França

Alain Badiou: "Cal un nou comunisme, arrelat en el context actual però reconeixent els fracassos del passat"

Filòsof, escriptor i dramaturg francès

El filòsof Alain Badiou.
Krzysztof Katkowski
31/01/2025
4 min
Regala aquest article

ParísAlain Badiou (Rabat, 1937) és filòsof, escriptor i dramaturg francès. Alumne, entre altres, de Sartre, Lacan i Althusser. Ha estat i continua sent un activista polític actiu: va protestar contra la guerra d'Algèria, va cofundar el Grup per a la Creació de la Unió dels Comunistes Marxistes-Leninistes de França el 1969 i l'Organització Política el 1985.

El Front Nacional de Marine Le Pen semblava que havia de guanyar les últimes eleccions generals. Però les va perdre gràcies a la coalició inèdita d'esquerres. Va ser una victòria de l'Esquerra, doncs?

— Però qui ho va fer? Aquesta llegendària Esquerra? Tornem una mica enrere. Aturem-nos i pensem si realment existeix alguna cosa anomenada Esquerra a França.

Què vol dir?

— Hi ha forces progressistes que van aconseguir guanyar les eleccions, sota la bandera del "Front Popular". Però, de fet, crec que això no és una victòria d'un ordre d'Esquerra, sinó més aviat d'una mena de desordre. No hi ha una frontera clara entre l'Esquerra i les forces liberals agrupades al voltant de Macron. Ho pots veure fins i tot ara: podem parlar d'una "victòria", però a França no hi ha un gran canvi, ni tan sols a escala parlamentària. A més, aquest grup no té un programa positiu. Tot es redueix a amenaces de feixistes o liberals conservadors. Això pot conduir a una victòria electoral, però no és una victòria real: és més aviat un miracle o fins i tot una casualitat.

D'acord, llavors què és l'Esquerra i què no ho és?

— El terme Esquerra és força misteriós. Molta gent l'ha utilitzat i continua utilitzant-lo. Molts encara associen l'Esquerra amb l'URSS. Però aquell règim fa molt que va caure. La idea del comunisme, que prové dels clàssics d'aquest corrent de pensament, clarament encara existeix. Però cal replantejar-la de nou, separada de la nostàlgia per les figures del passat. Tenim la nova dreta, però realment tenim una nova esquerra? L'Esquerra no és un moviment amb una visió clara ni una idea precisa, sinó més aviat una reacció a la Dreta, la seva negació. Després de l'enfrontament històric entre dues visions del món, tot el que ens queda és un paisatge polític difús. A França, això es manifesta en la incapacitat de prendre decisions importants pel que fa a l'Estat i l'absència d'ideologia política. No hi ha "grans" victòries ideològiques perquè no hi ha ideologia.

Què es pot fer, doncs?

— Cal fer un pas enrere en el nostre pensament. Cada vegada que hi ha una crisi política, hem de tornar a l'anàlisi ideològica. Cal tenir en compte que l'Esquerra encara es refereix als clàssics, als seus símbols, fet que en si mateix no és una cosa dolenta. Però l'Esquerra, com a reacció als problemes contemporanis, simplement no existeix. Són només consignes, que neixen d'alguns reflexos, no una proposta concreta. A la història de l'Esquerra, hi ha hagut dos grans corrents: el comunisme i la socialdemocràcia. Avui dia, es necessiten noves respostes perquè el món ha canviat radicalment. La naturalesa del capital ha canviat, han sorgit nous grups, el llenguatge ha canviat, la ideologia dominant ha canviat. Aquestes són preguntes que un grup més ampli de responsables polítics han de plantejar-se.

Quines són aquestes preguntes?

— Quina és la funció del parlamentarisme avui dia? A qui serveix l'Estat? Com s'ha d'actuar dins d'aquest sistema? Com conviure, però al mateix temps lluitar activament contra el capitalisme? Aquestes no són preguntes fàcils, però les proposo com a punt de partida per a una reflexió més profunda.

Aleshores: positivitat, no negativitat.

— Defenso que la política d'avui s'ha reduït gairebé a zero. S'ha convertit principalment en oposició: estar en contra d'alguna cosa, no a favor de res. Però la política ha de ser una proposta, l'oferta d'una nova visió. Avui ens enfrontem a una mena de dictadura de la negativitat. Quan parlo d'una nova esquerra, em refereixo a la possibilitat d'un nou replantejament sistemàtic de les coses. El més essencial és construir una política de projectes, propostes. Per això, es necessita bona filosofia, teoria, però també pràctica, en resum: moltes disciplines, molts aspectes, molts punts de partida.

Per tant, falta pensament utòpic a l'Esquerra?

— Cal proposar un nou comunisme, arrelat en el context històric actual però amb un clar reconeixement dels seus fracassos i les lliçons apreses de les experiències globals. És una tasca difícil i, a parer meu, tot just estem començant a abordar-la. Sense una diferenciació clara entre dues visions en competència de l'Estat i la política, les eleccions perden el seu significat. Això condueix a una crisi política constant, que és exactament la situació actual. Aquesta crisi fins i tot pot conduir a noves formes d'extremisme, com l'extrema dreta, i també augmenta el risc d'una nova guerra mundial. Crec que la crisi política que afecta l'Estat, especialment el model occidental amb el seu èmfasi en la lògica parlamentària, el fa vulnerable a la temptació de la guerra.

Històricament, molts esquerrans van rebutjar la idea mateixa de l'Estat. Vostè també va estar d'aquell costat durant molt de temps, oi?

— Hi ha la idea de l'Estat comunista, sovint associada amb la tradició soviètica, però això va ser una mala interpretació de la teoria de Marx. La posició real de Marx sobre l'Estat era sobre la seva desaparició. En la visió original del comunisme, hi ha una eliminació gradual de l'Estat. Per tant, la idea d'un Estat comunista és una contradicció. Tanmateix, això no vol dir una eliminació immediata de l'Estat, perquè no pot desaparèixer per si mateix.

Crec que no només jo, sinó que molts estudiants recorden amb nostàlgia el mite del Maig del 68 –quan vau bloquejar les universitats de París–. També hi era vostè, com a jove professor, i Michel Foucault també hi era.

— Ho recordo bé; llavors era un jove professor de filosofia. Va ser el primer moment en què la qüestió de la negativitat va aparèixer, perquè el contingut polític del 1968 era estrictament negatiu. Teníem una cosa semblant a una ideologia socialista o comunista, una visió general, però al nivell de la pràctica, era totalment diferent. Vam cometre molts errors en aquell temps, però també vam aprendre molt. Tanmateix, és important recordar: la història, inclosa la del Maig del 68, ens mostra que si l'acció i la teoria es basen en la negativitat, es pot crear alguna cosa del que suposadament vam lluitar en contra. Ha de ser un programa positiu, afirmatiu. No pot ser una relíquia del passat. Us desitjo sort, aquesta tasca ara pertany a la vostra generació.

stats