50 anys de Stonewall, la rebel·lió que va fer néixer l’orgull LGTBI

Nova York“Quan [el president Barack] Obama va pronunciar Stonewall vaig començar a tremolar”, comenta emocionat. Als 80 anys, i amb una energia envejable, Tree Sequoia treballa de cambrer a l’actual Stonewall, un bar obert fa tres dècades i hereu del club d’ambient gai que la Màfia va obrir el 1967 a Nova York, del qual Tree era client. De l’original, que ocupava els números 51 i 53 del carrer Christopher, al barri de Greenwich Village, en queda tot just la façana. Al costat de la porta, per la qual entren i surten sense pausa clients i curiosos, una placa marca el lloc com un espai històric de la ciutat. El petit parc del davant va ser declarat Monument Nacional dels EUA per Barack Obama el 2016.

Tree Sequoia, un home gairebé tan gros i alt com l’arbre que li presta el nom, mai es va imaginar que arribaria el dia en què un president dels Estats Units equipararia Stonewall amb altres llocs i espais vinculats a la història de la lluita pels drets civils. “N’estic molt orgullós”. En el discurs inaugural de la seva segona presidència, Obama va dir: “El nostre viatge no serà complet fins que els nostres germans i germanes gais siguin tractats com els altres sota la llei”. Amb Trump, aquest viatge experimenta ara algunes turbulències. És el president que ha vetat les persones transgènere a l’exèrcit. Tree s’enfurisma i confessa que “es pixaria al seu mur” si el tingués davant. Això sí, fa mig segle les coses eren pitjor.

Dos de cada tres nord-americans veien llavors l’homosexualitat “amb repugnància, incomoditat i por”. La comunitat gai necessitava refugis. A Nova York el van trobar al carrer Christopher. “Als 60 tothom tenia el seu territori, una zona que podies considerar teva. El bar es va convertir en el lloc on podies anar-hi i sentir-t’hi segur”, recorda Martin Boyce. Amb 71 anys, aquest cuiner encara en actiu és, igual que Tree Sequoia, un dels clients de l’històric Stonewall, el lloc on la matinada del 28 de juny del 1969 una batuda policial va desembocar en sis nits d’aldarulls al barri. El local va quedar destrossat i va haver de tancar. La revolta -un “ja n’hi ha prou” dels “degenerats”- es va recordar l’any següent amb una manifestació que va commemorar l’“alliberament” del carrer Christopher. La primera de les marxes de l’Orgull Gai de la història.

“Molta gent parla d’aquest lloc com un refugi, però en realitat era un antre”, diu Eric Marcus. Director del podcast Making gay history (i autor d’un llibre del mateix títol), aquest novaiorquès de 60 anys explica que l’Stonewall “amb prou feines tenia il·luminació i no hi havia aigua corrent, els gots eren bruts i la gent es posava malalta amb les begudes aigualides que s’hi servien”. No obstant això, “era un dels pocs llocs on els gais podien ballar junts a Nova York”.

Batudes planificades

El local ja havia experimentat batudes abans, però solien ser una mena de comèdia costumista en què la policia cobrava de sotamà i la festa continuava. Tree Sequoia les recorda: “Ens portaven al jutge i, o bé deia que li fèiem perdre el temps i ens tornava a casa, o bé ens deia degenerats i ens imposava una multa de 20 dòlars que pagava l’advocat de la Màfia”.

La nit del 28 de juny del 1969 tot va ser diferent, encara que no hi ha un relat únic que descrigui amb precisió els fets. Tree era dins el local i assegura que els agents de policia que hi van arribar no eren els habituals, sinó “la unitat anticorrupció que perseguia la Màfia per blanqueig de capitals”. “Fins i tot van deixar droga a terra i ens deien que era nostra -recorda-. Empenyien la gent, i la gent els tornava les empentes”. Mai fins llavors s’havia oposat resistència. Potser hi va ajudar l’hora de la batuda, apunta Eric Marcus, a la 1.20 de la nit. “Normalment les feien abans que la gent hagués begut massa”.

Martin Boyce no va poder entrar a l’Stonewall aquella nit. “Hi havia quotes per tipus de persones i sembla que ja s’havia cobert la meva”. El local tenia un porter encarregat d’aconseguir l’ambient que considerava adequat. “Volien molta gent jove perquè això atreia la gent gran. No volien gaires drags perquè podrien convertir el local en un lloc popular entre elles i tampoc hi volien gaires negres. Hi havia tota mena de restriccions”, explica Marcus. Un cop es passava el filtre, era obligat signar al llibre de registre. “Si revises el llibre et pensaràs que Judy Garland i l’Ànec Donald hi anaven cada nit”. Era millor no donar el nom real.

El relat històric ha sigut víctima dels excessos mitològics. És veritat que la policia es va haver de refugiar al club i que més tard van aparèixer els antiavalots. Hi va haver, sobretot, un sentiment col·lectiu. “Ningú va dir res perquè paréssim”, recorda el Martin. “Era com si ens haguéssim tret de sobre la foscor”. Però la mitologia va crear alguns moments impossibles, com el de “la fila de drag queens amb els seus pentinats voluminosos, vestits, maquillatges i sabates de taló alt que van desafiar la policia”, detalla Marcus. Una imatge amb més glamur que la que van protagonitzar “els nens del carrer”, els repudiats per les seves famílies que vivien al parc que avui és Monument Nacional. “No portaven talons perquè no haurien pogut fugir de la policia”.

Un abans i un després

La rebel·lió del carrer Christopher va representar un punt d’inflexió. Encara que ja existien, els mesos i anys posteriors van sorgir centenars d’organitzacions de defensa dels drets LGTBI a Nova York, als Estats Units i a la resta del món. Però els fets de Stonewall ho van canviar tot per a la generació de Martin Boyce.

Després dels incidents, Boyce recorda que caminava pel carrer i hi havia un camió de les escombraries amb un home enorme llençant-hi grans bosses plenes de deixalles. “Em mirava fixament. No vaig creuar el carrer perquè vaig pensar que em ficaria en problemes. Era una mirada molt intensa. I, de sobte, va aixecar el puny a manera de salutació. Mai abans un home d’aquesta naturalesa tan testosterònica m’havia tractat com un igual. En aquell moment vaig saber que hi havia esquerdes a l’edifici”, sentencia.