El clima de gran guerra s’imposa a Europa: ¿És real l'amenaça?

BarcelonaLa història no és cíclica, però de vegades ho sembla. 

“La tensió a Europa és evident i el futur és incert. El continent està pendent d’esdeveniments que, probablement, conduiran si no cap a una gran guerra europea, com a mínim cap a un període prolongat d’agitació internacional”.

Això no ho ha escrit l’ARA. Ho va escriure The New York Times, en portada, el 25 de juliol de 1914. Faltaven tres dies perquè l'Imperi austrohongarès declarés la guerra a Sèrbia i precipités els europeus, que es pensaven que ja no es matarien més amb fusells, cap a la Primera Guerra Mundial. 

“Europa, tota Europa, ha d’entendre que s’encamina, de nou, cap a un dilema majúscul: fer la pau o fer la guerra. En aquest dilema, és important que guanyi la bona voluntat. Però Europa també ha de tenir el deure, menys commovedor, de preparar-se per a la guerra. [...] ¿Fins on és capaç d’arribar Hitler?”. 

Aquest altre fragment tampoc és de l’ARA. És d’una editorial del Paris-Soir del 21 de setembre del 1938. Faltava un any perquè esclatés la Segona Guerra Mundial, però Adolf Hitler ja havia envaït Àustria i una part de Txecoslovàquia. El dictador alemany reclamava més territori txec –els Sudets–, i França i Anglaterra es posaven en alerta. 

Les comparacions són perilloses en política internacional –gairebé tant com els pronòstics–, però de vegades són temptadores.

“La preocupació és evident i augmenta entre les nacions europees. Es tem que Putin pugui envair en els pròxims anys un país de l’OTAN. [...] I l’OTAN sosté que està preparada per defensar-se”, escrivia The New York Times fa només unes setmanes.

“El desafiament és colossal. Fins ara, els líders europeus han estat a l’altura de la història. Però ara han d’assumir la difícil tasca de convèncer el seu poble: l’amenaça [d’una guerra] és aquí, optar per ignorar-la seria imperdonable”, deia un editorial de Le Monde a principis de mes.

Benvinguts a l’Europa del 2024.

Trencar el tabú

Dos anys després de l’inici de la invasió russa contra Ucraïna, el continent ha entrat en una nova fase. Fins ara, molt pocs mandataris s’atrevien a parlar públicament del risc d’una gran guerra a Europa, és a dir, d’una confrontació directa amb Rússia. Però aquest 2024 s’ha trencat el tabú. En les últimes setmanes, s’ha imposat un discurs entre el món polític i acadèmic europeu: una guerra de l’OTAN contra Vladímir Putin és possible.

Les següents declaracions s’han fet en l’últim mes:

“Hem d’estar preparats per prendre totes les mesures necessàries. Si Ucraïna cau, la nostra seguretat està amenaçada”. Emmanuel Macron, president de França. 14 de març.

“L’amenaça [d’una gran guerra a Europa] és total i absoluta. Europa ha de ser conscient que el perill està molt a prop, no és una pura hipòtesi, és real”. Margarita Robles, ministra de Defensa espanyola. 17 de març.

"Sé que sona greu, sobretot per a les noves generacions, però ens hem d'acostumar al fet que ha començat una nova era prebèl·lica". Donald Tusk, primer ministre Polonès, aquest divendres.

¿A què es deu aquest canvi de discurs?

Félix Arteaga, investigador principal de Seguretat i Defensa del Real Institut Elcano, ho vincula a la situació al camp de batalla ucraïnès. Kíiv viu el moment més delicat des de l’inici de la invasió: la contraofensiva de l’estiu no va funcionar, l’armament occidental escasseja, la fatiga s’imposa, i Moscou, amb més tropes i més còmoda en la guerra de desgast, porta la iniciativa als fronts. “Putin se sent reforçat i vol aprofitar la debilitat d’Ucraïna. Davant aquesta perspectiva, aconseguir un acord amb Moscou per aturar la guerra és molt improbable, i Europa treu múscul per intentar dissuadir el Kremlin d’anar més enllà del territori ucraïnès”, assegura Arteaga. Hi coincideix Pol Bargués, investigador sènior de Cidob, que ho sintetitza amb poques paraules: “Davant la possibilitat que Rússia guanyi a Ucraïna, Europa s’ha de preparar per a altres escenaris”. 

La guerra a Ucraïna ha suposat un despertar per a la política europea. La UE ha anat trencat tabús a mesura que la guerra avançava: des de l’enviament d’armament de tot tipus –també els avions de combat F-16– fins al pla per potenciar la indústria armamentística. El pròxim pas podria ser el desplegament de tropes europees, una possibilitat que el president Macron i altres mandataris de països propers a Kíiv no volen descartar. La invasió d’Ucraïna també ha fet aflorar moltes de les debilitats endèmiques dels europeus: sobretot la manca d'ndependència en aspectes clau com l’energia –lligada de Rússia–, el comerç –a la Xina– i la seguretat –als Estats Units–. En un panorama global tan convuls i incert, aconseguir autonomia és un dels objectius vitals de la UE. 

