Sara Farris: "Atacar el vel significa atacar l’islam"

La sociòloga italiana Sara Farris va encunyar el terme feminacionalisme al seu llibre En nombre del derecho de las mujeres (Traficantes de Sueños, 2017) per abordar com els partits nacionalistes estaven explotant el feminisme en campanyes contra la immigració i l’islam. Set anys després, observa amb preocupació com l’estratègia dona resultats a molts països europeus. 

“Temo que la crisi migratòria assenyali la fi dels drets de les dones”.

— És una frase de Le Pen. Parlem de partits que eren demonitzats com a feixistes i antisemites, i havien de demostrar que no són perillosos per a la democràcia. 

Però ho són.

— Mantenen les seves posicions extremadament racistes. El resultat és que han mogut la dreta tradicional més a la dreta. Hi ha contribuït, sense voler-ho, una part del feminisme. 

Com?

— No es van adonar que estem en un moment històric en què el fet d'atacar el vel significa atacar l’islam, i atacar l’islam vol dir donar suport a un projecte nacionalista xenòfob i racista.

¿No criticar el vel no implica fer passar com a religiós un símbol patriarcal?

— És problemàtic, òbviament. Però no crec que les ajudem si en fem batalla política, d’això. ¿Ho puc intentar explicar amb un exemple de les afroamericanes?

Esclar.

— En col·lectius feministes de dones negres va existir el debat, perquè hi havia víctimes que no volien denunciar la parella perquè temien que, denunciant-la, s’alimentaria el racisme contra la comunitat negra. 

L’alternativa no és deixar que el marit pegui.

— No, però les dones musulmanes que volen denunciar situacions d’opressió ho poden fer millor si no senten que la seva denúncia serà explotada per motius racistes.

I això passa amb el vel?

— Ningú no diu a les dones europees com s'han de vestir. Per què les dones musulmanes no poden tenir el mateix dret? I aquí la qüestió clau és la teocràcia. 

Què vol dir?

— El laïcisme és un valor fonamental a Europa. Tenim sort perquè som països més rics, etc. Però sobretot perquè hi va haver lluites que van permetre separar el poder polític de l'espiritual. Però si a Europa tinguéssim el papa Francesc ordenant-nos què hem de fer, com estaríem les dones?

La qüestió no és l’islam, sinó la teocràcia.

— I el colonialisme va fer difícil en aquests països assolir la laïcitat. Hi ha molts estudis que mostren com a Algèria, Egipte o l'Índia, quan es va reorganitzar el poder, es van preocupar per separar el dret econòmic del de família. I aquest últim va quedar en mans dels poders religiosos. 

Ha estudiat casos d'Anglaterra, Itàlia, França i els Països Baixos. Són molt diferents?

— Tenen en comú una història antifeminista que canvia a partir dels 2000, coincidint amb el bombardeig a l’Afganistan, quan intenten donar-se un vernís de liberalisme i inclouen les dones en els eslògans antiimmigració. Però als Països Baixos s’utilitzen molt també els homosexuals, i a Itàlia és impensable perquè la Lliga Nord és un partit molt homòfob. 

A Espanya, fa pocs mesos Feijóo demanava respecte a “la nostra cultura, a les dones i als homosexuals”.

— El PP està fent una operació interessant, espantosament interessant, perquè, en la lluita per recuperar vots que van anar a Vox, distingeix entre immigrants musulmans i immigrants d’Amèrica del Sud. I jo hi veig reminiscències colonials: els sud-americans són els immigrants a qui Espanya va imposar idioma i religió. 

Diu que darrere el feminacionalisme hi ha motius econòmics.

— La gran majoria de dones estrangeres cuiden avis, cuiden nens o netegen. Entren dins de les nostres llars. Fan una feina fonamental en una societat cada vegada més envellida. 

Quin és el risc?

— Fins a la Segona Guerra Mundial, el jueu era l’enemic. Hi ha paral·lelismes amb la manera com es representen els jueus fins a la Segona Guerra Mundial i com es representen avui els musulmans. Té a veure amb la representació de l’enemic com el no-cristià. Allò ens va portar a l’Holocaust. Convé no oblidar-ho.