I ara Bielorússia

L’ús de les migracions com a arma política a les fronteres exteriors de la Unió Europea comença a ser habitual. El febrer del 2020 el govern turc enviava més de 13.000 persones a la frontera amb Grècia. El maig del 2021 el Marroc deixava arribar a Ceuta més de 10.000 persones en dos dies. Ara és el torn del govern bielorús, que ha facilitat l’arribada de milers de persones a la frontera amb Polònia com a “venjança” pel suport de la UE a l’oposició a l’exili. En els tres casos, s’instrumentalitza la migració per induir canvis i obtenir concessions de la UE. El missatge és clar: si no es vol una crisi migratòria, la UE ha de cedir a determinades demandes. La capacitat coercitiva depèn del fet que les entrades irregulars es considerin una qüestió de seguretat nacional; no dels números. La sobrereacció de la UE, que no hi ha cosa que temi més que una “crisi migratòria”, n’assegura l’èxit. Així arribem al despropòsit actual: una Europa que novament es posa en mode de guerra sense adonar-se que és víctima d’ella mateixa, per haver-se fet dependent dels estats veïns en el control de les seves fronteres i per les seves pròpies pors.