàcil arribar-hi però alhora després és més complicat sortir de l’illa”.

Marxar del país, un delicte i un pecat

Per intentar dissuadir els joves d’emigrar, les autoritats algerianes estan desplegant lleis que criminalitzen la seva fugida. Recentment han introduït el delicte de “l’emigració clandestina”, castigat amb penes de presó de dos a sis mesos i una multa de 150 a 400 euros. Normalment els candidats a l’emigració no són empresonats, excepte en el cas que els hagin enxampat diverses vegades. En canvi, sí que hi ha penes de presó per als traficants.

Paral·lelament, les autoritats religioses també han intervingut en el fenomen, tot i que amb molt pocs resultats. Davant l’increment del nombre de sortides, l’Alt Consell Islàmic d’Algèria ha dictat diverses fàtues en què consideren haram, un pecat, l’emigració en pastera, que assimilen a un intent de suïcidi. Els imams a les mesquites insten els pares a evitar que els seus fills marxin.