La ciutat dels Peaky Blinders imposa 'la taxa de les rates' per sortir de la ruïna

LondresL'enllumenat públic reduirà la intensitat, la recollida d'escombraries només es farà una vegada cada quinze dies, es tancaran 25 de les 35 biblioteques municipals de la ciutat, se suprimirà el servei de transport per a adolescents de 16 a 18 anys amb necessitats especials, el 50% del pressupost cultural es retallarà el 2024 i el 100% el 2025, s'apujarà també el preu dels enterraments, es posaran a la venda onze centres socials i també s'incrementarà la taxa per recollida de mobles, trastos vells i electrodomèstics. I encara un fet que sobta molt més, i que més aviat evoca escenaris de la Birmingham de la coneguda sèrie de la BBC Peaky Blinders(anys posteriors al final de la Primera Guerra Mundial), i no la del segle XXI: s'hi introduirà la ja popularment anomenada taxa de les rates,28 euros al mes a cada llar per ajudar a sufragar el control de plagues, sobretot de rosegadors.

Les desgràcies no acaben aquí, però. Els dos anys vinents els residents de la segona ciutat del Regne Unit, amb 1,14 milions d'habitants, veuran com l'impost local (el council tax, a què han de fer front tots els domicilis del país) s'apujarà el 21%. Tot plegat per fer front a la fallida més espectacular i greu d'una autoritat municipal del país, i per tenir possibilitats de tornar els 1.460 milions d'euros que l'Ajuntament ha demanat d'urgència a Londres, i que, de moment, estan sota discussió.

Encara no fa dos anys, Birmingham va celebrar a so de bombo i platerets els Jocs de la Commonwealth, una cita esportiva de segona categoria en què competeixen els països i territoris –fins a 56, actualment– que es van sumar a la revifalla de les cendres de l'antic Imperi Britànic en les dues onades successives d'ampliació posteriors a la seva fundació, a finals dels anys vint del segle passat.

La capital de la regió de West Midlands, 194 km al nord-est de Londres, amb una àrea metropolitana que inclou altres set ciutats a més de Birmingham, fins a arribar a una població de sis milions de persones, semblava destinada, finalment, a convertir-se en un dinàmic pol que competís amb la capital del Regne Unit, i ben preparada per fer front al centralisme megalomaníac de la City, Westminster i tot el que l'envolta. En l'onada de l'optimisme desfermat per la celebració d'aquests Jocs es va apostar també pels Mundials d'atletisme del 2026, una competició que ara penja d'un fil, justament per tots els sotracs econòmics esmentats.

Un problema conegut

El setembre de l'any passat l'Ajuntament de Birmingham va anunciar que no podia equilibrar els seus comptes públics –hi havia un forat efectiu i per satisfer de seguida de 101 milions d'euros– i, a la pràctica, no tenia més remei que declarar-se en fallida. El comunicat del consistori en feia responsable un seguit de "passius financers relacionats amb demandes d'igualtat salarial".

En aquest sentit, la declaració assegurava que aquestes reclamacions d'igualtat salarial de treballadores del municipi suposaven "al voltant d'entre 760 i 890 milions d'euros" als quals fer front. A més, aquesta quantitat generava entre 5,85 i 16,40 milions d'euros al mes del que en deia la "responsabilitat continuada acumulada". En altres termes, interessos. Fa dues setmanes el consell de govern municipal va haver de ratificar unes retallades per valor de 350 milions d'euros, efectives a partir de l'abril vinent, quan comença l'any fiscal al Regne Unit.

El cas de l'Ajuntament de Birmingham no és l'únic, però sí el més conegut. A finals del 2023 eren sis les ciutats que s'havien declarat en fallida, entre altres, també Nottingham. A principis de gener, una quarantena de diputats conservadors van demanar al primer ministre Rishi Sunak que les rescatés, petició que no va ser atesa en la presentació dels pressupostos generals el 6 de març.

El govern Sunak insisteix en parlar de mala gestió i, en conseqüència, cal pagar-ne la penitència: assistència financera sí, però a canvi de retallades, que evoquen les del 2010 i el primer govern de David Cameron. Que el 2 de maig vinent hi hagi eleccions locals, i que Birmingham tingui un líder laborista –la ciutat no té alcalde, pròpiament dit–, no és aliè, tampoc, a l'estira-i-arronsa entre Downing Street i el municipi.

Qüestió de gènere: una altra manera de mirar-s'ho

L'explicació dels problemes financers triada pel cap laborista de Birmingham, John Cotton, no ha satisfet els sectors feministes de la societat, cosa que ha afegit encara un altre element de distorsió a l'afer. Argumentar que la fallida deriva de la necessitat de pagar el mateix salari a homes i dones és, en paraules de la columnista i escriptora Samira Shackle, assumir "que les dones haurien d'acceptar un salari més baix pel bé comú".

La qüestió de l'equiparació salarial entre treballadors i treballadores públiques de Birmingham –i d'altres ciutats del Regne Unit– s'arrossega des del 2005, quan es va presentar la primera demanda judicial al respecte.

El 2012 el consell municipal va perdre un recurs al Tribunal Suprem, i va acabar pagant 1.290 milions d'euros en compensacions. Per finançar-ho, ja es van haver de vendre actius, inclòs el Centre Nacional d'Exposicions. Però després de la sentència del 2012, el govern local no va revalorar les funcions laborals dels seus empleats per assegurar-se que fossin coherents amb la llei d'igualtat i el dictamen del Suprem. Això va obrir la porta a noves demandes per discriminació.

La criatura plora per aquí, però també, esclar, per les retallades dels governs conservadors. Les subvencions de Londres als ajuntaments s'han reduït el 40% en termes reals des del 2010, alhora que ha augmentat la demanda de serveis socials de tota mena, en un peix que es mossegava la cua. Les imminents eleccions locals i les següents generals marcaran el futur de Birmingham i del país. Els deutes, però, caldrà satisfer-los d'una manera o altra.