Costa d’Ivori tapa amb el futbol les ferides de la guerra civil
Destina més de mil milions d’euros a organitzar la Copa d’Àfrica de Nacions, malgrat que és un dels països més pobres del món
Abidjan (Costa d'Ivori)La Sabrina, de 47 anys, s’asseu davant de la porta de casa. No pot continuar veient a la televisió el partit que juga la seva selecció, la de Costa d’Ivori, contra el Senegal a la Copa d’Àfrica de Nacions. Van empatats i està molt nerviosa. El Senegal va guanyar l’última competició i és l’equip favorit per revalidar el títol. Per la seva banda, Costa d’Ivori, el país amfitrió, va estar a punt de ser desqualificat fa poc més d’una setmana, i ara té el triomf a tocar de les mans. Com per no estar nerviosa. No és l’única.
Una jove d’uns trenta anys que vesteix la samarreta taronja de la selecció ivoriana també ha hagut de sortir al carrer a prendre l’aire. Tampoc pot continuar veient el partit a la televisió. Les cames li tremolen i enrotlla i desenrotlla amb els dits de la mà un sobre d’Almax, el conegut medicament contra l’acidesa d’estómac. “Si arribem a penals, ho tenim fotut”, comenta alterada. I com si fos una premonició, acaba el temps del partit i Costa d’Ivori s’ha d’enfrontar al Senegal als penals. Però contra tot pronòstic, guanya. L’exblaugrana Franck Kessié xuta el penal del triomf i Abidjan, la capital econòmica de Costa d’Ivori, es converteix en una festa total. Milers de joves surten al carrer a ballar, pugen a dalt dels cotxes, l’alegria es desferma.
Tot això va ocórrer dilluns passat i és només una mostra de com es viu el futbol aquí, a Costa d’Ivori. Per això és tan important i simbòlic que la Copa d’Àfrica de Nacions, la competició de futbol més important del continent –equivalent al que seria l’Eurocopa–, se celebri en aquest país. Més encara tenint en compte que fa només tretze anys estava devastat per una guerra civil. La Copa d’Àfrica de Nacions va començar el 13 de gener i acabarà l’11 de febrer.
Una despesa milionària
Costa d’Ivori ocupa la posició 162 en la classificació de 189 països de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH). O sigui, està a la cua. És un país pobre. Malgrat això, ha destinat uns 1.000 milions d’euros en l’organització de la Copa d’Àfrica per tal de demostrar al món i a la resta del continent que n’és capaç i que la seva economia està en teoria sanejada. La realitat, però, és una altra.
“Les xifres parlen d’un endeutament milionari per un esdeveniment que dura només un mes”, lamenta Jean Arsène Yao, historiador i professor del departament d’espanyol a la Université Félix Houphouët-Boigny d’Abidjan. I afegeix: “S’està aprofitant la Copa d’Àfrica de Nacions per amagar altres conflictes, com ja es va poder veure quan Costa d’Ivori va perdre a la primera ronda”, afirma referint-se als aldarulls que hi va haver al barri d’Abobo, al nord d’Abidjan, la nit que la selecció ivoriana va perdre quatre a zero contra Guinea Equatorial.
“Tenim noves infraestructures, hotels i bars”, explica amb orgull Kouadio, que ha anat a veure a Yamoussoukro el partit de vuitens de final entre Burkina Faso i Angola. La primera Copa d’Àfrica que va organitzar Costa d’Ivori va ser el 1984 i tots els partits es van jugar a Abidjan. Ara, en canvi, el govern ha volgut deslocalitzar el torneig i l’ha expandit a ciutats com Bouaké, Korogho, San Pedro, i Yamoussoukro, on ha construït un estadi valorat en 70 milions d’euros. Per la seva banda, a Abidjan s’ha inaugurat l’estadi més gran del país, amb capacitat per a 60.000 persones. Es diu Alassane Ouattara i l’ha construït l’empresa xinesa Beijing Construction Engineering Group. L’estratègia sembla que ha funcionat. Fins a 5.000 periodistes s’han acreditat per cobrir la Copa d’Àfrica. “Avui han vingut 383 periodistes a l’estadi, la meva missió és la d’acollir-los perquè puguin fer bé la seva feina”, explicava cofoi el responsable de premsa, Parfait Amani.
Murs per amagar els barris pobres
Mentrestant, a les carreteres s’han col·locat murs de formigó per amagar els barris populars on no hi ha electricitat ni aigua potable. ”Volen donar una imatge positiva del país i tapar amb les victòries el conflicte social intern, perquè la gent oblidi el que va passar, però les famílies no obliden i la Copa d’Àfrica només és com un vel molt espès”, insisteix Arsène Yao.
Costa d’Ivori va viure una guerra civil entre el 2002 i el 2011. El setembre del 2002 forces rebels del nord i l'oest del país es van revoltar contra el llavors president i historiador, Laurent Gbagbo, van arribar a controlar les principals ciutats, com Bouaké i Korhogo, i van dividir el país en dos.
El 2010 es van celebrar unes eleccions presidencials en què Alassane Ouattara va ser proclamat guanyador, però el Consell Constitucional ivorià en va anul·lar els resultats. Finalment, França i els cascos blaus de l’ONU van intervenir al país. Els grups liderats per Ouattara van acabar entrant a la residència presidencial i van arrestar Gbagbo i la seva família. Gabgbo es va convertir en el primer excap d’estat jutjat per crims de lesa humanitat pel Tribunal Penal Internacional (TPI), dels quals en va quedar absolt. Des de llavors, Ouattara és el president de Costa d'Ivori. Després de dos mandats consecutius, el màxim que permet la constitució, va decidir tornar-se a presentar el 2020.
“Era com si vivíssim dins d’una pel·lícula, els blindats francesos a les carreteres, els bombardejos sobre la ciutat”, explica un jove de Yopougon, un barri popular d’Abidjan, que recorda els anys de la guerra. “Jo vinc de l’oest del país, on es van fer autèntiques massacres; qui se n'ha fet responsable?”, es pregunta. Es queixa mentre mira com ara la gent s’ho passa bé, menja, riu i balla en un bar a la vora de la llacuna Ébrié, que banya gran part de la ciutat. “Els ivorians vam prendre una decisió de viure dins la joia, però el dia que hi hagi una guspira, tot saltarà pels aires perquè no hi ha hagut cap mena de reparació”, sentencia.