Carles III mostra al món que el Regne Unit és un gran decorat

LondresL'espectacle religiós i militar, tristot si es parava atenció a la cara dels dos protagonistes, que s'ha celebrat a Londres aquest dissabte ha tancat amb pluja torrencial. La retirada del públic de The Mall en direcció a la parada de metro més propera ha estat molt remullada. Vist des d'una certa alçada, des de les escales que condueixen a Carlton Terrace, el granat del paviment de la gran avinguda per on han anat i vingut Carles i Camil·la en el seu recorregut fins a l'abadia de Westminster i de retorn al Palau de Buckingham era un relativament acolorit mosaic de paraigües, amb preferència pel negre. Els seus propietaris es movien lentament amb la satisfacció de la feina feta, d'haver batut un altre rècord –o no, tant és–, de complir amb una tradició incomprensible per a uns i fascinant per a altres.

Malgrat la pluja, els més entusiastes de la cosa tenien al cap una dada, que han llegit o han sentit o els han repetit fins a l'infinit en les darreres hores, perquè la immensa majoria no havien nascut aleshores. La coronació d'Elisabet II, el 2 de juny del 1953, va ser en un dia igual de rúfol, i fins i tot fred, molt poc plaent tot i que es va celebrar a les portes d'un estiu de postguerra a Europa.

Tot i així, l'era elisabetiana que es va obrir llavors es va allargar una mica més de set dècades, aparentment pròsperes, si bé la monarca va presidir la desmembració de l'Imperi, amb temps també per viure una altra decadència, la de la pròpia família i la d'un país que des de la pèrdua de l'Índia (1947) i la derrota a Suez (1956) no ha sabut entomar que ja no "governa les ones", com afirma la lletra de Rule, Britannia!

Si el 6 de maig del 2023 ha sigut una jornada semblant a aquella del 1953, potser el nou període que comença serà igual de pròsper, tot i les dificultats econòmiques presents. El que és del tot impossible és que sigui tan llarg, malgrat que una de les tres invocacions que s'han sentit a l'abadia poc després que Carles III fos coronat digués: "May the king live forever!" (Que el rei visqui per sempre!). Però Carles III té l'edat que té, 74 anys, i la vida eterna no està al seu abast ni que per fi s'hagi coronat.

En menys d'un any, aquest corresponsal ha sigut testimoni privilegiat de tres grans esdeveniments reials: el Jubileu de Platí d'Elisabet II, el dol d'onze interminables dies per la seva mort i ara la preceptiva glorificació del fill gran. I en les tres ocasions, el paisatge després de la batalla al centre de Londres ha sigut el mateix: brutícia a dojo –comprensible, per la massiva concentració de gent– i tota mena de memorabilia a l'espera de compradors arribats a misses dites o del reciclatge. Ha sigut aquest el cas en un dels quioscos de Trafalgar Square, gairebé a la cantonada amb Strand, prova silenciosa d'un excés de producció o de vendes molt minses, impossible de saber.

El que també ha quedat per al reciclatge han sigut les pancartes que amb l'eslògan "No el meu rei" ha requisat la policia a primera hora del matí a un grup de manifestants que s'havien congregat, també a Trafalgar, per escridassar el pas de les carrosses dels monarques, tant a l'anada com a la tornada de la cerimònia. En aplicació de les noves lleis d'ordre públic que ha aprovat el govern de Rishi Sunak, 52 persones ha estat detingudes, entre altres, sis membres de Republic i almenys tretze de Just Stop Oil. Atès l'esperit conservacionista de Carles, i la seva preocupació pel medi ambient, probablement mostraria el seu disgust si arribés a conèixer la informació. Però el rei ha de ser neutral, apolític, i per sobre de tot ha de preservar el seu paper constitucional. "No es fiqui en política", com aquell vell acudit sobre Franco.

En els dies previs a la cerimònia, molt s'havia especulat amb la voluntat del monarca de mostrar un cor integrador i un esperit d'acord amb els temps. I molt, també, s'havien volgut destacar les diferències d'època entre el 1953, quan la mare va ser entronitzada, i el 2023, quan ho ha estat el fill.