I aquí és on entra el factor Donald Trump: “Aquest clima de preguerra també és provocat per Trump. Europa sap que si el republicà torna a la Casa Blanca, pot quedar-se sola davant Moscou, amb tots els perills que això comporta”, apunta Bargués. El Trump de 2016 va ser un revés per al multilateralisme i per als aliats tradicionals de Washington, que en desconfiaven. El Trump del 2024 sembla similar, però en un context molt més difícil i perillós. De moment, ja ha avisat que, si torna a ser president, tallarà l’aixeta a Kíiv i, en un míting a principis de febrer, va dir que “animaria” Putin a atacar aquells països de l’OTAN que no compleixin els compromisos en despesa militar.

"La idea que atacarem un altre país –Polònia, els estats bàltics i els txecs també s'espanten– és una ximpleria total. És només una tonteria". La frase és de Vladímir Putin i l’ha pronunciat aquest dimecres. El problema és que la credibilitat del Kremlin està en hores baixes. El propi Putin va fer declaracions similars dies abans d’envair a Ucraïna. Fins i tot en converses privades amb altres mandataris, com amb Macron, el president rus insistia que no tenia cap intenció d’atacar Kíiv. Tampoc ajuda que, en altres ocasions, el mandatari hagi amenaçat amb una guerra nuclear a Occident, o que els propagandistes russos, al servei del govern, imaginin sovint míssils Sarmat caient sobre París, Berlín o Londres. “De Kaliningrad a Berlín, [els míssils trigarien] 106 segons; a París, 200 segons. ¿T’interessa Londres? [Fins allí trigarien] 220 segons”, deia la presentadora d’un dels programes més vistos de la televisió estatal russa.

Un informe recent de l’Institute for the Study of War, referents de la ciència bèl·lica, també alerta de la perspectiva d’un Putin envalentit. “Diversos indicadors financers, econòmics i militars suggereixen que Rússia s’està preparant per a una guerra convencional a gran escala contra l’OTAN”, diu el text. Adverteix que aquesta guerra no seria immediata, però sí que més aviat del que alguns analistes occidentals havien previst fa uns mesos.

Alarmisme o prevenció?

Tornem a l’hemeroteca.

“Sé que durant setmanes senceres he fet d’aixafaguitarres d’aquells que, en posar-se davant del diari, veien vessar de pessimisme les meves cròniques. Avui –trist èxit el meu!–, tots aquells que em crèieu obsessionat, haureu de reconèixer que les meves afirmacions eren exactes quan atribuïa a aquest agost un lloc en la història superior en importància, com el d’aquell agost de 1914”, escrivia el cronista Arnau Giménez a La Vanguardia. Faltava una setmana per a l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Tant el 1914 com el 1939, bona part dels europeus consideraven alarmistes les crides dels governs a preparar-se per una possible guerra. En general, el sentiment era que la societat havia avançat massa com per condemnar-la de nou. És un pensament que també s’imposa ara i, probablement, amb més motiu: durant aquests gairebé cent anys, s’han creat organismes i institucions per prevenir l’esclat de grans guerres a Europa i al món. Per tant, ¿és exagerat aquest clima de preguerra actual?

Els experts creuen que no. “La societat ha de saber que no vivim una situació de pau. Estem en una situació de guerra híbrida des del 2014, i arran de la invasió a gran escala d’Ucraïna, les coses han empitjorat: a ulls de Moscou, Europa s’ha enfrontat directament a Rússia per haver donat suport, també a gran escala, a Kíiv”, diu Arteaga. La tesi que s’imposa és que si Europa es pren seriosament les qüestions de defensa, Moscou no atacarà. Però, durant els últims trenta anys, els governs europeus no han prioritzat els assumptes militars –descuidant fins i tot els exèrcits–, per això ara cal fer front a veritats incòmodes. Bargués apunta, doncs, que les alertes dels dirigients europeus també busquen justificar l’increment de despesa en defensa que estan experimentant –i, sobretot, que experimentaran– tots els aliats occidentals.

L’historiador Timothy Garton Ash escrivia fa uns dies a les pàgines de The Guardian que un dels grans reptes que tenen els mandataris europeus és fer entendre a la població que el perill de guerra és real i que el futur d’Europa es juga a Ucraïna. Però alertava de la dificultat d’enviar aquest missatge a una societat que viu “la comoditat de la pau, la vida pròspera, fins i tot mimada”. Garton Ash es feia una pregunta: “¿Europa està en guerra?”. Garton Ash s’imaginava la resposta de la immensa majoria d’europeus que viuen en pau: “Vostè deu estar de broma”.

I això tampoc és nou. Ho confirmen, també, les hemeroteques. 

“A Polònia no esperen una guerra immediata. Els polonesos semblen segurs que les hostilitats no esclataran, i creuen que l’eficàcia del front de la pau està consolidada. La vida aquí és normal avui”, escrivia alThe New York Times, el periodista Jerzy Szapiro des de Varsòvia el 27 d’agost de 1939. Quatre dies després, Alemanya envaïa Polònia i esclatava la Segona Guerra Mundial.

“A Kíiv tot està tranquil. Aquí ningú acumula menjar, no hi haurà guerra”, deien els ucraïnesos d’un mercat de la capital en un reportatge publicat a l’ARA el 4 de febrer de 2022. Vint dies després, Rússia llançava la invasió contra Ucraïna i els tancs de Moscou avançaven cap a Kíiv, que ja estava sent bombardejada.