El Sinn Féin fa història i encapçala el govern a Irlanda del Nord

LondresDesprés de dos anys d'espera pel boicot del Partit Unionista Democràtic (DUP) a la formació de govern com a protesta pels acords del post-Brexit, Michelle O'Neill, de 47 anys, líder del Sinn Féin a Irlanda del Nord i vicepresidenta del partit republicà, que aspira a la reunificació de l'illa, ha sigut escollida aquest dissabte a primera hora de la tarda ministra principal de la província. És, sense embuts, un fet excepcional. I és la primera vegada que passa en 103 anys d'història, des de la partició de l'illa en els 26 comtats del sud i els sis del nord. El palau de Stormont, als afores de Belfast, seu del Parlament nord-irlandès, construït pels protestants per acollir una assemblea només de protestants, veu ara com una política d'arrels i tradició catòliques ocupa el màxim càrrec de l'autogovern del país.

Després de ser investida, O'Neill ha començat amb paraules molt conciliadores cap a la comunitat unionista, que reflecteixen l'evolució del Sinn Féin però també la de la immensa majoria de la societat nord-irlandesa des de la signatura de l'Acord de Pau del 1998. "El meu nomenament d'avui reflecteix el canvi que està tenint lloc –ha dit–. Soc republicana, però serviré a tothom igual. I seré ministra principal per a tothom. I als que sou britànics i unionistes us haig de dir que la vostra identitat nacional, la vostra cultura i les vostres tradicions són importants per a mi", ha emfasitzat durant un discurs de deu minuts.

"Les nostres lleialtats són igualment legítimes –ha continuat–, però anem junts per aquest camí. [...] No hem d'oblidar mai tots els que van morir o van resultar ferits, ni tampoc les seves famílies. Em sap greu per totes les vides perdudes durant el conflicte, sense excepció. Però com a ministra principal estic compromesa de tot cor amb continuar la tasca de reconciliació entre tota la nostra gent. El passat no es pot canviar ni es pot desfer. El que tots podem fer és construir un futur millor. [...] Vull que caminem en harmonia i amistat".

L'elecció d'O'Neill i de la viceministra principal, la unionista del Partit Unionista Democràtic (DUP) Emma Little-Pengelly, de 46 anys, mostra no només el potencial canvi de polítiques, sinó també l'innegable canvi generacional que ha viscut el territori en un quart de segle. Per primera vegada dues dones són les caps visibles del govern compartit. Dues dones que, malgrat tenir arrels molt allunyades, formen part de la nova Irlanda del Nord, que no va participar directament en el sagnant conflicte de trenta anys llargs que va provocar més de 3.500 morts.

A partir d'ara els reptes són enormes, perquè la paràlisi institucional dels dos darrers anys ha dut Irlanda del Nord a un deteriorament progressiu dels serveis públics més elementals. Però, amb la promesa de la imminent arribada de 3.300 milions de lliures des de Londres, l'administració d'autogovern ha de deixar enrere els sectarismes del passat i, com ha recordat O'Neill, ha de mirar cap al futur.

La reinstauració de les institucions d'autogovern ha sigut possible després que aquesta setmana el DUP hagi arribat a un pacte amb Westminster, sobretot cosmètic, però que, en principi, esvaeix la majoria dels controls per a les mercaderies que circulen entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, cosa que a la pràctica establia una frontera interior al Regne Unit. Una frontera que, a parer dels unionistes, els posava en un perill existencial. Alguns radicals unionistes han menystingut l'acord. Per exemple, el líder del TUV (Veu Unionista Tradicional), Jim Allister, ha denunciat a l'assemblea que "Irlanda del Nord continua sota el codi duaner de la Unió Europea" i ha assegurat que la republicana O'Neill no "em representa". Ara, però, no perillen ni el pacte ni l'estabilitat del tot just format nou govern.

Legalment, Michelle O'Neill i la viceministra Emma Little-Pengelly tenen el mateix poder i no poden actuar l'una sense l'altra, segons el que estableixen el rígid Acord de Pau de Divendres Sant, del 1998, i el de Saint Andrews, del 2006. De fet, arran dels dos darrers anys de buit de poder, un dels debats polítics que s'haurà d'abordar a Stormont és com reformar el sistema de poder compartit per evitar que la situació es repeteixi. Cal recordar que, en total, des que es va signar la pau, els nord-irlandesos s'han vist privats de les seves institucions durant més d'un terç dels darrers 25 anys. Que es restauri ara el govern de la província i l'assemblea i que ho faci amb el Sinn Féin al capdavant té, doncs, una doble càrrega simbòlica.

