Continua sent Nadal a la Síria dels barbuts

La comunió dels sirians amb el nou govern de HTS és total, tot i que alguns temen pel futur de les minories

Dos milicians de l'HTS, que van fer caure el règim d'Al-Assad, en una mesquita de Damasc.
4 min

Enviat especial a Damasc (Síria)La tradició diu que per Nadal passen coses màgiques, inesperades. Bashar al-Assad potser també ho pensa aquests dies des d'algun punt secret de Rússia.

Christmas in progress” [Nadal en procés], anunciava fa uns dies l’empresa que organitza el mercat nadalenc de Damasc. En un vídeo a Instagram, mostrava operaris acabant de muntar les instal·lacions. Era el 27 de novembre. En aquells moments, a Síria també hi havia una altra cosa in progress. Els rebels de Hayat Tahrir al-Sham (HTS) estaven a punt de llançar una ofensiva que, a ritme allegro, aniria tombant les grans ciutats de la Síria d’Al-Assad. El desenllaç ja el saben: Damasc va caure fa una setmana, Bashar al-Assad va fugir amb el seu amic Putin i ara, a la nova Síria, l’autoritat són els milicians rebels.

Ahir no hi havia ningú al Damascus Christmas Market. L’entrada la custodiaven dos combatents d'HTS. “Periodista? De Barcelona? Benvingut, passa, passa”, deia un d’ells. La simpatia dels rebels sirians amb la premsa internacional que aquests dies omple els hotels de Damasc és exagerada. El mercat estava tancat. Havia obert les portes el 3 de desembre, però les havia tancat per la reactivació de la guerra. Podria ser qualsevol mercat de Nadal del món: xocolata calenta, llumetes, casetes de fusta, figures de rens, acumulació de parenoels. 

–Qui ha tancat el mercat? –li preguntava al milicià.

–Ha estat la mateixa organització de la fira. 

–T’agrada el Nadal?

–Jo soc musulmà, però no tinc cap problema amb el Nadal.

Lliga amb el discurs oficial del nou govern sirià. Des que van arribar al poder, els rebels han reiterat per activa i per passiva que treballaran per construir una Síria més conciliadora, “una Síria per a tothom”. De moment, ho estan aconseguint. Les escenes d’aquests dies als carrers són d’unió total.

Però el passat del grup, vinculat a Al-Qaeda i d’ideologia jihadista, genera dubtes sobre el tracte que pugui tenir en un futur –quan els focus s’allunyin del país– amb totes les minories que habiten el país, de majoria marcadament sunnita (70%): musulmans xiïtes, cristians, kurds, drusos, armenis… També hi ha dubtes, especialment en l’opinió pública internacional, sobre el futur de les dones. I sobre com castigaran els col·laboradors del règim d’Al-Assad. 

A Síria fa dies que corre el rumor que, en algunes localitats allunyades de Damasc, hi ha hagut execucions públiques o linxaments de persones que treballaven per a Al-Assad. Aquests rumors, però, no s'han pogut confirmar.

El que sí que es pot confirmar és que a la frontera que uneix Síria amb el Líban hi ha moviment. Pantalles de tot el món mostraven aquests dies imatges de felicitat: refugiats sirians tornant al seu país després de la caiguda del règim. Però dijous passat, en aquesta frontera, hi havia més vehicles que sortien de Síria que vehicles que hi entraven. Seria arriscat treure conclusions precipitades. “Alguns són libanesos que es van refugiar a Síria i que ara tornen després de l’alto el foc amb Israel”, advertia un home habituat a fer aquest trajecte. Però famílies senceres de sirians, especialment de la minoria xiïta, han preferit fugir a l’espera del que pugui passar. També han marxat molts dels que podien ser sospitosos de tenir vincles amb el règim, tot i que s’ha demostrat que el suport popular a la dinastia dels Al-Assad era pràcticament inexistent.

Amor celestial a primera vista

L’amor pels rebels de HTS ha estat a primera vista. Després de més de cinquanta anys de dictadura sanguinària, la majoria de població només tenia un desig: que algú els alliberés dels Al-Assad. Aquest algú han estat els milicians de HTS, que ara són tractats com a estrelles del rock.

L’amor a primera vista ha arribat fins i tot de nivells celestials. El capellà d’una de les esglésies catòliques del centre històric de Damasc rebia ahir a l’ARA. Es diu Siraj Dib i parla un italià perfecte, fruit de les seves estades a Roma. Els cristians són una minoria religiosa a Síria. 

–Li fa por el tracte que pugui donar el nou govern a les minories?

–Venim d’un infern. Al-Assad les reprimia totes de la mateixa manera. HTS ha promès que serà respectuós amb tothom. De moment, no m’han donat cap motiu per desconfiar.

–I el seu passat vinculat amb Al-Qaeda?

–Prometen que han superat aquesta fase, que es van equivocar. El grup ha canviat molt.

–Algú d’ells ha vingut a parlar amb vostè?

–Sí. Va venir un dels seus representants. Em va assegurar que no ens passarà res, que formaran un govern civil musulmà, però que respectaran les altres religions.

–Està content per la caiguda d’Al-Assad?

–Estic molt content. Tot el poble de Síria està molt content. Et diré una cosa: el mateix dimoni podria instaurar un règim i no seria pitjor que el que hem viscut amb Al-Assad.

S’ha de suposar que Siraj Dib, com a representant de Déu a la terra, és una veu autoritzada per parlar del dimoni.

Una dona sosté una bandera adoptada pels nous dirigents sirians mentre combatents armats vigilen al centre de Damasc, Síria, després de la caiguda de Bashar al-Assad.

Els salafistes d’HTS s’esforcen per projectar cada cop més una imatge de moderació per allunyar-se del seu passat, que els deixa en una situació compromesa: els Estats Units els tenen inclosos a la llista d’organitzacions terroristes. L’evolució del look del seu líder, Abu Mohammad al-Julani, és interessant. Amb els anys, s’ha anat tallant cabells i la barba –renunciant a la tendència que triomfa entre els jihadistes–. A l’últim vídeo hi sortia sense el seu habitual uniforme militar. Anava vestit de civil, amb dessuadora. Alguns insinuen que segueix l’estètica del president ucraïnès, Volodímir Zelenski.

La nit de dissabte també era interessant un altre look. El d’un parenoel que passejava amb desgana pel centre històric de Damasc. Venia globus amb llumetes i es feia fotos amb la gent. La barba negra li sobresortia per sota de la barba blanca postissa. L’uniforme li anava gros i, quan ningú mirava, feia pipades a un cigarret que tenia a la vora.

Ja és Nadal a la Síria post Al-Assad.

stats