Nurys Angulo: "Demanem justícia, consciència i veritat, molta veritat"

Aquest dilluns es commemora el Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades. S'estima que més de 120.000 persones han desaparegut forçosament en el context del conflicte armat a Colòmbia. Nurys Angulo, àlies la Negra Ardiente, és una cantora professional de Nariño, departament amb el nombre més gran de desaparicions. També és una de les integrants del grup de cantores Esperanza y Paz, impulsat pel Colectivo OFB i format per vint dones lluitadores, que alcen la veu per trobar els seus familiars i clamar per justícia i veritat.

Nurys, per què la Negra Ardiente?

— Perquè he patit massa maltractaments, en tots els àmbits. Però un dia vaig dir prou. Amb les ajudes que ens donen les organitzacions i aprenent on cal anar a denunciar, va arribar el dia en què vaig dir: "No més maltractament". Ardent representa el foc, és la flama que crema, alhora que per a nosaltres també significa resistència. Ens posem al voltant del foc, ballem les nostres danses, toquem la marimba i amb això, sento protecció.

— Vols saber què és el que passa amb la negra ardent? Que si vens cap a mi amb bones intencions, encara que sigui un foc, no et cremaràs, però si vens a fer-me mal, prenc el meu foc per defensar-me i et cremo. I dic: "No més, no més i no més maltractament cap a la meva persona". Per això la Negra Ardiente; aquest nom me'l vaig posar per protegir-me.

On vius, i a què et dediques en el dia a dia?

— Jo visc a Tumaco, però a la sendera, que en diem nosaltres, al camp. Soc una formadora de nens i joves. Tinc una fundació, al pati de casa meva, on ensenyo a tocar instruments, a cantar, fer teatre. Els tinc ocupats després de classe, no estic cobrant res, però ho faig amb molt d'amor perquè des de nena soc una líder. Jo he nascut amb aquesta motivació d'ajudar aquests nens joves, estar amb ells i que no agafin els altres camins del perill.

I a la vegada formes part d'un grup de cantores. Qui sou Esperanza i Paz?

— Som vint dones que ens hem unit per cantar i sanar el dolor que vivim en el nostre territori. El grup neix de dues associacions de familiars de desapareguts. Érem aquestes mares, germanes, pares buscant el seu fill, tiet, o germà desaparegut, i ens vam unir per buscar en comú. En cada sendera, sempre ens hem trobat amb altres familiars que ens deien: "Jo també estic buscant i no rebo cap ajuda". Un dia ens vam reunir tots a l'església i d'aquí va néixer Luz de Esperanza, una associació de desaparició, per anar allà a plorar, acompanyar-nos... Allà vam veure que hi ha dones que cosim, dones que cantem, dones que toquem un instrument, i vam entendre que ja no ens reuníem només per plorar i recordar, sinó també per veure si fent aquestes coses respiràvem. Més tard vam conèixer el Colectivo OFB i tota la feina de recerca que fan a la nostra zona, i amb la seva empenta, juntament amb Afadepac (Asociación de Familiares de Desaparecidos del Pacífico), vam donar naixement al grup.

Les vostres lletres desprenen una gran fortalesa... D'on neixen?

— Quan ens reunim és per clamar, contar la nostra història: quan se'n va anar, per què ja no va tornar més, quants anys porta desaparegut... i comencem a compartir i narrar i jo començo a compondre, muntant aquest dolor en cançó. Jo penso que cantar sana l'ànima. Sempre tinc el nostre cant com un llegat de resistència, per això cantem. I els instruments que toquem, que són el bombo, la marimba i el macha, són ritmes i balls de resistència, que venen de la història de la nostra esclavitud, en què sempre tocar i cantar era manifestar-nos i dir què ens fa mal i què sentim. I així resistim.

¿També tens una història de desaparició a la teva família?

— Jo he perdut dos cosins germans fa temps i tres que acabem de perdre aquest any, cinc ja. El primer tocava el bombo en un grup i va desaparèixer una tarda. El vam buscar amb fotos per tota la sendera però mai vam saber la raó. Jo mantinc en la ment una història, una raó... però és una cosa que només parlant de tu a tu la diria. En aquestes coses, encara que una sabés on està, no n'ha d'estar parlant. Quan va desaparèixer, algú em va dir: "Jo sé on és". Però no se'n pot parlar; si apareix, perquè vas parlar, i si vas parlar, ja saps què passa.

Sents por?

— Sí. L'angoixa que et dona que et desaparegui algú, i saber coses però no poder parlar... Com puc sentir-me? Trista i impotent... i desesperada.

I d'on treus la força per afrontar això?

— Déu em dona molta fortalesa. ¿Però la força saps d'on surt? De la mateixa esperança, d'aixecar-me cada dia i tenir la possibilitat d'una trucada que ens doni la tranquil·litat que l'han trobat. Sigui com sigui, els estem esperant, i es trobaran.

¿Voldries assenyalar algú com a responsable de les desaparicions?

— Això no se sap. Només sé que ens desapareixen. Dir qui va ser és difícil, perquè no ho sabem. Demanem només que algun dia arribi la veritat. El dia que arribi, aleshores també hi haurà responsables. I que ens els tornin.

Què t'agradaria dir a les persones d'aquí que coneixen i empatitzen amb la vostra lluita?

— La veritat és el que sempre demano. Nosaltres sempre demanem ajuda en qüestió de justícia per als nostres desapareguts. Volem que ens escoltin, que ens facin visibles perquè no ens segueixin aixafant ni destruint d'aquesta manera. Demanem justícia, consciència i veritat, molta veritat.