Cita a París amb un soldat rus desertor: "No tinc por. Jo ja hauria d'estar mort"

Enviat especial a París“Mai pensis que la guerra, per necessària ni justificada que sigui, no és un delicte. Pregunta-ho, si no, a la infanteria, pregunta-ho, si no, als morts”. Ernest Hemingway va escriure aquesta frase a la novel·laPer qui toquen les campanes, ambientada en la Guerra Civil Espanyola.

Aquesta frase me l’enviava dilluns, pel xat de Telegram, Daniil Arkhipov, un noi rus de 24 anys. Daniil Arkhipov mai ha llegit Hemingway: “M’agrada més la ciència-ficció”. Daniil Arkhipov no sap res de la Guerra Civil Espanyola: “No n’havia sentit a parlar mai”. Daniil Arkhipov sí que coneix a la perfecció la guerra: “No em puc treure del cervell la pudor de sang i de carn podrida.Tampoc aquella olor de pólvora i de suor que fèiem tots nosaltres”. 

Daniil Arkhipov és un dels incomptables joves russos que Vladímir Putin va obligar a anar a lluitar a la guerra d’Ucraïna. Va formar part de la brigada d’assalt número 83 i va participar en operacions al front de Kherson, al front de Zaporíjia i als fronts del Donbàs, especialment a la ciutat de Bakhmut, escenari d’una de les pitjors batalles de la invasió. L’estiu del 2023 va desertar de l’exèrcit de Moscou després de fer-se explotar expressament un fragment de granada a sobre per arrencar-se la mà. Diu que era l’única manera d’abandonar el front amb vida. Fa menys d’un mes que ha arribat a França, on demana asil polític. França és l’únic país de la Unió Europea que s’ha obert públicament a concedir asil polític als soldats russos que deserten.

La conversa continuava dilluns a Telegram.

—Per què m'envies aquesta frase de Hemingway?

—És el que penso sobre les guerres. No hi ha res més brut que intentar justificar una guerra. Sempre he refusat la guerra, l'únic que ha canviat és que ara entenc per experiència pròpia quin és el seu horror.

—Però tu vas participar en una.

—Sí, en contra de la meva voluntat. Com a ésser humà, m'agradaria que la guerra acabés fos com fos com més aviat millor. Però si pensem en política, cal derrotar l'exèrcit rus, perquè aquesta guerra amenaça la democràcia al món: la victòria de Rússia significaria l'eficàcia d'una dictadura autoritària.

—No et fa por dir això públicament, donant el teu nom i cognom?

—No vull amagar-me més. És necessari protestar obertament contra aquesta guerra fruit d’una bogeria. Jo ja no tinc por de res. Quan estava al front, ja vaig assumir la mort. Jo ja hauria d’estar mort.

Dilluns, l’ARA va proposar a Daniil Arkhipov fer-li una entrevista presencial. Ell va acceptar immediatament. Ens citava dos dies després, dimecres, a un bar d’un suburbi a l’oest de París, on viu en una casa d’acollida de refugiats. “Portaré una jaqueta blava i uns pantalons negres”, m’havia escrit per Telegram.

El primer que penso en veure’l és que sembla fins i tot més jove del que és. Fa cara de nen. Espera nerviós a la porta del bar, fumant insistentment un vàper amb aroma a kiwi i fruita de la passió. “Fumes? En vols?”, em pregunta. Fa gairebé dos anys que va desertar, però encara pateix estrès posttraumàtic. Li costa dormir a les nits. Somia que el venen a buscar i el tornen a portar al front. També li passa despert: té paranoies i atacs de pànic. 

“Abans de la guerra jo era un noi normal, amb una vida normal i amb uns somnis normals”. Daniil Arkhipov insistirà sovint en això. Vol reivindicar la seva vida d’abans. Va néixer el 2000 a la regió del Baiskortostan, a prop de la frontera amb el Kazakhstan. Allí va anar a l’escola, a l’institut i va estudiar un grau en electricitat. Després, ell i gairebé tota la seva família es van mudar a la ciutat de Norilsk, al nord rus, on va començar a treballar en una empresa de mineria. El seu pare també era electricista. La seva mare feia les feines de casa. Té dos germans més. Prefereix no donar detalls sobre la seva família per motius de seguretat. 

