Dos candidats del canvi amb visions molt diferents
El desig de canvi és un element fonamental en la política i en el comportament electoral dels votants. Històricament, els candidats que es presenten com a agents de canvi ressonen entre l’electorat, especialment en temps de crisi econòmica o d'insatisfacció amb l’statu quo. Figures com Ronald Reagan i Barack Obama van aprofitar la necessitat pública de canvi durant les seves campanyes amb eslògans que prometien nous començaments. Reagan va combatre la crisi inflacionària de principi dels anys 80 amb el lema optimista "It's morning in America" (Un matí a Amèrica), mentre que Obama va oferir una visió d’esperança durant la crisi financera de 2008 amb el seu “Yes, we can” (Sí, és possible).
Kamala Harris i Donald Trump intenten fer el mateix en l’actual cursa a la Casa Blanca. Els dos es presenten com el candidat del canvi, però enfronten paradoxes personals. La renovació que presenta Harris es veu complicada pel seu rol com a vicepresidenta d’un govern que ha generat crítiques i insatisfacció. Això l’ha forçada a fer equilibris entre defensar les polítiques del president Joe Biden i distanciar-se dels seus fracassos, una tasca complicada quan el 68% dels votants es mostren insatisfets amb la direcció del país. D’altra banda, Trump busca capitalitzar l'augment dels preus dels últims anys i la crisi migratòria per tornar al poder. Ara no és l’outsider del 2016, ha de gestionar la seva herència política, i la seva retòrica divisiva ha estat central en la política nord-americana. El 52% dels estatunidencs tenen una opinió desfavorable d’ell, en comparació amb el 48% respecte a Harris.
Els dos candidats, per tant, arrosseguen llastos en la seva presentació com el canvi necessari per als Estats Units. Per tant, el canvi que elegeixi la majoria dels votants, més que el canvi en si mateix, serà clau per explicar el resultat de les eleccions. Kamala Harris s’ha presentat com la candidata del futur i busca girar full dels anys de divisió marcats per la irrupció de Donald Trump en la política. La seva narrativa se centra en una nova manera de governar que s’enfoca en la inclusió i la justícia social, així com en la defensa dels drets, com ara la salut pública i el dret a l’avortament.
En contraposició, Trump es presenta com el portador del canvi en un sentit més populista, ja que apel·la a la insatisfacció amb les institucions i es presenta com l'única opció viable per abordar els problemes del país, com la inflació i la immigració. La seva imatge antiestablishment ressona entre homes blancs de classe treballadora, sense títol universitari, i, més recentment, entre homes negres i llatins que se senten marginats pel discurs polític convencional.
De fet, el suport a Trump va més enllà de la política, representa una resposta cultural a les divisions creixents en la societat estatunidenca, incloent-hi una reacció contra moviments progressistes etiquetats com a wokes. És per això que els escàndols, els casos judicials i els intents d'impeachment contra ell no només no l’han perjudicat sinó que han reforçat la imatge de Trump com a transgressor i han augmentat la seva popularitat entre els que veuen les acusacions com a atacs a les seves creences.
En definitiva, el xoc entre les visions de canvi de Harris i Trump marcarà les eleccions presidencials d’aquest dimarts però també el camí que prendran els Estats Units en els anys vinents. La incògnita que perdura és quin tipus de canvi desitgen realment els votants. I com això ens afectarà a tots.