Un any sense Mandela, el somni que falta per complir

BarcelonaUn any sense Mandela, el referent d'un país i una societat dividits per la raça. Demà farà un any que als 95 anys moria Nelson Mandela, a la seva casa de Johannesburg, deixant una sensació d'orfandat difícil d'omplir en una Sud-àfrica que als 20 anys d'haver conquerit la democràcia encara és lluny del somni d'una equitat racial. Madiba, el nom del seu clan xhosa com se'l coneix, era un ésser extraordinari, coincideixen els que el van tractar durant els durs i llargs 27 anys que va estar a la presó condemnat de per vida per terrorista i enemic número u de l'apartheid, i els que van treballar amb ell posteriorment.

Tan extraordinari que la secretària Zelda la Grange, una jove afrikaner de 24 anys, no va poder reprimir el plor quan va veure aparèixer Mandela i el seu irresistible somriure en arribar a la seva oficina de president. La dona havia acceptat sense qüestionar-se les lleis i costums racistes de l'apartheid i pocs anys abans havia votat en contra que la nova Constitució donés drets als negres, i fins i tot considerava aquell vellet negre com un enemic dels seus. Amb els anys, la secretària blanca va ser la mà dreta de Mandela i ara acaba de publicar Good morning, Mr. Mandela, on a banda d'explicar la seva relació amb ell ofereix una mostra de com molts blancs van modular la seva imatge de l'històric líder del Congrés Nacional Africà (ANC).

Tot i que feia anys que s'havia retirat de la vida pública i política, la mort de Mandela va ser la d'un patriarca que en vida va aconseguir aglutinar visions i voluntats dispars que, un cop desaparegut han aflorat amb tanta força que haurien fet enrabiar un home pacífic, però, que, asseguren, sempre se'n sortia amb la seva.

La família Mandela, que formen els membres dels seus tres matrimonis, es baralla ara per la fortuna que el vell patriarca va repartir entre familiars, col·laboradors, escoles i el partit. La seva segona muller, l'estimada i odiada a parts iguals Winnie (activista contra l'apartheid i sospitosa d'haver ordenat segrestos i assassinats de negres col·laboracionistes), reclama l'anul·lació d'una part del testament perquè considera que la casa de Qunu, el petit poble on Madiba va ser enterrat, és seva. El president sud-africà va deixar la casa, construïda quan ja estava en llibertat, al seu extens clan perquè es mantingués unit, aliè a les agres disputes que filles i nets mantindrien estant ell ja molt malalt. La lluitadora Winnie, però, assegura que Mandela va registrar l'habitatge “il·legalment” aprofitant-se del seu càrrec però que ella és la legítima propietària.

Tampoc el país és una bassa d'oli. Les diferències racials continuen ferint un país que té el trist record de ser el més desigual socialment. Dues dècades de democràcia no han aconseguit esborrar encara la gruixuda escletxa que separa blancs de negres, una divisió que coincideix amb la de rics i pobres. Una família negra (el 80% de la població) guanya avui en dia sis cops menys que els seus conciutadans blancs, que ostenten les millors feines, viuen als barris més acomodats i poden permetre's escola, sanitat i seguretat privada.

Moviments extrems a les dues bandes

En l'últim any, han sorgit dos moviments oposats que no deixen de ser un avís per a navegants que el llegat de Mandela

“s'està esvaint”, afirma John Endres, director de Good Governance Africa, amb seu a Johannesburg. Per una banda, la minoria blanca es queixa de les altes quotes d'inseguretat ciutadana, molt acusades a les àrees rurals, on són habituals els assalts violents a les granges aïllades. És el moviment Red October, una minoria d'aquesta minoria que tan sols representen el 9% del cens sud-africà, però, recull el sentiment d'un segment nostàlgic amb la tranquil·litat amb què vivien durant l'apartheid. Liderats per Steve Hofmeyr, una vella glòria de la cançó afrikaner, denuncien “discriminació pel color de la pell i crims” i fins i tot s'atreveixen a parlar de “genocidi blanc”.

A l'altra banda de l'espectre polític, sobresurt Julius Malema, antic militant de les joventuts de l'ANC que al maig va irrompre al Parlament amb 25 diputats amb Lluitadors per la Llibertat Econòmica (EFF, en anglès), que en menys d'un any ha revolucionat la política sud-africana, tot i que el partit oficialista es manté intractable amb 249 escons i més del 60% dels vots. Però Malema és, amb la seva icònica boina vermella revolucionària, gairebé l'antítesi de Mandela, o per ser més exactes, la del Mandela dels últims anys, que reclamava el perdó i la generositat a blancs i negres per facilitar la integració nacional. Malema, en espera si és processat per corrupció, advoca per la nacionalització de les riques mines del país i la restitució de les terres per als negres.

