Què amaguen les eleccions de Putin?
Unes eleccions, encara més si són presidencials, sovint generen incertesa i inquietud. I més si les urnes ocupen una sisena part del planeta com és el cas rus. Però no, el resultat de les eleccions d’aquest cap de setmana a Rússia –tres dies amb les urnes obertes-- tenen poc d’incertes. Se sap que guanyarà Vladímir Putin per més del 70% dels vots. Qui sap si pot arribar al 75%. El recompte final podria ser inquietant –podria-- si el 30% o el 25% restant dels vots se’ls emportés una força opositora antiputinista ben organitzada, però no és aquest l’escenari. Els vots diguem-ne no putinistes els tenen assegurats el Partit Comunista, els ultres del Partit Liberal Democràtic –ni liberal ni democràtic- i uns quants se’ls endurà Gent Nova, un partit que es diu centrista.
Tots plegats, comparses en una paròdia patriòtica i propagandística al final de la qual, el 17 de març a la nit, els oracles del Kremlin proclamaran Putin president fins al 2030. I que ben probablement –si es tornés a presentar– ho seria fins al 2036. En total, sumaria trenta-set anys de lideratge –va començar sent primer ministre el 1999– i superaria Stalin, que va manar vint-i-nou anys, de 1924 a 1953.
I el fons de la qüestió seria aquest: quina mena de democràcia és Rússia? Què emmascara a Rússia el sufragi universal? El Centre Levada d’investigacions sociològiques –l’únic independent que funciona a Rússia– té clar que seria un error atribuir les victòries de Putin i del seu partit Rússia Unida a fraus i tupinades. El Centre Levada detecta que el suport social a Putin oscil·la entre un 70% i un 80% segons la conjuntura. No calen tupinades. La democràcia paralítica russa –no és una democràcia vigilada ni de baixa intensitat– és un estat policial ara com ara amb bona salut. Quan Putin el va acabar de configurar el 2004, fa vint anys, es calcula que tres de cada quatre alts executius polítics i econòmics havien estat quadres del KGB. Durant aquestes dues dècades la majoria de la societat russa ha après a renunciar a drets i llibertats a canvi de seguretat i estabilitat econòmica.
L'home providencial
El record del fracàs de la perestroika, el procés reformista fet d’eleccions, drets civils i lleis de cooperatives amb que Mikhaïl Gorbatxov va intentar salvar la Unió Soviètica, ha pesat i pesa amargament sobre milions de russos. Per a ells Putin és l’home providencial, la popularitat del qual només es va ressentir la tardor del 2022 quan les ofensives d’Ucraïna semblaven imparables, i un sondeig secret del règim va detectar que més del 55% de la ciutadania russa era partidària de posar fi a la guerra. Xifra que el Centre Levada va ratificar. Va ser ser el moment més fràgil de Putin si es té en compte que aquells percentatges secrets van sortir del Kremlin no se sap com i van anar a parar a la xarxa opositora Meduza, que les va fer arribar a Euronews.
La democràcia policial russa té el suport majoritari de la gent no només perquè Putin garanteix seguretat i estabilitat –les sancions econòmiques occidentals han tingut molt poc efecte–, sinó també perquè la por que hi ha a la base de l’adhesió al règim s’expressa en una variada gamma del culte a la personalitat. Com havia passat en altres moments de la història de Rússia.
Per això Putin s’ha pogut permetre no focalitzar en la campanya de les eleccions sinó, un mes abans, el 16 de febrer, fer de l’assassinat d’Aleksei Navalni un titular universal. I qui millor ho ha explicat ha estat la professora Nina Khrusxova, besneta de Nikita Khrusxov i professora d’història a Nova York. Diu Nina Khrusxova que Putin necessitava fer arribar un missatge clar: “Enemics, aneu amb compte”. I així ho ha fet.
