El règim dels talibans va donar asil a Ossama bin Laden quan es va convertir en l’home més buscat del món. El líder d’Al-Qaida va establir el seu quarter general a l’Afganistan, i per això després dels atemptats de l’11-S els Estats Units van atacar el país asiàtic amb l’objectiu de capturar-lo. Malgrat tot, aleshores no el van poder localitzar. Van haver de passar deu anys per trobar-lo: era a la localitat d’Abbottabad, al Pakistan, un país teòricament aliat de Washington. Forces especials nord-americanes van entrar al país el 2 de maig del 2011 i el van abatre en una operació la legalitat de la qual ha estat molt qüestionada. Després van llançar el seu cos al mar d’Aràbia amb l’objectiu d’enfonsar el consorci terrorista que ell havia creat.
Bin Laden, l'home més buscat del món
Els EUA van arribar a oferir una recompensa de cinc milions de dòlars per localitzar el terrorista saudita, creador de la xarxa Al-Qaida i artífex dels atemptats
Els seus companys d’universitat el recorden com una persona silenciosa, senzilla i una mica tímida, res a veure amb la imatge que es va tenir d’ell després. De fet, l’únic que el distingia era la seva inconfusible aparença: era especialment alt (feia gairebé dos metres) i exageradament prim (amb prou feines superava els setanta quilos). Ossama bin Laden es va convertir anys després en l’home més buscat del món. Els Estats Units van arribar a oferir una recompensa de cinc milions de dòlars per a qui pogués localitzar-lo. Va ser l’artífex dels atemptats de l’11-S, que van fer trontollar el món i van canviar el transcurs de la història. Però ¿qui era realment Bin Laden i com va aconseguir crear una xarxa terrorista, Al-Qaida, que va atemptar en ple cor dels Estats Units?
Bin Laden va néixer a la ciutat saudita de Riad, tot i que era el setè fill d’un empresari iemenita, Muhammad bin Laden, que s’havia traslladat a la monarquia petrolífera per fer fortuna. El seu pare no va apostar per l’or negre com havien fet d’altres sinó pel totxo, i aquest va ser el seu principal encert: va comprar una empresa de construcció que primer va guanyar renom fent una carretera per als pelegrins que es dirigien a la Meca i després adaptant amb rampes i ascensors el palau del rei Saüd, que estava postrat en una cadira de rodes. D’aquesta manera es va guanyar també el favor del monarca, que va ordenar que a partir de llavors es confiés a Bin Laden tots els encàrrecs importants del país. I així és com el pare de qui seria després el líder d’Al-Qaida es va convertir en ric i també en una de les persones més influents de l’Aràbia Saudita.
Muhammad bin Laden va morir molt aviat, el 1967, en un accident aeri. Però això no va afectar el seu negoci, sinó tot el contrari: els seus fills es van encarregar d’expandir-lo. Van obrir filials a Amèrica, Àsia i Europa, i van invertir en qualsevol sector que els pogués reportar beneficis: telecomunicacions, petroli, indústria química, turisme. D’aquesta manera van començar a col·laborar amb empreses en els consells d’administració de les quals hi havia antics alts càrrecs de l’administració nord-americana, i a relacionar-se amb l’elit política dels Estats Units. De fet, les revistes Forbes i Fortune consideraven la família Bin Laden una de les més poderoses del món.
Lògicament, Ossama bin Laden també es va beneficiar de tota aquesta opulència, tot i que ell era un nen -només tenia 11 anys- quan va morir el seu pare. Aleshores, però, ja va rebre com a herència gairebé cent milions de dòlars. I amb 15 anys ja era propietari d’una quadra de cavalls de carreres, que es van convertir en la seva passió. Va estudiar a les millors escoles i es va graduar en administració d’empreses a la Universitat Rei Abdulaziz, a Gidda. De jove va viatjar per mig Europa i els Estats Units, i va malgastar diners a dojo en discoteques, bars i clubs nocturns. Malgrat això, mai es va sentir acceptat ni a Orient ni a Occident, ni tan sols en la seva pròpia família.