Es pot jutjar i culpar del fracàs a la gestió del Mandela president? Continua Endres la seva anàlisi. “Era l'home en el moment adequat i la seva magnanimitat i caràcter li va permetre tapar esquerdes sobre el paper” però els seus cinc anys de legislatura només va tenir “temps suficient per completar una transició pacífica a la democràcia”.

Verne Harris, responsable dels arxius de la Fundació Nelson Mandela, incideix en aquesta línia quan assegura que la “reconciliació exigia sacrificis”. De fet, Sud-àfrica no hauria trobat una imatge millor que el vell president per atraure inversors estrangers, per acabar amb els prejudicis d'una societat racista, tant a dintre com sobretot a nivell internacional.

La reconciliació ha retrocedit, fins al punt que en una enquesta del 2012, el 40% dels sud-africans asseguraven que les relacions racials milloraven, mentre que 12 anys, el percentatge d'optimistes era del 72%, segons l'Institut d'Investigacions Racials. “Sud-àfrica està començant a sentir-se més i més dividida”, sosté Endres, que, malgrat tot subratlla que l'esquerda no és tan gran com ho era el 1994. Per a l'analista, “gran part de la culpa” recau en l'ANC, en el poder des de fa 20 anys, perquè “presta molta atenció a la protecció dels seus líders corruptes, mentre que les classes més baixes es barallen per les engrunes de l'Estat.

En aquest sentit, el responsable del think tank augura “unes febles perspectives per la nació de l'arc de Sant Martí [nom donat per Mandela al país per la seva diversitat social]” si el govern i els seus polítics no són capaços “de fer front a la realitat, sobretot econòmica”. En aquest any a punt d'acabar, hi ha hagut multitud de protestes als vells guetos negres, mancats de serveis bàsics com aigua o llum. Sud-àfrica és la major economia africana i una de les cinc economies emergents que s'agrupen sota el paraigües del BRICS, però, per exemple, només un terç de les escoles tenen vàters i cada any mor una desena de nens en caure en les lletrines o centenars de residents de barraques moren en incendis provocats per les precàries estufes.

L'apartheid que durant cinc dècades va legitimar la discriminació racial justificant-se en el “bon veïnatge” entre blancs i negres, queda avui dia lluny. N'alerta l'Institut per la Justícia i la Reconciliació que acaba de publicar un informe en què assenyala que la percepció del règim racista com a un crim contra la humanitat ha descendit en 10 punts en els últims 10 anys, fins a situar-se en només dos terços de la població. Entre els blancs, la condemna es sensiblement superior al 52% i per als negres, els que van patir la repressió i racisme, el percentatge és del 82%

Però l'enquesta no és del tot pessimista, ja que en aquesta mateixa última dècada ha notat com la interrelació racial creix en totes les capes socials, malgrat que encara és molt baixa. Tan sols el 20% dels més pobres admeten que comparteixen l'oci amb els d'altres races, mentre que sí que ho fan gairebé el 30% dels rics. Malgrat tot, cada cop existeix un "desig menor de conèixer" les altres races, sobretot entre els blancs.

La raça és un dels valors que marquen la identitat dels sud-africans que va a l'alça i avui en dia ja suposa el segon element d'orgull, només per darrere de la llengua materna. Malgrat els esforços de Mandela de crear una bandera, un himne i fins i tot un calendari de festius integradors, no s'ha aconseguit frenar el descens del sentiment de pertànyer a un país. La celebració, per exemple, del Mundial de Futbol el 2010 va suposar un repunt del sentiment sud-africà però avui en dia, sense anar més lluny, el futbol continua essent territori de negres i el rugbi o el cricket, de blancs i mestissos.

Sisonke Msimang és periodista del Daily Maverick i perfila “quatre Mandelas” diferents que, al seu entendre, “sempre va saber actuar en cada situació”. Un Mandela radical que lluita pel reconeixement de la igualtat racial; un de pragmàtic, que sense renunciar a la violència rebutja ésser alliberat fins que l'apartheid no acabi; un d'avi, osset de peluix que va ser capaç de convèncer que el perdó era la millor eina per avançar, i el final de tots, l'activista social, que es posa al costat dels més pobres, que dóna la cara pels VIH positius quan el seu partit es nega a distribuir els antiretrovirals i concep la pau com a l'accés a l'educació i la salut.