Disparar, atacar, matar

La tardor del 2022, uns mesos després de l’inici de la invasió russa contra Ucraïna, va rebre una carta de l’exèrcit que el citava a presentar-se a files. L'hi van enviar a la feina i el seu cap li va notificar personalment que l’havien cridat per anar a la guerra. En aquell moment, Rússia ja havia fracassat en el seu intent de controlar Kíiv i el que havia de ser una guerra llampec de pocs dies es va convertir en una guerra de trinxeres fosca i mortífera en què els cadàvers s’acumulaven entre les tropes de Moscou. “La meva mare m’havia dit que m’amagués, que no obrís la porta a ningú. Però un cop em van mobilitzar ja no hi havia marxa enrere: em feia més por la forma com el govern em podia castigar que el fet d’anar a la guerra”.

—Sabies on t’enviarien?

—No. Ens van fer una sessió d’informació i una formació militar de setmanes, però els oficials no responien a les preguntes que els fèiem. Un dia ens van repartir una Bíblia i un pamflet de propaganda que deia que estàvem lluitant “a favor del bé i en contra del nacionalisme ucraïnès i el satanisme global”.

—Us preparaven per lluitar?

—Sí, esclar. I jo no volia matar ningú. Però, durant aquella formació, em van instruir per ser soldat d’assalt, infanteria. I jo ja sabia que la feina d’un soldat d’assalt és disparar, atacar, matar i netejar trinxeres. Tenia pànic.

Després de Crimea, Kherson i Zaporíjia, Daniil Arkhipov va ser enviat al front de Bakhmut, al Donbàs. Era el juny del 2023 i l’exèrcit rus ja controlava aquesta ciutat, però els combats amb les tropes ucraïneses continuaven sent ferotges. Ningú sap quants soldats russos –ni ucraïnesos– van morir a Bakhmut, però va ser una de les batalles més mortíferes de la guerra. Daniil Arkhipov recorda amb nitidesa el primer cop que el van enviar al camp de batalla. Explica que Bakhmut ja no era una ciutat, només hi quedava runa i edificis cremats. Explica que la meitat de la seva brigada no va tornar després de la primera incursió al front. Explica que alguns cadàvers mai es van recuperar. Explica que abans de cada assalt, molts soldats tenien un ritual: lligaven cintes de Sant Jordi als seus cascos o braços perquè el cel els protegís. 

—Tu també ho feies?

—No. Jo vaig deixar de creure en la religió. Vaig veure morir molts homes que portaven la cinta de Sant Jordi o Bíblies a la butxaca. Si Déu existeix, ¿per què permet guerres com aquestes?

—Què és el que més recordes d’aquells dies?

—El primer cadàver en descomposició que vaig veure. L’olor, la negror de la carn, les formes de la cara… És inhumà. Després t’hi acostumes, perquè la mort està per tot arreu. Una vegada, ens estaven atacant i vaig anar corrents al soterrani. Vaig seure a sobre d’una lona, pensant-me que eren sacs. Era un cadàver. Els altres soldats simplement em van dir que m’aixequés, sense immutar-se.

—Quin és el teu pitjor record?

—La mort del meu amic. Tenia 35 anys i la metralla li va travessar la panxa. Estava agonitzant. Va morir lentament, al vespre, mentre el sol queia. Jo vaig estar tota l’estona al seu costat, mirant-lo. Vaig odiar sentir-me tan impotent.

—Dius que ja havies acceptat la teva mort.

—Sí, tenia assumit que acabaria morint. I vaig pensar que, si havia de morir, almenys podia triar com no volia morir. No volia morir matant, sent un assassí. Així que vaig decidir intentar fugir.

—Vas matar algú?

—No. Si hagués matat algú no hauria desertat.

Les guerres posen al límit l’instint de supervivència humana. Daniil Arkhipov va pensar que només podria tornar viu a casa si es feria i deixava de ser apte per lluitar. La millor manera era fer-se explotar una granada a la mà. Però calia calcular-ho bé: si feia detonar tota una granada, moriria; en canvi, si només feia explotar el fusible de la granada, l’impacte probablement només li arrencaria una mà. Va triar la mà dreta. Suficient per no tornar a la guerra. Una tarda de juliol, mentre ocupaven posicions en un bosc del Donbàs, va ocultar-se entre els arbres i va detonar el fusible de la granada simulant que havia sigut víctima d’un cable trampa col·locat pels ucraïnesos. Només recorda els crits dels seus companys. I el dolor. Va ser traslladat a un hospital militar. I a un altre. Calia operar-lo d’urgència. Després de l’operació, els metges li van donar una notícia inquietant: li havien pogut salvar la mà, només havia perdut el dit petit. Sense dit petit podria continuar lluitant al front un cop es recuperés. L’exèrcit ja li havia notificat que seria retornat a posicions aviat.

