Budapest, Belgrad, Tbilisi: el "pragmatisme" eurocrític que agrada a la Xina
BarcelonaFa algunes setmanes em vaig reunir amb acadèmics xinesos especialitzats en Europa i un dels temes que més interès tenien a tractar era la figura del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. A la majoria dels països de la Unió Europea, Orbán és vist mig com un rebel i mig com un paràsit: un agent disruptor en temes com el suport a Ucraïna o el manteniment de l’estat de dret i la democràcia liberal, que a la vegada no vol marxar de la UE per continuar gaudint dels beneficis econòmics que comporta. A més, vaig apuntar als acadèmics xinesos, Orbán és un dels polítics més hàbils de la UE: ha aconseguit un capital simbòlic desproporcionadament més gran que l’escàs pes econòmic que té Hongria (1,2% PIB de la UE), erigint-se en model de dreta alternativa elogiat pels republicans nord-americans o aconseguint formar el tercer grup més important del Parlament Europeu.
Els acadèmics xinesos em van fer una valoració d’Orbán ben diferent. Per a ells, el dirigent hongarès no era un revolucionari, sinó un pragmàtic realista. En un context d’una Unió Europea cada cop més tensa amb Pequín, Budapest estaria construint un model de “neutralitat econòmica” que li permetria atraure inversions xineses alhora que continuaria sent un espai industrial clau per a les empreses alemanyes. Ara mateix, Hongria és la principal destinació (44%) de la inversió xinesa a Europa.
Un altre cas d’aquest “pragmatisme”, em van explicar, és Sèrbia, on el govern d’Aleksandar Vučić ha mantingut una política exterior “equilibrada” que permet vincles amb xinesos, europeus, nord-americans i russos alhora. Un altre exemple al veïnatge europeu és la tradicionalment proeuropea Geòrgia, on el partit Somni Georgià d'Irakli Kobakhidze ha aconseguit atraure inversions xineses i mantenir vincles amb Rússia.
Esprémer els beneficis
En tots aquests casos, el patró és el d’homes forts il·liberals i nacionalistes, que mantenen eleccions, però erosionen l’estat de dret. No estan en contra de la Unió Europea, però la voldrien molt menys integrada i més conservadora. La seva visió de les relacions internacionals és amoral i multipolar, per obtenir beneficis de diferents potències sense aliar-se clarament amb cap.
Aquest eix Hongria-Sèrbia-Geòrgia potser és una anomalia a Europa. Però és el model dominant al Sud Global. A l'Àsia Central, les repúbliques postsoviètiques han desplegat un model que busca mantenir vincles amb Rússia, atraure inversió xinesa i rebre capital i ajuda nord-americana i europea. Al Sud-est Asiàtic, l’ASEAN ha repetit múltiples cops que no vol prendre partit en la disputa geopolítica entre els Estats Units i la Xina: malgrat que alguns països com Singapur i Tailàndia rebin suport militar nord-americà, han deixat molt clar que no trencaran relacions econòmiques amb Pequín. Si marxem cap a l’oest, les monarquies del Golf, aliades tradicionals dels EUA, han multiplicat els vincles i la inversió xinesa, sense que Washington ho hagi pogut evitar. La Unió Europea i el seu veïnatge ja no són una illa. El que veiem als despatxos de Budapest, Belgrad i Tbilisi serà un fenomen cada cop més freqüent.