El Sinn Féin va guanyar les eleccions del maig del 2022, superant per primer cop els unionistes del DUP. En conjunt, però, el republicanisme encara està lluny del seu objectiu: la reunificació, tot i que la presidenta i la vicepresidenta del Sinn Féin, Mary Lou McDonald i Michelle O'Neill, havien dit dimecres que "la reunificació està més a tocar". El nombre de parlamentaris republicans encara és menor que el d'unionistes (35/37). Cal tenir present, a més, que el partit Alliance –no partisà– és el que més va créixer i que ara en té 17 de 90, gairebé el 20%.

Sigui com sigui, el salt que el Sinn Féin ha fet des del 1998 fins ara ha sigut, sens dubte, espectacular. A les primeres eleccions després dels acords de pau, els republicans van obtenir el 39,7% dels vots. Però l'SDLP, de John Hume, va ser el primer partit, amb 24 escons, mentre que el Sinn Féin del llavors històric dirigent Gerry Adams, només en va aconseguir 18, cosa que el va deixar en quarta posició. En les darreres eleccions, el 2022, els unionistes van aconseguir el 42,2% dels vots, mentre que els republicans van captar-ne el 40,3%. En aquesta ocasió, però, el Sinn Féin va quedar molt per davant de l'SDLP: el 29% dels vots i 27 escons respecte al 9,1% dels vots i 8 seients de l'assemblea.

El Sinn Féin va néixer el 1905 perseguint la independència d'Irlanda, un objectiu que, després de la partició del 1921, va mutar cap a la unificació de l'illa. Per entendre el llarg camí fet pels republicans al llarg del segle XX i durant les primeres dues dècades del XXI, cal obrir el focus i repassar-ne molt breument la història, marcada per "constants divisions", com destaca l'obra clau per entendre la formació: Sinn Féin, a hundred turbulent years, de Brian Feeney. Segons l'autor, cal parlar d'un mínim de set trencadisses.

Totes les ànimes del Sinn Féin han tingut el mateix objectiu, marcat per Theobald Wolfe Tone, el pare fundador del republicanisme irlandès (segle XVIII): “Trencar la connexió amb Anglaterra, la font infal·lible dels nostres mals polítics, i afirmar la independència del país". No debades Sinn Féin vol dir Nosaltres mateixos. I la discussió sobre com aconseguir aquest objectiu, pacíficament o de manera violenta, ha produït totes les divisions.

El 1955, per exemple, a les eleccions generals del Regne Unit el Sinn Féin va obtenir 152.000 vots a Irlanda del Nord i dos escons. Això va fer creure a l'IRA que els catòlics republicans donaven suport a la lluita armada. I un any després s'hi van embarcar. A les eleccions del 1959 el nombre de vots al Sinn Féin va caure a 63.000. Arran del sotrac, els líders republicans dels anys 60 –en una onada afavorida pel context internacional, la Guerra Freda i els diferents moviments d'alliberament colonials– van girar cap al marxisme i l'activisme d'esquerres.

La importància de les vagues de fam

El Sinn Féin actual és el que sorgeix el 1969 després d'una altra escissió, en aquella ocasió contra els líders marxistes partidaris de la no-violència, a qui acusen de no defensar els districtes catòlics de Belfast dels atacs unionistes. Als setanta, el partit és, si fa no fa, el braç polític de l'IRA, sense veu pròpia i sense estratègia a llarg termini. El punt d'inflexió arriba després de les vagues de fam del 1981, quan el moviment –i, per tant, Gerry Adams–, encoratjat pel suport electoral a Bobby Sands, entén que cal començar a aterrar a la via de la pacificació.

Amb el lideratge d'Adams des del 1983, amb l'esperança de la hipotètica reunificació que suposa la signatura del tractat angloirlandès del 1985 –obre la porta al referèndum per decidir si el nord s'integra a la república– i amb la complicitat entre Adams i Martin McGuinness, excomandant de l'IRA, que també s'adona de la necessitat de posar sota control polític el braç armat, s'entra en el període clau que desembocarà en els acords del 1998. Després es produeix una altra escissió i sorgeix l'IRA Autèntic, però ja té un suport molt marginal: damunt de la taula hi ha més de 3.500 morts i vint mil ferits. Finalment, el Sinn Féin abraça els "mitjans exclusivament pacífics i democràtics" per aconseguir els seus objectius. El Divendres Sant del 1998 comença una nova història per a Irlanda del Nord. O gairebé.

A les eleccions del 2003, el Sinn Féin esdevé el partit republicà més important. I el 2020 resulta el partit més votat al sud, encara que no arriba a governar. Mentrestant, mor McGuinness (2017) i Adams posa punt final al seu lideratge de manera diferida. Entra en escena la generació dels anomenats clean skins, els que no estan tacats, de forma directa o indirecta, pels anys de la lluita armada. La presidenta de Dublín, Mary Lou McDonald, i la vicepresidenta, Michelle O'Neill, la líder al nord, són les cares modernes del Sinn Féin: socialdemòcrates i europeistes. Ja no es parla d'una "república socialista de 32 comtats”, lema dels anys setanta i vuitanta.