Els bielorussos, als llimbs d'Europa per la inacció d'Espanya
BarcelonaUna de les maleses que té al cap Vladímir Putin des de fa unes setmanes és instal·lar míssils hipersònics Orexnik a Bielorússia per poder intimidar l’OTAN. Per al Kremlin, Bielorússia no és un estat sobirà sinó una mena de diputació provincial, un espai operatiu destinat a servir els interessos de Moscou. El mateix que voldria fer amb Ucraïna. Quan el 1991 l’URSS esclata, Bielorússia aconsegueix una sobirania que serà efímera: només tres anys. L’arribada al poder d’Aleksandr Lukaixenko el 1994 representarà la resovietització política i la russificació cultural i lingüística. Serà el restabliment del totalitarisme que es viu ara mateix, i que pateixen més que ningú els ciutadans bielorussos que no es resignen, i aspiren a tenir un país en pau i amb democràcia.
Ara mateix els bielorussos que han hagut d’exiliar-se arreu d’Europa fugint de Lukaixenko estan en una situació de risc i de vulnerabilitat. Un bielorús exiliat no pot percebre la pensió de jubilació ni exigir el dret a vendre casa seva, que en molts casos és confiscada per l’estat. Des de setembre del 2023 els ciutadans de Bielorússia instal·lats a territori europeu no poden renovar el passaport al consolat o a l’ambaixada perquè el règim els obliga a fer-ho presencialment a Bielorússia. Per arribar-hi, això sí, Lukaixenko els facilita un salconduit. Però un tràmit presencial pot representar des d’ajornaments inquietants a acusacions, i finalment la denegació i la possibilitat de detenció. La solució és, doncs, no arriscar-se a anar a Minsk a treure’s el passaport. I quines conseqüències pot tenir aquesta solució? Primer de tot, i en el cas de les autoritats espanyoles, un passaport caducat no pot ser la base per expedir o renovar un permís de residència. I és així com els casos de ciutadans bielorussos indocumentats han començat a augmentar a Espanya.
Segons Razam, l’associació dels bielorussos de Catalunya, a tot l’estat espanyol hi ha uns 6.000 ciutadans de Bielorússia que es podrien veure afectats per aquest problema, 2.000 dels quals viuen a Catalunya. I cal no perdre de vista que circular sense permís de residència i amb el passaport caducat suposa exclusió: no disposar de NIE, no poder llogar un habitatge, no tenir un contracte de treball en condicions. La, diguem-ne, inacció de les autoritats espanyoles –el no saber o el no voler saber– està fent el joc al dictador Lukaixenko més que en cap altre país d’Europa. Arribats a aquest punt i aquest moment dels llimbs en què estan atrapats milers de bielorussos, caldria demanar-se: què està fent o què pensa fer la Unió Europea? I no parlo de propostes per intimidar, però sí almenys per dissuadir Lukaixenko. I, ara com ara, Brussel·les es limita a dir que “estudia la qüestió” i que intenta aconseguir “una posició coordinada”.
Se’m fa inevitable tornar a la història bielorussa. Durant la perestroika, cap a finals dels 80 i començaments dels 90, els carrers de Minsk es van omplir amb la voluntat democràtica del poble bielorús –semblant a les protestes de setembre del 2020 contra el dictador i el frau electoral—. Recordo que els intel·lectuals Alès Adamòvitx i Raixid Kaplàmov, amb els quals vaig parlar, celebraven el despertar de Bielorússia i, alhora, temien que allò no fos per sempre, que el país es tornés a endormiscar. Tres anys només va estar despert i, després, una altra vegada va quedar sotmès al malefici de la “gent quieta” disposada a complaure el Kremlin.