'Checkpoints' i blocs de formigó a les carreteres: Israel bloqueja els palestins a Cisjordània

Enviada Especial a JerusalemEntre la ciutat de Betlem, a la Cisjordània ocupada, i Jerusalem, amb prou feines hi ha nou quilòmetres. Però als Territoris Ocupats Palestins, les distàncies es mesuren en temps. Un temps que decideixen els militars israelians a través dels checkpoints (punts de control) que els palestins han de creuar no només per entrar a Israel, sinó també per moure’s dins de Cisjordània o de Jerusalem Est.

Diumenge vaig anar de Jerusalem a Betlem amb un conductor palestí. El Wajd té residència legal a Jerusalem i pot tenir un cotxe amb matrícula israeliana, amb la placa de color groc. Gràcies a això vam poder circular per la moderna autopista que connecta les grans ciutats israelianes amb Jerusalem. Des de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre està plena de banderes amb l’estrella de David i les dues franges blaves que representen el riu Jordà i el Nil. En canvi, els cotxes dels palestins que viuen a Cisjordània tenen la matrícula de color blanc, i no poden passar per l’autopista: els toca anar per carreteres serpentejants i sense manteniment, també per camins de carro.

En arribar al checkpoint de Betlem, que té una estructura semblant a un peatge, els soldats israelians ni tan sols ens donen l’alto. Entrem a Cisjordània i el panorama canvia: la carretera que condueix dins la ciutat està bloquejada perquè al matí militars israelians han abaixat una gran barrera de color groc que dona accés a l’anomenada Zona C. Són els trossos de Cisjordània que, tot i pertànyer a l’Autoritat Palestina, estan sota control militar exclusiu d’Israel. El conductor va preguntant a tothom qui troba per on podem passar. Més endavant, un home que circula en direcció contrària ens alerta que per allà també està tallat, ens assenyalen un altre camí i el trobem també bloquejat, aquest amb tres grans blocs de formigó a sobre la calçada.

Al final, ens indiquen un altre carrer amb una llarga filera de cotxes que avancen lentament. Els militars israelians han tirat sobre l’asfalt una gran muntanya de pedra i runa, però els palestins han aplanat el marge esquerre i, conduint amb compte de no fer malbé els baixos del cotxe, s’hi pot passar pel damunt. Hem trigat uns quaranta minuts.

Tornar a Jerusalem serà més complicat. A mitja tarda intentem refer el camí i trobem que la muntanya de terra i runa ha tornat a créixer i no s’hi pot passar. Ens endinsem per una altra carretera més al sud. Els conductors es pregunten sobre la situació en creuar-se i ningú sap res del cert: hi ha qui diu que més amunt es pot passar, altres que no. Acabem més al nord, per la zona que es coneix com "la vall de l’infern", perquè hi ha molts accidents: és una carretera empinada, plena de corbes tancades i sense fanals.

La cua és cada cop més llarga i ara s’hi han sumat alguns camions. Un taxista ens indica que el seguim, i uns metres més endavant trenca a l’esquerra i surt de la carretera per ficar-se en una pista sense asfaltar. Però després de 20 minuts ens avisen que per allà tampoc es pot passar. Refem la carretera infernal, ara en sentit de pujada. El conductor decideix fer el que estava intentant evitar: ficar-se per una via envoltada d’assentaments, on tem atacs dels colons. Fins fa uns anys la segregació a les carreteres era absoluta, però ara que les colònies s’han expandit tant a Cisjordània, els seus habitants fan servir també les carreteres que abans estaven reservades només als palestins.

El trànsit en directe

El Wajd ha sintonitzat la cadena de radiofórmula Falastine en la qual, entre cançó i cançó, van informant dels tancaments de carreteres, en un singular butlletí del trànsit. Informació de servei. Fins i tot donen un número de Whatsapp on pots dir on ets i on vols anar i t'indiquen la millor ruta. També hi ha l’opció de Google Maps, que no indica la situació ni l’estat dels checkpoints ni de les barreres, és clar, però sí que dona pistes: les carreteres més congestionades són els llocs per on es pot passar. Per si de cas, parem en una benzinera per complir el dipòsit i comprar aigua i unes galetes.

Després de dues hores i mitja donant voltes acabem trucant a una periodista local que, uns minuts més tard, ens traça una ruta de sortida. L’enfilem i no som els únics: ens endinsem en un llogarret situat en una muntanya, i trobem que els veïns ja s’han organitzat per regular el trànsit indicant el camí amb les llanternes dels seus telèfons mòbils. Hi ha algú a cada cantonada: passen molts cotxes en doble sentit pel carrer principal, costerut i amb corbes tancades i, ara que ja s’ha fet fosc seria molt fàcil que hi hagués un accident. Pel que sembla, la gent local està acostumada a fer de guàrdia urbana improvisada.

Les restriccions a la mobilitat per part de les autoritats israelianes a la Cisjordània ocupada no responen a cap norma. Els checkpoints i els obstacles a les carreteres no tenen horari, ni règim. De vegades estan oberts i de vegades tancats, de vegades només deixen passar dones i homes grans però no els joves. De vegades només els cotxes d’ONGs i els periodistes. De vegades revisen els vehicles i d’altres no, de vegades identifiquen els conductors i els fan preguntes. De vegades cal deixar el cotxe a un costat i creuar-los a peu, i continuar a l’altra banda en autobús o en taxi.

Per això, quan es lleven cada matí, els palestins no saben què passarà: si arribaran a la feina o a la universitat, a la cita amb el metge o a l’examen. Cada dia és una incògnita marcada per l’aleatorietat, que fa molt més difícil de gestionar el dia a dia. Atrapats en un embús permanent i sentint que no poden controlar les seves vides. I si encara es pregunten com va acabar l’anècdota d’aquesta crònica: vam arribar a Jerusalem tres hores i mitja després. Tres hores i mitja per nou quilòmetres.