6 claus sobre la crisi entre l'Iran i els Estats Units per l'acord nuclear

BarcelonaComplerta l'amenaça d'enriquir urani per sobre dels nivells pactats l'any 2015, l'Iran se suma als Estats Units i incompleix els requisits fixats en l'acord signat amb les potències occidentals i la Xina malgrat les crides que li ha fet la Unió Europea perquè es mantingui dintre de les línies consensuades. Però el règim dels aiatol·làs ha tirat pel dret mentre Washington amenaça Teheran amb noves sancions econòmiques i més aïllament. La crisi oberta fa perillar un dels acords que van omplir d'esperances una regió, el Pròxim Orient, molt tensionada pels diversos conflictes regionals oberts i per ser un dels grans punts de reserva i exportació de gas i petroli, la qual cosa suposa que qualsevol incident al Golf s'escampa per tot el planeta de manera immediata. ¿Però com s'ha arribat fins a aquesta tensió?

1- Què suposava l'acord del 2015?

Ni quatre anys. Això és el que ha durat un acord que el 14 de juliol del 2015 va suposar una fita històrica. Aquell dia, els ministres d'Exteriors de Rússia, la Xina, el Regne Unit, França, Alemanya i els Estats Units arribaven a un pacte amb el representant de l'Iran per posar fi a 35 anys de desconfiances i segellar una nova era que tornaria l'Iran a la política internacional.

Després de dos anys de negociacions molt dures en què hi va haver moments molt pròxims al fracàs, els països van firmar un pacte que es va traduir en l'aixecament de les sancions econòmiques vigents contra l'Iran –de l'ONU i d'organismes supranacionals i nacionals– a canvi que Teheran renunciés a la cursa nuclear amb fins militars. D'aquesta manera, els perses es comprometien a limitar el seu programa d'energia atòmica i, per exemple, acceptava el límit de l'enriquiment de l'urani per sota del 3,67% durant els pròxims 15 anys. A més, l'Iran també havia d'eliminar el 98% del material nuclear que emmagatzemava i dues terceres parts de les 20.000 centrifugadores en marxa que tenia.

2- Hi ha hagut incompliments de l'Iran?

Les revisions i auditories que ha fet l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica han certificat el compliment rigorós del pacte nuclear en tot moment. No obstant això, Donald Trump ja va fer campanya electoral per arribar a la Casa Blanca amenaçant de sortir de l'acord, i ho va fer efectiu el 8 de maig del 2018 argumentant que "mai s'hauria d'haver signat". De fet, el nuclear és només un dels acords internacionals que l'administració Trump ha revertit per esborrar el llegat Obama en matèria internacional. Per a Washington, la retirada del consens internacional es justifica pels incompliments i pels suposats perills que representa Teheran per a la geopolítica mundial. Només l'Israel de Benjamin Netanyahu ha aplaudit la decisió de Trump.

3- Què implica la retirada nord-americana?

Més sancions. Automàticament Washington ha recuperat la política de mà dura contra el règim de Teheran en un intent d'escanyar-lo econòmicament i debilitar-lo internament. Trump ha imposat sancions directes contra els interessos dels líders del règim, com l'aiatol·là Ali Khamenei, però també castiga els països i empreses que incompleixen els embargaments fixats, perquè no es permet el comerç ni les inversions amb els perses.

Sense els Estats Units, l'Iran s'ha considerat lliure per reprendre els programes nuclears, i després d'ultimàtums, ha anunciat que ja enriqueix urani per sobre dels límits permesos. Es calcula que a finals del 2020 ja tindrà els components per a la fabricació d'una hipotètica bomba nuclear.

4- Què suposa per a l'Iran el paquet de sancions?

L'Iran pateix una greu crisi econòmica arran de les sancions que arrossega des de fa 40 anys, quan la victòria de la revolució va fer que canviés de bàndol i deixés de ser un aliat de les potències occidentals, en especial dels Estats Units, que l'han passat a considerar un dels gran enemics.

L'objectiu de Trump és reduir a "zero" els compradors de cru iranià, però de moment fa una excepció amb els clients més fidels: Turquia, Taiwan, Corea del Sud, l'Índia, Itàlia, el Japó, la Xina i Grècia.

La gran dependència del petroli –com demostra que l'any passat, abans de la represa del càstig nord-americà, exportava diàriament més de quatre milions de barrils– ha tingut un gran impacte directe no només en l'economia sinó també en la societat, especialment la joventut, que havia confiat que l'acord suposés una obertura del règim. Però no ha estat així. De fet, l'Iran ha viscut les manifestacions més multitudinàries des de la revolució del 1979 en protesta per la falta de llibertats i el frau electoral per mantenir el règim.

5- Quina ha estat la reacció de les altres potències nuclears?

La resta de signants, juntament amb l'alta representant de la política exterior de la UE, la italiana Federica Mogherini, han mostrat en tot moment el seu suport a l'Iran. Creuen que ha complert i li demanen que es mantingui fidel a l'esperit de l'acord. Amb tot, Teheran retreu a aquests aliats que no hagin tingut una actitud més ferma davant dels Estats Units per evitar les noves sancions.

6- Hi ha risc de conflicte bèl·lic?

És incert, i més amb un president com Donald Trump, que ha passat de portar al límit les tensions amb Corea del Nord a llançar floretes i abraçar Kim Jong-un. Però en el cas de l'Iran, Trump s'escolta el lobi jueu i el govern de Netanyahu, que es va erigir com un dels grans enemics de l'acord del 2015. Als Estats Units ja li va bé, escanyar econòmicament Teheran, perquè d'aquesta manera desestabilitza el règim, que amb totes les debilitats i mancances continua sent una potència mundial clau en el tauler de la geopolítica, per exemple en la guerra del Iemen, on s'enfronta a la coalició àrab que lidera l'Aràbia Saudita.

Recentment, en declaracions a la Cadena SER, l'encara ministre espanyol d'Exteriors, Josep Borrell, més que probable futur responsable d'exteriors de la UE, va manifestar la seva confiança que les tensions no aniran més enllà i acabin en una guerra. "Espero que s'imposi el seny", va dir. No obstant això, en les últimes setmanes hi ha hagut un augment de la tensió al golf d'Ormuz, per on passa el 70% del trànsit de petroliers de tot el planeta.