El conjunt de la família Bin Laden procedia dels clans conservadors del Iemen i de l’Aràbia Saudita, excepte la mare d’Ossama, Aliya, que era siriana i va ser la quarta i última dona oficial del seu pare. Això va fer que en el si de la família se la considerés una estrangera i, de passada, també al seu fill. Les diferents dones del patriarca vivien en cases separades, així que Bin Laden va tenir poca relació amb els seus germans i sempre va ser considerat l’ovella negra de la família.
Quan el 1979 la Unió Soviètica va envair l’Afganistan i milers de musulmans de tot el món van acudir al país asiàtic amb l’objectiu de salvar-lo del comunisme, Bin Laden va ser un dels tantíssims voluntaris que es van unir a l’anomenada guerra santa. Durant la seva època d’estudiant ja s’havia radicalitzat i s’havia unit als Germans Musulmans, però a la guerra afganesa va trobar la seva veritable motivació.
Ara bé, no va estar mai al front de batalla, sinó que es va dedicar al que sabia fer més bé després d’haver estudiat administració d’empreses: gestionar. Es va encarregar de l’anomenada Agència al Servei de la Guerra Santa, que es dedicava a recaptar diners per comprar fusells i bitllets d’avió per als voluntaris que volien anar a la guerra, i a llogar immobles on es poguessin allotjar. Va ser en aquesta època quan va entrar en contacte amb els serveis secrets dels Estats Units i del Pakistan, que també es van bolcar en la guerra afganesa amb l’objectiu de derrotar l’enemic comunista. L’Afganistan es va convertir en aquells anys en un camp de batalla més de la Guerra Freda.
Quan les tropes soviètiques es van retirar de l’Afganistan, el 1989, Bin Laden va continuar recaptant diners. A més, disposava d’una base de dades enorme de combatents musulmans que havien participat en el conflicte. D’aquesta manera va crear la xarxa terrorista Al-Qaida, un terme que precisament significa “la base”. L’objectiu inicial era ajudar econòmicament les viudes i els fills dels combatents musulmans morts a l’Afganistan, però també mantenir el contacte amb els veterans de guerra per tornar-los a mobilitzar en cas de necessitat.
La primera ocasió en què Bin Laden va considerar que calia mobilitzar-los va ser quan els vehicles blindats de Saddam Hussein van envair Kuwait el 1990. El líder d’Al-Qaida va oferir ajuda al rei Fahd, de l’Aràbia Saudita, per fer front al dictador iraquià, però, per a sorpresa seva, el monarca va declinar la mobilització dels combatents musulmans i va preferir que milers de tropes nord-americanes es despleguessin a la monarquia petrolífera. Bin Laden ho va considerar una ofensa: ¿com era possible que el monarca saudita permetés l’arribada de milers d’infidels a la pàtria del profeta Mahoma? A partir de llavors va declarar la guerra als Estats Units i a tots els seus aliats: assassinar-los era un deure religiós per als musulmans de tot el món, assegurava.
D’aquesta manera van començar els atemptats contra interessos nord-americans arreu del món. Per exemple, el 1998 uns terroristes van fer volar les ambaixades dels Estats Units a Kènia i Tanzània. Més de 200 persones hi van morir. I el 2000 uns suïcides van atacar el destructor de la marina nord-americana USS Cole, que estava atracat al port d’Aden, al Iemen. No obstant això, l’atemptat que sens dubte faria tremolar el món va ser el de l’11 de setembre del 2001, quan avions pilotats per terroristes suïcides es van estavellar contra el Pentàgon i contra les torres del World Trade Center, a Nova York, i milers de persones van quedar sepultades. Ossama bin Laden va confessar després que preveia que els pisos superiors de les torres s’incendiessin per l’impacte de les aeronaus, però que mai s’havia imaginat que els edificis s’ensorrarien per complet. L’atemptat va tenir més conseqüències de les que ell mateix s’imaginava.