Però si es dona un cop d'ull a l'arxiu, les diferències no són tantes. El 1947, quan va complir 21 anys, sis abans de la cerimònia, l'aleshores princesa Elisabet es va dirigir als ciutadans de la Commonwealth des de Ciutat del Cap i els va dir: "Tota la meva vida, sigui llarga o curta, estarà dedicada al vostre servei i al servei de la nostra gran família imperial, a la qual tots pertanyem". I les primeres paraules que el rei Carles ha dit després de fer la desfilada pel passadís central de l'abadia i arribar al Teatre de la Coronació han sigut: "No vinc a ser servit sinó a servir", fórmula inspirada en el llenguatge de la Bíblia, que ha repetit també quan ha pregat, en solitari, una oració escrita ad hoc per a ell. El rei recull l'herència de la mare, i l'hereu, Guillem, li ha promès fidelitat en un altre dels rituals tradicionals de la cerimònia. Carles III ha evitat cap referència a l'Imperi, esclar.

I cara de servei si us plau per força, no pas de goig, ha fet el rei, i la reina, durant bona part de les dues hores de l'ofici religiós. És comprensible. Perquè encara que hagi estat esperant tota la vida aquest moment, quan li ha arribat, el pes de la corona de Sant Eduard (2,23 quilos), i de la Corona, aixafa les espatlles més robustes.

Gàbia d'or

A l'interior de la Carrossa Daurada, Carles i Camil·la, ja de retorn cap al Palau de Buckingham i amb les relíquies de feina al cap –ell la corona imperial de l'estat i ella la mateixa, la de Maria–, tenien aspecte de presoners dins d'una gàbia d'or. El destí és, de vegades, implacable.

A l'acte cinquè de Richard III, de Shakespeare, es pot llegir la famosa frase "A horse, a horse, my kingdom for a horse". Les potser cent mil persones que han fet d'extres de la superproducció de The Crown al centre de Londres, i moltes d'aquelles que han vist la cerimònia per televisió, també donarien un cavall, o dos, no pas pel seu regne, sinó pels seus pensaments.

Perquè la cerimònia, amb tanta pompa, circumstància i soldats de plom desfilant amunt i avall al ritme d'una música militar que, manllevant la frase de Georges Brassens, "mai no m'ha fet aixecar", està dissenyada justament per aclaparar els protagonistes i per convèncer els espectadors que són davant d'un moment no només històric sinó sobrenatural. Aquesta és la veritat de la monarquia. Tant és així que l'instant en què Déu ha pres l'esperit de Carles, quan ha estat ungit, seguint una tradició que es remunta a Salomó, s'ha amagat dels ulls dels mortals rere un tríptic decorat amb brodats molt fins.

Una vegada més, el Regne Unit ha estat a l'altura de les expectatives globals. Els britànics, alguns, i el món, una part, esperaven un espectacle untuós, medieval, arcà, incomprensible al segle XXI, ple de color, de música, exquisida però també estrepitosa, de soldats cridant visques al rei com es cridava fidelitat eterna abans de marxar al camp de l'honor; de nens adquirint el paper de protagonistes (el príncep Lluís de Gal·les, de cinc anys, fill de Guillem i Caterina de Cambridge); de malvats desapareixent dels llibres d'història per l'aigüera (Enric i Andreu), condemnats tots dos pels seus pecats, i de pecadores rescatades del fang per la forma de l'amor, Camil·la.

El paper de país al segle XXI va quedar fixat aquest 6 de maig del 2023 per als anys a venir. El 2022 Downing Street es va convertir en l’escenari del pitjor espectacle polític del món. O gairebé. Aquest dissabte, el Palau de Buckingham ha demostrat que tot és decorat, que el que importa i el que els importa només és el decorat, encara que darrere de la façana no hi hagi res. El decorat és esplendorós, potser, però és un decorat, al cap i a la fi, amb dos reis que, amb les corones al cap, presentaven un aspecte més aviat ridícul, trist. Tants anys d’espera per arribar a aquesta conclusió.