Del costat de Borrell o del de Von der Leyen? Gaza divideix la UE

Brussel·lesLa invasió russa d'Ucraïna va provocar una reacció immediata i conjunta difícil de veure a la Unió Europea, però la guerra de Gaza va aconseguir exactament l'efecte contrari. Fa un any de l'atac de Hamàs i, des de l'aleshores, els líders europeus i els estats membres es tiren els plats pel cap sobre aquest conflicte i continuen enrocats en posicions diametralment oposades. La divisió entre, per exemple, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, o la d'estats membres com Alemanya, Txèquia o Àustria i la d'Espanya, Bèlgica o Irlanda continua sent absoluta 365 dies després del 7 d'octubre del 2023.

Tot va començar amb el polèmic viatge de Von der Leyen i la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, a Israel poques hores després de l'atac de Hamàs. Van posar-se inequívocament del costat de l'estat jueu i, malgrat que l'exèrcit israelià ja havia iniciat l'agressiva ofensiva a la franja de Gaza, no van ni recordar al govern de Benjamin Netanyahu que havia de complir el dret internacional i humanitari. Això va indignar, i molt, diferents estats membres i altres dirigents comunitaris.

Els primers a reaccionar van ser Borrell i, entre d'altres, el president del Consell Europeu, Charles Michel. Van sortir a criticar que Von der Leyen i Metsola haguessin parlat en boca de tota la UE respecte a Gaza i els van recordar que les relacions exteriors no són competència de la presidenta de la Comissió Europea ni de la de l'Eurocambra. Tampoc va agradar a estats membres que tenen un posicionament més ambigu, com França.

Borrell i Michel també van recordar en diferents ocasions a Israel que, tot i tenir dret a defensar-se, havia de respectar el dret internacional i humanitari, i fins i tot van concretar que en alguns atacs ja l'havia incomplert. Al cap d'uns dies, i després de totes les crítiques que havia rebut i amb les eleccions europees a l'horitzó, Von der Leyen també va recordar –amb la boca petita– que s'havia de complir la normativa humanitària.

Més enllà de les discrepàncies entre els dirigents de la UE, els estats membres tampoc no aconseguien arribar a un consens de mínims. Només van ser capaços d'emetre un comunicat conjunt en què apostaven per la solució dels dos estats, d'Israel i Palestina, cosa que ja fa més de dues dècades que van acordar. El dia que es va evidenciar més el guirigall de visions va ser al Consell Europeu del novembre passat.

Per un costat, socis com Alemanya o els Països Baixos s'oposaven a demanar un alto el foc, encara que fos de manera temporal i per qüestions humanitàries. Consideraven que, de manera indirecta, se li estava negant a Israel el seu dret a defensar-se. "No es pot parlar d'alto el foc", va afirmar tancant-se en banda el llavors primer ministre neerlandès i actual secretari general de l'OTAN, Mark Rutte.

En canvi, els dirigents d'Irlanda o, entre d'altres, Espanya van mostrar obertament i de manera contundent la seva voluntat de demanar un alto el foc. Finalment, però, es va optar per un joc d'equilibri lingüístic que deixés més o menys content a tothom i es va instar a les dues parts a fer "pauses per a necessitats humanitàries".

Netanyahu acosta posicions a la UE

L'únic que ha aconseguit acostar lleugerament posicions entre els dirigents comunitaris i els estats membres ha sigut Netanyahu. La seva actitud, sovint desafiant amb les advertències de la UE, i les constants ofensives israelianes contra Gaza van aconseguir llimar amb el temps algunes discrepàncies internes del bloc europeu, encara que sigui lleugerament. De fet, 32.000 morts a Gaza després, la UE va acabar demanant el març passat un alto el foc a la vegada que els Estats Units.

En la mateixa línia, tot i que a l'inici de la guerra semblava impensable, la UE va acordar sancions contra colons violents de Cisjordània per unanimitat. I, fins i tot, el bloc comunitari –inclosa Von der Leyen– va instar-lo a no dur a terme l'operació terrestre de Rafah, si bé Netanyahu va fer com si sentís ploure.

Pel que fa al conflicte entre Israel i el Líban, els estira-i-arronses entre els socis europeus són bastant similars. Mentre que uns posen l'accent en demanar a Netanyahu que compleixi el dret internacional, d'altres posen més èmfasi en reconèixer el dret de l'estat jueu a defensar-se dels atacs. De fet, la setmana passada es va repetir la discussió de l'inici de la guerra de Gaza i la UE no va demanar un alto el foc immediat al Líban perquè almenys un país, Txèquia, s'hi va negar.

Així doncs, un any després de l'atac de Hamàs, la UE es troba enfangada en la seva divisió i incapaç de contribuir a solucionar els conflictes del Pròxim Orient. Amb la diferència que ara sembla que ja hagi desistit de la seva capacitat i voluntat d'influir en Israel, que té com a primer soci comercial la UE, i en tota la regió. "La guerra de Gaza és la frustració més gran i l'exemple més gran del fet que quan la UE està dividia no és capaç de jugar el rol d'actor polític que pretén", va criticar Borrell en l'últim Consell d'Exteriors de la UE.