Un any després de l'explosió al port, el Líban no aixeca el vol

BeirutMariana Fodoulian s'ha tatuat la cara de la seva germana Gaia al braç. No ho ha fet per recordar-la, sinó perquè la gent no oblidi que la Gaia va morir en la tragèdia del port. “No m’ho puc treure del cap. El record de la meva germana em dona forces per seguir endavant. Per això vaig voler unir les famílies, perquè tots estem passant pel mateix. Entre nosaltres no hi ha diferències polítiques ni sectàries, volem conèixer la veritat, volem que es faci justícia", diu Fodoulian, que lidera l'Associació de Familiars de les Víctimes del Port de Beirut.

La tremenda explosió al port de Beirut, que va tenir lloc la tarda del 4 d'agost de l’any passat, va provocar un profund cràter en les instal·lacions, va devastar habitatges, institucions educatives, i negocis de mitja ciutat; va acabar amb la vida de més de 210 persones i en va deixar malferides 5.000. El cost econòmic s’ha avaluat, aproximadament, en uns cinc mil milions de dòlars, segons el Banc Mundial. Però el cost humà és del tot incalculable. Ni el dolor ni la vida humana tenen preu. Un any després, les ferides dels damnificats continuen obertes, sense poder cicatritzar, davant de la falta de voluntat política i judicial per avançar en la investigació.

A falta de conèixer les causes exactes de l'explosió –la investigació segueix–, la versió oficial és que un incendi accidental a l’hangar número 12 del port hauria fet esclatar part de les 2.750 tones de nitrat d'amoni que hi havia emmagatzemades. Tot plegat va provocar una explosió equivalent a 1,1 quilotones de TNT. Amb posterioritat, l'FBI va assegurar que l'explosió havia sigut de 500 tones del nitrat.

"Accident" i "fatalitat"

Ara, el govern maquilla la seva culpa amb la rehabilitació de bars i restaurants. També reconstrueixen les façanes dels edificis més moderns i luxosos dels cèntrics carrers de Mar Mikhael i Gemayseh. Però darrere d'aquests edificis a primera fila, a mesura que un es va allunyant de l'enrenou dels bars, molts altres edificis segueixen atrotinats i buits. Els seus veïns han hagut de marxar a viure en apartaments temporals i sobreviuen gràcies als ajuts de les onegés locals.

Les autoritats libaneses van jugar des de bon començament amb els termes accident i fatalitat per treure’s de sobre la responsabilitat, encara que després el president del país, Michel Aoun, confessés que havia estat informat “setmanes abans [de l’explosió sobre l’existència] d’un arsenal perillós”, referint-se al nitrat d'amoni que havia arribat al vaixell de càrrega Rhosus, de bandera de Moldàvia, i que va ser dipositat en secret en un magatzem del port el 2013.

L’aleshores primer ministre libanès, Hassan Diab, va ordenar l’arrest d’una dotzena de funcionaris portuaris de baix rang i va instar una imminent investigació per intentar apaivagar els ànims incendiats dels libanesos. No ho va aconseguir, però. Un esclat de còlera amb protestes violentes va tombar el seu govern només sis dies després dels fets.

Lluita de tots

Advocats, víctimes i organitzacions de drets humans han condemnat la investigació interna sobre l’explosió per la falta de transparència, per violacions del procés i pels retards a causa de la interferència dels polítics. “Si deixem que la investigació caigui en l’oblit, que els responsables no rendeixin comptes, ens estem condemnant tots. Aquesta lluita no és només de les famílies de les víctimes, és del poble libanès”, sentencia Fodoulian.

El 13 de juliol un grup de familiars de les víctimes es van manifestar davant de la residència del ministre d’Interior interí, Mohammad Fehmi, que va rebutjar la sol·licitud del jutge Tareq Bitar, que lidera la investigació, d’interrogar el general Abbas Ibrahim, el poderós cap de la Seguretat General, i el cap de la Seguretat de l'Estat, el general Tony Saliba, entre altres alts càrrecs.

Les protestes es van tornar violentes i desenes de manifestants van resultar ferits per les forces policials. “Deixin que la justícia segueixi el seu curs”, va reclamar llavors Lynn Maalouf, directora regional d’Amnistia Internacional, que exigeix a les autoritats libaneses que “suspenguin immediatament” totes les immunitats concedides als polítics imputats.

"Només sento ràbia. No hi ha respostes sobre les causes de l’explosió ni cap alt responsable ha rendit comptes", denuncia Maria Fares, que va perdre la seva germana Sahar, una paramèdica de la brigada de Bombers que va acudir a la zona del port quan es va propagar el primer incendi a la sitja. “La Sahar estimava la seva feina i no reparava en el perill. Però si els seus superiors haguessin estat al corrent de l'existència de nitrat d’amoni no l’haurien enviat directament a la mort. És una negligència del govern”, sentencia.

Inflació i escassetat 

La tragèdia del port de Beirut, que va canviar per sempre la vida dels libanesos, va arribar en un moment en què l'economia del país estava completament enfonsada. La inflació, de dos dígits, ha provocat escassetat de subministraments bàsics, medicines i carburant, ja que el Líban ho importa pràcticament tot.

El país dels cedres porta un any sumit en el col·lapse econòmic i amb uns líders incapaços de posar-se d'acord per formar un nou govern. I com més s'allargui la inestabilitat política, més trigaran a arribar les tan necessitades ajudes internacionals per reconstruir la ciutat de Beirut. Paral·lelament a l'aniversari de l’explosió del port, se celebra aquest dimecres una tercera conferència internacional de donants per al país, organitzada per França, històrica potència colonitzadora del territori fins als anys quaranta del segle passat. El president Emmanuel Macron va ser el primer líder a visitar Beirut després de la catàstrofe del port. Amb posterioritat, ha viatjat al Líban en dues ocasions per urgir els dirigents del país que desbloquegin la paràlisi política que els tenalla perquè es puguin dur a terme les reformes.

Unes reformes que semblen impossibles perquè quan són al poder els polítics no es posen mans a l'obra. És paradigmàtic el cas de l’ex primer ministre Saad Hariri, que va dimitir el gener de l’any passat. Ara vol promoure a través del seu grup parlamentari, El Moviment Futur, un projecte de llei per acabar amb la immunitat política per a tothom, inclòs el president. Però en un país que arrossega una corrupció endèmica des de fa més de 40 anys, difícilment es durà a terme. Perquè si un cau, podrien caure tots.