Corea del Sud: el miracle asiàtic ja no necessita autòcrates

BarcelonaL’any 1961, pocs dies després de prendre el poder amb un cop d’estat, el militar sud-coreà Park Chung Hee va ordenar la detenció dels empresaris més importants de Corea del Sud. Un cop arrestats, els va oferir dues opcions: o estar a les ordres del pla econòmic de desenvolupament que Park tenia planejat, o negar-se i podrir-se a la presó. Aquest xantatge de fusell en mà va marcar l’inici d’un dels processos de desenvolupament més exitosos de la Guerra Freda.

Quan Park va arribar al poder, el PIB per càpita de Corea del Sud era inferior al d’Haití o l'Índia. De fet, quan Corea es va dividir en dues parts després de la Segona Guerra Mundial, Corea del Nord era la zona rica i industrialitzada. Amb l’arribada de Park, però, el país va començar a créixer a nivells superiors al 10%: avui en dia, el PIB per càpita de Corea del Sud és superior al del Japó o Espanya.

Analistes com Robert D. Kaplan han volgut explicar aquest èxit econòmic pel model autoritari-desenvolupador de Corea del Sud, però és probable que la clau sigui el “model asiàtic” d’economia guiada capitalista que Seül va aplicar, seguint un patró similar al de Taiwan o el Japó. Com ha explicat Joe Studwell, aquest model capitalista dirigit per l’estat es va fonamentar en una reforma agrària, la creació d’indústries locals fortes orientades a l’exportació i un sistema financer controlat pel govern. És el model que també aplicaria als anys vuitanta la Xina. El gran èxit dels països asiàtics capitalistes es va basar en la desconfiança cap a l’ortodòxia del lliure mercat sense caure en el comunisme.

Aquest model de desenvolupament es combinava a Corea del Sud amb l’autoritarisme polític. Quan es parla de repressió a l'Àsia Oriental sempre es recorda Tian’anmen, però l’any 1980 es va produir una massacre contra centenars de manifestants a Gwangju, que protestaven després de la imposició de la llei marcial per part de Chun Doo-hwan, successor de Park.

La dècada dels vuitanta va ser un període de lluita i moviments per la democràcia, que finalment va arribar a Corea del Sud el 1987. A partir d’aquell moment, malgrat una inestable vida política, la democràcia liberal es va consolidar al país.

És possible que Yoon Suk-yeol, durant el seu autocop d’estat, tingués al cap l’exitós autòcrata Park Chung Hee. Però la Corea del Sud d’avui no té res a veure amb la dels seixanta. La insinuació de Yoon que l’oposició política són agents de Corea del Nord sona anacrònica i absurda: Corea del Sud té una economia infinitament superior a la nord-coreana, líder en electrònica o semiconductors, i una presència com a potència cultural que és l’enveja de veïns seus com la Xina. Però, per sobre de tot, Corea del Sud ja no és la mateixa per la cultura democràtica transversal que ha arrelat a la societat i entre les seves elits, i que va quedar demostrada amb la resposta contundent contra el gest autoritari de Yoon.