Els règims de Teheran i Bagdad es reforcen gràcies a l'atac de Trump

BarcelonaL’assassinat del general Qassem Soleimani en un atac nord-americà amb drons a l’aeroport de Bagdad divendres és una declaració de guerra contra l’Iran de conseqüències imprevisibles. Soleimani, cap de la Guàrdia Revolucionària –la força d’elit iraniana formada per mig milió de soldats–, era tota una icona. Feia seixanta anys, durant la Guerra de Corea, que els EUA no atacaven un exèrcit tan poderós. Si l’atac forma part d’un pla de Washington és una cosa que només saben Trump i els seus assessors més pròxims, però el que queda clar és que ha agafat tothom per sorpresa.

Ningú s’esperava que la mort d’un contractista nord-americà, la setmana passada en l’atac d’una milícia xiïta en una base del nord de l’Iraq, que Washington va venjar matant 25 combatents, portaria a un intent d’assalt a l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad i després a l’assassinat del número dos del règim dels aiatol·làs, només darrere del líder suprem, Alí Khamenei. L’Iran no pot ignorar l’agressió i ha anunciat una “dura revenja”, mentre que el Pentàgon ha enviat tres mil soldats més a la regió. El Pròxim Orient s’endinsa en una dimensió desconeguda.

Costa de trobar una lògica a la reacció nord-americana més enllà de la domèstica, amb un Trump en ple procés d’impeachment que s’enfronta a la reelecció als comicis presidencials del novembre. El president nord-americà, que ja es va apuntar l’atac que va acabar amb la vida d’Abu Bakr al-Baghdadi, el líder de l’Estat Islàmic a Síria a finals d’octubre, ara ha gosat fer el que el seu predecessor, Barack Obama, havia evitat: atacar Teheran.

De fet, Obama havia deixat encarrilat el conflicte entre els Estats Units i l’Iran amb un acord que posava el programa nuclear de Tehran sota control internacional per evitar que desenvolupés armament atòmic. I, sobre el terreny, en els últims anys el Pentàgon i les forces especials perses havien estat al mateix bàndol tant a Síria com a l’Iraq per derrotar l’Estat Islàmic. Però Trump s’ha retirat unilateralment de l’acord nuclear, ha tornat a introduir dures sancions contra Teheran, s’ha picat els dits amb polèmiques mesures com la prohibició d’entrada als Estats Units dels nacionals de diversos països de majoria musulmana i ha inflamat l'ànim amb el seu suport incondicional a la ultradreta israeliana passant per sobre de la legalitat internacional sobre els palestins.

L’assassinat selectiu de Soleimani, juntament amb la d'un líder militar xiïta iraquià i un dirigent de l'Hezbol·lah libanès, és encara més inexplicable tenint en compte que el règim dels aiatol·làs no passava precisament per un bon moment. L’octubre va esclatar un moviment de protesta popular protagonitzat pel jovent iraquià contra la corrupció i el sectarisme del govern de Bagdad, que patrocina l’Iran. Era el primer cop que la mobilització no es movia per línies sectàries sinó que la població majoritàriament xiïta s’enfrontava a un govern també xiïta exigint la redistribució de la riquesa i un canvi radical en el sistema polític heretat de la invasió nord-americana del 2003.

Lògica de guerra

La lògica de guerra que ara s’imposa destrossa aquesta dinàmica. “El gran perdedor amb l’assassinat de Soleimani és el poble iraquià, perquè això suposarà un fre a les mobilitzacions. Per primer cop les protestes no tenien lideratges religiosos, sinó que reclamaven drets socials i polítics i, amb l’atac dels Estats Units, es tornarà a la lògica anterior de la guerra”, explica Luz Gómez, professora d’estudis àrabs de la Universitat Autònoma de Madrid. “El que és clar és que als Estats Units no els interessa que el poble s’organitzi per construir un futur laic per al país”.

L’acció de Trump també reforça les milícies xiïtes després de la mort en l’atac d’un dels seus líders, Abu Mahdi al-Muhandis, que havia intentat sense èxit infiltrar-se en les protestes per capitalitzar-les. Les milícies van arribar a organitzar dimecres una acampada al voltant de l’ambaixada nord-americana a Bagdad després d’intentar assaltar-la, però van acabar abandonant la protesta unes hores més tard per la falta de suport popular.

“La gent que es manifestava tenia molt clar que no volia tornar a les confrontacions sectàries i, tot i que es rebutja la presència nord-americana a l’Iraq, tampoc no acceptaven la tutela de Teheran. Ara serà molt difícil continuar defensant això en una escalada de guerra”, afegeix Gómez.

Entre les víctimes de l’atac nord-americà hi havia el gendre de Soleimani, dirigent de la milícia xiïta libanesa Hezbol·lah, que també ha atacat l’onada de protestes contra el govern del Líban i que divendres reclamava venjar la mort del seu dirigent.

Heiko Wimmen, director del programa sobre Síria i l’Iraq del Crisis Group, destaca que l’assassinat d’Abu Mahdi al-Muhandis té greus implicacions a l’Iraq. Es tractava del número dos de les Milícies de Mobilització Popular, el cos organitzat el 2014 per lluitar contra l’autoproclamat Estat Islàmic arran de la desfeta de l’exèrcit iraquià i, per tant, un dels més alts responsables de seguretat del país. Wimmen veu tres possibles respostes de Teheran: atacs des de les milícies xiïtes iraquianes contra posicions nord-americanes, més protestes com les de l’ambaixada o la decisió política de rebutjar la cooperació en matèria de seguretat entre Bagdad i els Estats Units.

La presència dels EUA, en joc

Tot apunta que després de l’atac serà inevitable que el Parlament iraquià voti la llei que té sobre la taula ja fa un any per expulsar els cinc mil soldats nord-americans que encara hi ha al país. L’expert conclou que “encara que el Parlament iraquià no té poder per obligar els Estats Units a marxar, cap govern a Bagdad podrà resistir aquesta pressió. El sistema polític iraquià ja estava molt erosionat i és difícil de veure ara com es pot estabilitzar”. I és que davant la potent onada de protestes antirègim, el primer ministre iraquià ha presentat la dimissió i el president s’ha negat a nomenar una altra coalició de signe xiïta, la confessió que mana al país amb el suport de l’Iran des del derrocament de Sadam Hussein pels Estats Units. La crisi política no té precedents, però els tambors de guerra contribueixen a dissoldre-la darrere del front antiamericà.

Dins l’Iran cal veure quina serà la reacció del règim, que el mes passat s’enfrontava a protestes populars massives que van desencadenar en la pitjor crisi de la història de la República Islàmica i van ser sufocades amb una brutal repressió. També caldrà veure com l’amenaça nord-americana afectarà l’escletxa oberta dins el sistema entre els sectors reformistes, encapçalats pel president Hassan Rouhani i l’ala dura representada a la Guàrdia Revolucionària. Les eleccions del 21 de febrer al Parlament de Teheran seran un indicador de la dinàmica interna.