Ameneh Bahramí: “Podia enviar a la forca el meu agressor, però penjar-lo era poc”

BarcelonaLes cicatrius a la cara d’Ameneh Bahramí (Teheran, 1978) s’han esvaït en part gràcies a les operacions. Però la seva memòria resta intacta. Recorda cada minut d’aquella tarda d’octubre del 2004, quan Majid Movahedí, un home a qui havia rebutjat en matrimoni, va tirar-li àcid a la cara i la va deixar cega i desfigurada per a tota la vida. L’Ameneh va ser la primera dona a l’Iran que va sol·licitar la llei del talió i el govern l’hi va concedir. Ara parla amb l’ARA des de Barcelona, on viu i rep tractament mèdic.

Què recorda d’aquell dia?

Al principi no entenia res. Creia que m’havia tirat aigua calenta. Ell reia. Vaig demanar ajuda, però ningú no em volia tocar perquè tenien por de cremar-se. Al final un home em va donar una ampolla d’aigua, però quan m’anava a rentar una dona em va aturar. Em va dir que m’havia caigut tota la cara i que era millor que no em toqués.

Li havien tirat àcid sulfúric.

Recordo molt de dolor per tot el cos. A l’hospital només demanava que em matessin per no patir més. Em vaig veure en un mirall: tenia els ulls d’un blau molt clar i la cara negra i cremada. I em vaig desmaiar. Va ser l’últim cop que vaig veure’m la cara.

No van poder salvar-li els ulls?

Al principi podia veure-hi per l’ull dret, però a l’hospital van trigar massa a atendre’m. No sabien com tractar un cas com el meu i vaig anar d’una clínica a l’altra. Tot i que els vaig dir que em feien molt mal els ulls, van passar cinc hores fins que van mirar-me’ls i ja no hi havia res a fer.

Va tornar a coincidir amb el Majid?

Als jutjats, sis mesos després de l’atac. Es va entregar a la policia convençut que jo estava prou bé i que no s’enfrontaria a un delicte greu. Era el març del 2005. La meva mare portava una fotografia meva d’abans de l’incident. El Majid va riure i li va dir que jo mai tornaria a ser igual, i que em mereixia el que m’havia fet. Llavors vaig demanar la llei del talió.

L’hi van concedir?

La llei del talió existeix a l’Iran, però no la podien aplicar en un cas d’àcid perquè amb un líquid no podien controlar que es complís exactament la sentència: “ull per ull, dent per dent”. Em van oferir enviar-lo a la forca, però penjar-lo era massa poc per a ell. Jo volia que patís el mateix que jo. També vaig demanar una indemnització.

Havia demanat algú el talió abans?

No. Jo volia que m’apliquessin la llei del talió, precisament, perquè seria la primera vegada que ho farien amb una noia i en un cas d’atac amb àcid. A més, volia que se m’apliqués la llei igual que a un home, perquè a l’Iran la dona val la meitat que l’home davant la llei.

Què buscava amb això?

Volia que patís com jo, però molta gent em deia que no ho fes. El meu metge em deia que era millor perdonar, que tindria el cor més tranquil, que seria més bona persona, que deixaria alguna cosa bona al món.

Com va reaccionar el govern?

Al principi el govern em va ajudar econòmicament a venir a Barcelona i pagar-me les operacions, però aviat em va abandonar. Durant anys vaig enviar cartes al govern per aconseguir que es fes justícia. Després de molts esforços em van donar la raó, però només podia cremar un ull al Majid. La meitat del que ell m’havia fet.

Ho va acceptar?

No! Com podia el meu agressor valer el doble que jo? A més, jo pensava en les agressions que podia haver-hi després de la meva. Volia que se signés una llei que garantís que si a alguna víctima li tiraven àcid a la cara pogués tornar-s’hi. I que ho poguessin fer de la mateixa manera homes i dones. Finalment, l’any 2011 em van trucar de Teheran per executar la llei del talió. I ho faria en igualtat: dos ulls.

El seu cas va ser famós a tot el món.

Desenes de periodistes de tot el món van viatjar a Teheran per cobrir la notícia. Jo em pensava que el govern es faria enrere i m’interessava que hi fossin. El govern no volia mitjans, i una nit em va citar en secret. Vaig anar a l’hospital de la presó només amb els meus pares i un germà. A la sala hi havia el jutge, un ministre, sis metges i un equip de televisió per documentar que tot es faria com calia.

Recorda com estava el Majid?

Vaig sentir com s’acostava pel so de les cadenes. Quan em va veure estava molt nerviós i va començar a insultar-me. Vaig demanar a un home que estava amb mi que m’ho descrivís tot, i que m’avisés quan anessin a tirar-li l’àcid als ulls. El meu germà es va presentar voluntari per fer-ho, perquè jo estic cega. Va comptar fins a tres i, llavors, vaig dir-li que s’aturés. Volia perdonar el Majid.

Per què?

Feia temps que m’ho estava rumiant, però volia fer-ho en l’últim minut per assegurar-me que el govern hi estava disposat. El Majid al principi no va reaccionar. No entenia què passava. Després es va posar de genolls i em va besar els peus. Em va demanar perdó, em va donar les gràcies i em va dir que era una gran dona.

Li va semblar sincer?

El Majid va demanar parlar per televisió. Va dir davant de tot el país que volia casar-se amb mi i que desitjava arreglar la vida que m’havia trencat. Estava boig. Li vaig dir que em deixés en pau i que si intentava contactar amb mi li aplicaria el talió. També li vaig dir que volia la compensació econòmica completa i que no sortiria de la presó fins que pagués.

Ho va fer?

Mai va donar-me un cèntim. A més, em va dir que no podia fer-li allò, que jo ja l’havia perdonat i que ell no podia tornar a presó. També em va replicar que com a dona només em pertocava la meitat de la indemnització. En aquell mateix moment vaig adonar-me que el Majid no havia après res. Era un animal salvatge.

Què se n’ha fet del Majid?

Fa uns anys vaig assabentar-me que havia sortit de la presó. La seva família va subornar el jutge i ara és lliure.

Es penedeix d’haver-lo perdonat?

A l’Iran diuen que soc una gran dona per haver-ho fet, però me’n penedeixo. És mentida que si es perdona s’està alegre o tranquil. En realitat jo no el vaig perdonar mai. L’únic consol que tinc és que ara a l’Iran les víctimes poden reclamar la llei del talió. Espero que el meu cas no es repeteixi mai més.