La Cambra dels Comuns es converteix en el casino més gran de Londres

LondresEl diputat conservador Philip Davies, de 52 anys, des del 2005 representant del districte de Shipley, al nord d'Anglaterra, prop de Leeds, és conegut al Regne Unit per la seva afició a les apostes, pels vincles que té amb la indústria del joc i per les seves opinions extremistes. Davies, casat amb la ministra sense cartera Esther McVey, és una de les perles del partit que governa les illes Britàniques des del 2010 i que dijous vinent s'enfronta a la revàlida de les urnes amb no gaire bones perspectives, si es fa cas de les enquestes. I ell, com a mínim, en fa molt. Tant és així, que enmig de l'escàndol de les apostes sobre el dia de les eleccions, que ha afectat cinc candidats i càrrecs dels tories, a més d'un bon grapat d'oficials de policia, l'esmentat Davies destaca amb dret propi pel cinisme –o potser pragmatisme– que ha demostrat.

Sense haver comès cap il·legalitat, i sense un possible ús d'informació privilegiada com sí que se sospita dels altres implicats –hi ha obertes dues investigacions–, el diputat ha apostat 8.000 lliures que perdrà el seu escó, cosa molt més que probable. El retorn no era gaire alt, però. Per cada lliura invertida se'n guanyaven 0,33 cèntims. Si, efectivament, Davies acaba sent descavalcat de la Cambra dels Comuns, el pessic a cobrar serà de 2.640 lliures (uns 3.120 euros).

El candidat laborista Kevin Craig, representant per Central Suffolk i North Ipswich, a l'est d'Anglaterra, també ha apostat contra ell mateix. Per ara, no s'ha fet pública la quantitat. Craig ha sigut suspès de militància de manera immediata pel líder del partit, Keir Starmer. Davies, de moment, se n'ha salvat. Però no els esmentats cinc tories –dos candidats i tres càrrecs del partit– sobre els quals pesa la sospita abans comentada –l'ús d'informació privilegiada–, que està penada amb dos anys de presó.

El creixent soroll en relació amb el joc i Westminster diu molt d'uns hàbits dels quals l'exprimer ministre Tony Blair va arribar a dir que "formen part de la cultura britànica". "[Les apostes] són part de qui som nosaltres i n'hauríem d'estar orgullosos", va assegurar. No en va, durant el seu segon mandat (2001-2005), Blair va acabar desregulant la indústria del joc, fins a permetre una publicitat molt agressiva en uns moments en què ja començaven a intuir-se les possibilitats d'expansió del negoci que oferia internet.

La xocolata del lloro

El joc al Regne Unit reporta a hores d'ara uns ingressos anuals de 18.150 milions d'euros. Les estadístiques oficials de l'òrgan que el regula indiquen que hi ha 1,44 milions d'addictes, a més de 80.000 menors que també ho són. Però les apostes polítiques, que s'han permès des que el 1935 les va acceptar per primer cop la casa Ladbrokes, representen, si fa no fa, la xocolata del lloro en relació amb el volum total de diners que es mouen. El gurú del sector Mike Smithson creu que per a les eleccions generals de dijous vinent només s'hauran jugat entre 10 i 20 milions de lliures. I la companyia Betfair en calcula menys: vuit.

Però sempre que s'acosten els comicis a la Cambra dels Comuns, aquest capítol desperta molta curiositat. El motiu és molt bàsic: les apostes polítiques indiquen, almenys entre els jugadors, un estat d'ànim general, que fa inevitable associar-ne el sentit, si a favor d'uns o altres, al resultat de la votació. Com més es paguen, menys possibilitats de victòria. Com menys es paguen, moltes més de triomf. Hi ha riscos, però. Ho denunciava el 1966 el setmanari Life and Work, la publicació oficial de l'Església d'Escòcia, en uns anys en què es debatia la conveniència de permetre apostes polítiques. Tot plegat, deia, pot acabar en una enorme desvirtuació del vot i en "una gran mostra de cinisme".

L'exemple més clar és el dilema extrem a què s'enfronten els electors de la circumscripció de Shipley. Si el diputat Davies no volia perdre les 8.000 lliures apostades, potser ni tan sols ha fet campanya, o l'ha fet molt malament. Així, els seus conciutadans, de manera coherent, no el voldrien com a representant i no el votarien. Però la paradoxa és que el càstig polític pot acabar en premi econòmic. Per contra, si li volen fer pagar políticament el seu cinisme, el podrien votar massivament i perdria els diners jugats. En aquest cas, però, el premiarien, perquè continuaria com a parlamentari, feina que ha pogut compaginar amb l'assessoria per a Merkur Group, una empresa que gestiona màquines escurabutxaques, al preu de 600 euros l'hora, i que ha pogut dur a terme després d'haver guanyat 60.000 euros l'any passat per col·laborar amb Entain, el grup matriu de les cases d'apostes Coral, Ladbrokes i PartyPoker.

Prohibició o no prohibició?

Arran dels fets coneguts els últims deu dies, alguns parlamentaris han demanat que es prohibeixi apostar als diputats. L'encara cap de l'oposició i màxim aspirant a convertir-se en nou premier, Keir Starmer, ha dit que no cal. Fins i tot ha admès haver apostat ocasionalment als cavalls. I el cap del Partit Liberal Demòcrata, Ed Davey, ha confessat que va apostar pel resultat de les eleccions generals del 2010 i pel de l'elecció parcial del districte de North Shropshire el 2021.

I és que els polítics no són tan diferents dels més de vint milions de britànics que acostumen a jugar-se habitualment algunes lliures, moltes o poques, a la recerca de la fortuna. El cert és que no només Philip Davies té bona relació amb la indústria.

El mateix Keir Starmer va rebre una donació de 25.000 lliures l'any 2020 durant la seva campanya pel lideratge del partit de mans de Peter Coates, un dels fundadors de Bet 365. I Rachel Reeves, la pròxima ministra d'Economia si guanyen els laboristes, va acceptar-ne 20.000 de Neil Goulden, expresident de la companyia Gamesys, dedicada al joc en línia. El diputat Scott Benton, conservador, va haver de dimitir a principis d'aquest any després de ser filmat per periodistes encoberts del Times oferint-se per fer lobby davant del govern en nom d'inversors del món de les apostes a canvi d'una adequada recompensa econòmica. Els casos són molt nombrosos. I des de fa dècades.

Més enllà de consideracions ètiques, però, el que indiquen els fets revelats recentment és que Tony Blair tenia raó –"les apostes formen part de la cultura britànica"– i que el triomf del laborisme és inevitable. Per una vegada, les enquestes d'opinió coincideixen amb el moviment dels diners. Així, per cada lliura a favor del triomf laborista, el client guanyaria només cinc cèntims.