Els metges de Boston que van salvar vides… però no van poder salvar cames

BostonHi van arribar molts pacients alhora, amb tota mena de ferides espantoses a les cames. Ossos trencats, teixits esquinçats, claus que han quedat sota la pell. I, una vegada i una altra, una decisió a prendre, sempre la mateixa, i sense temps per reflexionar. Hauríem d'amputar aquesta cama? I aquesta altra?

"Com a cirurgians estem acostumats a veure pacients així, amb extremitats destrossades, però el que ja no és tan normal és veure'n 16 alhora, i molt menys que siguin pacients amb ferides causades per una explosió". Ho explica el doctor Peter Burke, responsable de cirurgia traumàtica al Boston Medical Center. El trauma deixat per l'atemptat de dilluns durant la Marató, que va deixar almenys tres morts i més de 170 ferits, trigarà a esborrar-se de la memòria de tots aquells involucrats d'una forma o d'una altra amb l'icònic esdeveniment esportiu. Per a moltes de les víctimes el llegat físic pot ser especialment cruel: cames amb ferides molt importants i, sobretot, amputacions.

"És molt dur prendre la decisió de tallar una cama, de forma que el que fem és buscar un altre cirurgià i estar segurs que prenem la decisió correcta", explica Tracey Dechert, de l'equip de cirurgia traumàtica del Boston Medical. "Estem prenent la decisió correcta? Segur que no hi ha res més a fer? D'aquesta forma et sents millor, perquè creus que no has fet cap amputació innecessària". Durant els moments posteriors a l'atemptat terrorista les sales d'operacions del centre tenien diversos cirurgians, per tal que aquesta important decisió es prengués de forma consensuada.

Decisions crucials

L'elevat nombre de pacients amb ferides importants a les cames va ser motivat pel fet que l'onada expansiva causada per les bombes va viatjar a prop del terra. En qüestió de segons els doctors dels hospitals d'arreu de la ciutat que aquella tarda feien guàrdia esperant els problemes habituals d'una marató –com la deshidratació o la hipotèrmia– van veure com de sobte havien de prendre decisions que canviarien, per sempre més, les vides dels seus pacients.

En algunes de les ambulàncies que arribaven als hospitals hi havia fins a dos pacients amb enormes forats a les cames. L'impacte de les bombes havia esquinçat la pell, el greix corporal i els músculs, i la carn estava plena de restes de ferralla i claus procedents de les bombes. D'altres tenien artèries rebentades, o fractures múltiples en les cames i els peus. L'onada expansiva de les bombes havia destrossat venes, pell, múscul, greix. Un mínim de nou pacients tenien ferides tan importants en les cames o els peus que van haver de patir amputacions.

Julie Dunbar, una religiosa del Beth Israel, explica com alguns dels metges i infermers van haver d'afrontar més "traumes, més tristesa i més pèrdues que mai durant les seves carreres professionals". Només tres persones van perdre la vida, gràcies al fet que l'onada expansiva, en ser molt baixa, no va afectar abdòmens, pits ni caps. Els torniquets es van fer servir de forma massiva per evitar complicacions que podrien haver acabat amb més vides perdudes.

D'espectador a doctor

Allen Panter, un metge d'urgències, estava a només uns metres de la línia de meta quan va fer explosió una bomba. Era allà esperant veure la seva esposa, Theresa, que per setzena vegada participava en la marató. Amb l'ajut d'altres persones va fer servir gases per tal de fer torniquets a moltes de les víctimes, entre ellEs un jove d'uns vint anys a qui l'explosió havia arrencat els dos peus. Altres víctimes tenien cinturons lligats a les cames per tal d'aturar les hemorràgies.

Els torniquets, fins fa un temps deixats de banda amb l'argument que causaven problemes, tornen a ser un procediment habitual per tractar aquest tipus de ferides, i s'han emprat de forma regular per curar persones afectades per l'explosió d'artefactes a l'Iraq i l'Afganistan, explica el doctor Painter. "Amb el tipus de ferides causades per explosions habituals al Pròxim Orient el resultat és que el pacient es dessagna", explica. Els torniquets "poden salvar vides. No sabia si podien ser efectius en aquesta situació, però creia que no podien fer cap mal".

Crits, laments, coordinació

Tot i un moment de caos inicial en una àrea d'emergències a prop de la línia de meta, i tot i els crits i laments de les víctimes, l'ordre va imperar a la zona dels atemptats, diu Panter. El doctor va ajudar a transportar a la zona una dona que va morir. L'espai, un tendal, estava pensat per tractar corredors deshidratats. Al seu interior hi treballaven vuit doctors i una vintena d'infermers. Al centre de la tenda un home amb un micròfon coordinava l'equip. Cada nova víctima que arribava era avaluada i classificada amb un número: 1 per a crític, 2 per a intermedi, 3 per a 'pot esperar', i una etiqueta negra per a aquells que semblaven morts. A l'exterior de la tenda, un tècnic d'emergències coordinava el trasllat dels pacients en ambulàncies als diferents hospitals.

