Condemnat un oficial de l'Stasi 50 anys després per un crim de la Guerra Freda

BerlínVa ser un acte brutal d'un altre temps, gairebé d'un altre món, quan la Guerra Freda era calenta i Alemanya estava dividida: un oficial de la temuda policia secreta d'Alemanya de l'Est va disparar i matar un home que intentava creuar cap a Occident. Mig segle més tard, un tribunal alemany ha declarat l'exoficial de 80 anys, Manfred Naumann, culpable d'assassinat i l'ha condemnat a deu anys de presó, una de les penes més dures imposades al regnat del terror de la policia secreta, coneguda com la Stasi.

Durant diversos dies de març i abril d'aquest any, els únics testimonis vius coneguts del tiroteig es van enfrontar a l'acusat en una sala d'alta seguretat a Berlín, testimoniant el que van veure el 29 de març de 1974. Els testimonis –aleshores escolars, ara dones jubilades– van dir que haver vist un assassinat sent tan joves els va afectar durant la resta de les seves vides. Elegant i ben vestit, Naumann, que va viure durant anys en un còmode anonimat en una casa de Leipzig, observava en silenci. La sentència li va arribar aquest dilluns.

L'Stasi, omnipresent a la RDA

El judici, celebrat gairebé 35 anys després de la caiguda del mur de Berlín, va ser un recordatori de l'omnipresència i la impunitat de l'Stasi, i dels costats foscos de l'opressiu règim comunista, que moltes persones a l'Est veuen ara amb certa nostàlgia. El novembre de 1989, quan va caure el mur, l'Stasi tenia uns 91.000 empleats i 180.000 espies a temps parcial, i utilitzava la coacció i la violència per mantenir els comunistes al poder durant quatre dècades. Va pressionar els ciutadans perquè espiessin els seus companys de feina, veïns, amics, fins i tot les seves famílies, i construïssin dossiers sobre milions de persones.

El cas també ha reobert la vella qüestió alemanya de la culpa individual en la maquinària terrorista estatal. "És un veredicte molt valent i important", afirma Stefan Appelius, un politòleg que fa dècades que investiga els crims d'estat comesos a l'Alemanya de l'Est, i la investigació del qual en aquest cas finalment va conduir a la condemna de dilluns.

Amb tot, malgrat tota la seva ressonància, l'assassinat de Czeslaw Kukuczka va passar desapercebut durant anys, fins al 2016, quan Appelius va trobar pistes en els registres meticulosos de l'Stasi. Després de publicar la seva investigació en una revista acadèmica i a Superillu, una revista amb un públic majoritàriament de l'Alemanya Oriental, ràpidament es va adonar que gairebé ningú no havia sentit a parlar del cas.

Polònia va impulsar la investigació

Inicialment, no estava clar qui havia comès l'assassinat. Més tard, el fiscal va abandonar el cas amb la premissa que l'acusació seria d'homicidi, no d'assassinat, de manera que el termini de processament hauria caducat. Però aleshores la història va prendre força a la Polònia natal de la víctima, on la seva vídua i els seus fills no sabien què havia passat.

Els fiscals polonesos van emetre una ordre de detenció internacional per a Naumann, que va ajudar a empènyer les autoritats alemanyes a preparar una acusació per assassinat. Appelius asseugra que el veredicte de dilluns és una fita: "Crec que aquest és un molt bon senyal per a les moltes víctimes i les seves famílies".

El matí del seu últim dia, l'any 1974, Kukuczka va entrar a l'ambaixada de Polònia a Berlín Est, amb una bossa que, segons les fotografies mostrades al jutjat 50 anys després, contenia uns cables i un interruptor elèctric. Va dir al personal de l'ambaixada que la bossa contenia una bomba i que estava disposat a immolar-se si no se li permetia sortir del país cap a Occident.

Kukuczka havia estat bomber i treballador al poble de Kamienica, al sud de Polònia. Havia passat un temps a la presó als anys 50 per malversació, segons l'historiador polonès Filip Gańczak, que va investigar la vida de la víctima. Un oficial polonès de l'ambaixada, Maksymilian Karnowski, va prometre-li el pas cap a l'oest abans de sortir de la sala i trucar a l'Stasi, segons els registres històrics. L'ambaixada va donar a Kukuczka papers temporals i fins i tot alguns diners de l'Alemanya Occidental, i després els oficials de l'Stasi el van portar a l'estació de tren de Friedrichstrasse, que estava situada en el que l'any 1974 era el punt de pas més important de la frontera fortificada i militaritzada entre Berlín Est i Oest. Allà, els passatgers del tren podien travessar el Teló d'Acer, després de rebre l'autorització al checkpoint conegut com el Tränenpalast, o Palau de les Llàgrimes.

Els testimonis, tres noies ara jubilades

Kukuczka va rebre el permís per passar tots els controls i va entrar en un túnel que conduïa als trens amb destinació a Berlín Oest, on va ser afusellat. Naumann, així com altres oficials implicats, van rebre més tard medalles pel seu paper en l'operació. Els registres van dir que gràcies al seu treball "es va impedir una provocació greu a la frontera i es va neutralitzar el terrorista".

Però amb el que l'Stasi no comptava eren tres noies de Bad Hersfeld, a Alemanya Occidental, que visitaven Berlín Est i estaven a la mateixa estació. Van tornar a casa i van parlar tant amb Bild, el tabloide més important d'Alemanya, com amb fiscals federals d'Alemanya Occidental que recollien testimonis sobre crims comesos a l'Est. Els seus relats no van donar lloc a cap acció directa, però van permetre que alguns alemanys occidentals tinguessin coneixement del tiroteig i que n'hi hagués constància.

Però el cas, sense resoldre, es va esvair de la memòria popular. Naumann va ser promocionat, va gaudir dels avantatges d'una carrera de gairebé tres dècades a l'Stasi, i va arribar al rang de major. En la seva declaració, les tres testimonis van dir que van veure un home amb roba esparracada i cabells greixosos que havia passat el control de passaports i havia entrat en un túnel. Van explicar que va passar per davant d'un altre home, que portava ulleres de sol i un abric esportiu civil, que, amb el que un testimoni va descriure com un "moviment suau", va treure una pistola i va disparar la víctima a l'esquena, a menys de dos metres de distància. Els testimonis van recordar que la víctima s'agafava l'esquena, allà on va rebre l'impacte, abans de caure a terra. Els funcionaris fronterers d'Alemanya de l'Est es van precipitar a tancar les portes del túnel per impedir la visió de la gent que feia cua al control de passaports. Les noies no van saber fins molt després de la caiguda del mur de Berlín que l'home havia mort hores després a l'hospital de la presó de l'Stasi.