Va ser llavors quan Daniil Arkhipov va decidir definitivament desertar. Es va amagar durant uns mesos a Rússia fins que va sortir clandestinament del país. Per motius de seguretat, demana no compartir els detalls de la ruta que l’ha portat fins a París. És per protegir altres soldats que estiguin pensant a desertar o que ho estiguin fent ara mateix. 

—Què t’hauria passat si t’haguessin capturat?

—No crec que m’haguessin empresonat. M’haurien fet tornar al front, però aquest cop en una unitat penal, amb presoners. És el més habitual en casos de desertors que són enxampats. Aquestes unitats signifiquen una mort gairebé segura. Són les unitats de la mort. Les utilitzen en operacions suïcides.

Les desercions, una pràctica tan antiga com la guerra, són habituals a Rússia i a Ucraïna. Molts soldats es fereixen ells mateixos perquè escapar durant el temps de convalescència és molt més fàcil que fer-ho des de les posicions al front. No hi ha dades oficials sobre quants soldats russos han desertat des de l’inici de la invasió. Tampoc hi ha dades oficials sobre quants cadàvers russos són ara enterrats sota terra. Les xifres deuen ser esgarrifoses: als fronts ucraïnesos, s'ha arribat a morir i a matar a ritme de Segona Guerra Mundial.

Durant aquests anys, diversos soldats de l'exèrcit d'Ucraïna han explicat que les tropes de Putin utilitzen els militars com a simple carn de canó, llançant-los a munts contra les línies defensives de Kíiv. “Ni recullen els cadàvers. Quan uns moren, en venen d’altres i intenten avançar entre cadàvers d’altres russos que ja ho havien intentat. Són interminables”, em deia, fa uns mesos, un soldat ucraïnès que en aquell moment lluitava per defensar la ciutat d’Avdíivka, a Donetsk, de l’assalt rus. Daniil Arkhipov confirma aquesta tàctica “de carnisseria”. “Les baixes eren catastròfiques. Jo tampoc sé quants morien, però eren moltíssims. Tampoc crec que Putin estigués informat de la quantitat de morts al front, bàsicament perquè mai li ha importat”.

Un tatuatge negre i vermell

En un moment de l’entrevista, veig que al braç dret –el mateix que es va voler mutilar amb la granada–, se li insinua un gran tatuatge. El mostra. Li cobreix bona part de l’avantbraç i és un dibuix d’un rostre humà però amb boca i dents de fera, de monstre. És un tatuatge fosc, tintat només de color negre i vermell sang. 

—Què significa?

—Ben bé no ho sé. El vaig veure a internet i em va agradar. Després de la guerra, vaig sentir la necessitat de fer-me un tatuatge. Me’l vaig fer durant la fugida.

—Ets una altra persona després de la guerra?

—Totalment. Ja no veig de la mateixa manera la humanitat. Crec que les guerres no acabaran mai mentre hi hagi éssers humans al món. Tenim un instint animal.

—Com veus el futur?

—No ho sé. Tant de bo tingui sort i em donin asil aquí a França. Però el que més desitjo és trobar pau interior. Ara no la tinc. Un cop t’has donat per mort, és difícil tornar a viure.

En molts moments de l’entrevista se’l nota agitat. Tanca els ulls amb força, té alguns tics al rostre, mou constantment les cames i, de vegades, es queda amb la mirada perduda, com si desconnectés. Li faig una última pregunta abans d’acabar l’entrevista. 

—Què els diries als soldats ucraïnesos que tenies a l’altra banda de la trinxera?

—Que no sentia cap odi cap a ells. Al contrari. I que jo entenia que ells, com a mínim, estaven lluitant perquè estaven defensant el seu territori i la seva gent d’una invasió. 

L’entrevista s'acaba. Ens acomiadem de Daniil Arkhipov, que torna cap a la casa d’acollida on viu amb més refugiats i sol·lictants d’asil. Ell és l’únic rus. La majoria venen de l’Àfrica. “Què faràs ara?”, li pregunto. “Intentar descansar una mica i tant de bo dormir”. 

De tornada a París, escric per WhatsApp a un soldat ucraïnès que també va lluitar a la batalla de Bakhmut. Potser va estar molt a prop de Daniil Arkhipov. Potser es van intercanviar algun tret. Potser es van veure des de la càmera d’algun dron assassí. Potser serien amics en altres circumstàncies.

—“Acabo d’entrevistar un soldat rus que va desertar de l’exèrcit perquè estava en contra d’aquesta guerra. També va lluitar a Bakhmut”, li dic.

—No m’importa. Va lluitar a Bakhmut i, per tant, ens va atacar. No m’importa si ho va fer per diners, per una idea o per por. No li tinc cap tipus de respecte.

La guerra és un soldat trucant a la seva mare des del front