"En general tot estava prou controlat", explica Panter, que té una experiència de 30 anys fent operacions. "He vist coses pitjors. No hi ha dubte que l'equip estava preparat, potser no preparat per a aquest tipus de ferides, però preparats. Un cop les víctimes eren transportades als diferents hospitals de Boston els doctors havien de coordinar els tractaments amb cura. Cadascun d'ells té una història per explicar: on eren quan van esclatar les bombes, com van córrer a ajudar i com, en molts casos, només uns segons o uns metres van evitar que ells mateixos es convertissin en víctimes".

La migdiada interrompuda del doctor Gupta

El doctor Alok Gupta, encarregat de les emergències mèdiques al Beth Israel, afirma que acostuma a anar a la línia de la marató per tal de veure la cursa. Però aquest any estava tan cansat que va decidir quedar-se a casa i fer la migdiada. Va ser aleshores quan va sentir les sirenes de les ambulàncies i els helicòpters sobrevolant Back Bay, a prop de la línia de meta. Començava a preguntar-se què era tot allò quan el seu mòbil va sonar. "La trucada es tallava", diu, "només vaig poder sentir 'emergència massiva' i 'et necessitem'", explica.

Menys d'un minut després d'aquesta trucada ja era al carrer. Cinc minuts després arribava a l'hospital. Es va posar a treballar amb els seus col·legues, fent espai a la sala d'urgències, enviant cap a casa tots aquells que podien marxar i traslladant la resta a altres zones de l'hospital. També van buidar la unitat de cures intensives, movent els pacients a altres llits del centre. El doctor Gupta va assumir la coordinació general.

"Es va avisar als metges, als cirurgians, al personal dels quiròfans, a tothom", diu. El servei de mòbils a Boston va quedar limitat, per permetre a metges, infermers i la resta de personal mèdic poder establir contacte entre ells sense problemes. Deu minuts després els primers pacients van començar a arribar. Cadascun d'ells va ser ubicat en una zona i avaluat. Segons els metges, la situació era tranquil·la i eficient. Set pacients del Beth Israel van ser enviats directament al quiròfan per ser operats d'urgència i estabilitzats, evitant així morir dessagnats. Cinc van ser enviats a cures intensives. Al Brigham and Women's Hospital, sis pacients van ser enviats al quiròfan i nou a cures intensives.

El moment d'amputar

"Crec que moltes d'aquestes ferides són tan importants que allò que cal fer és força evident: hi ha coses que no es poden salvar", explica el doctor Burke, del Boston Medical Center. "A tots ens agradaria salvar tantes extremitats com sigui possible, però si una cosa hem après a traumatologia és que quan el dany és important requerirà una imputació, encara que sigui un any més tard. Primer el pacient passa per un procés de deu operacions, d'operacions que no donen resultats, de calmants per al dolor... aquest tipus de coses. En canvi una amputació ràpida pot representar tornar de forma més ràpida a la vida normal", explica Burke.

Fent servir la tàctica dels militars a l'Iraq, els metges del Beth Israel van utilitzar retoladors per escriure el tipus de ferides i les constants vitals en els pits dels pacients, lluny de la zona de les cames. Això es fa per evitar errors en el cas que, en el trasllat al quiròfan o a cures intensives, es perdi el paper amb la informació rellevant. Els que requereixen una operació sovint en necessitaran més en els dies següents. Els que han patit ferides importants que han trencat la pell i el múscul necessitaran cirurgia estètica. També han de ser operats els que han patit trencaments arterials.

La majoria dels pacients que van ingressar al Beth Israel tenien menys de 50 anys, explica Michael Yaffe, cirurgià de traumatologia. Alguns eren corredors, però la majoria eren espectadors que ocupaven els primers llocs d'observació en la línia de meta.

A les dues de la matinada de dimarts, hora de Boston, l'equip mèdic del Beth Israel va marxar cap a casa. Quatre hores després tornaven a la feina. Van examinar cada pacient abans de marxar, i ho van tornar a fer en arribar al matí. Sovint, expliquen els metges, els pacients no són conscients d'algunes de les seves ferides menors fins que no han estat tractats de les més importants.

Traumatitzats, agraïts

La Marató de Boston és molt important, un dia per tal de celebrar l'atletisme i l'excitació de l'esport. Per a tots aquells corredors que es van entrenar durant mesos i que ara s'enfronten a mesos o anys de rehabilitació, i a la fi dels seus dies com a corredors, les bombes van fer saltar pels aires "allò que tant els agradava", explica el doctor Yaffe.

"Just després de les explosions alguns pacients recordaven com, en veure la sang, estaven segurs que moririen", explica el doctor George Velmahos, cap de traumatologia al Massachusetts General Hospital. Quan es van despertar dimarts i es van adonar que encara eren vius estaven molt agraïts, i alguns fins i tot es consideraven afortunats, explica el doctor. "És gairebé una paradoxa", diu, "veure com pacients als quals els falta una extremitat es desperten i se senten afortunats".

Amb informació addicional de Jess Bidgood i Richard A. Oppel jr.

http://www.ara.cat/mon/Dues-explosions-meta-marato-Boston_0_901710013.html