El príncep Enric afirma en un tribunal que els tabloides i el govern britànic "han tocat fons"

LondresCoincidint amb l'inici, aquest dimarts al matí, de la declaració del príncep Enric al Tribunal Superior de Justícia d'Anglaterra i Gal·les en el judici contra el grup de premsa sensacionalista Mirror, s'ha publicat la seva declaració escrita. I l'expectació aixecada ha quedat satisfeta amb escreix. El segon fill de Diana i Carles III no ha estalviat ni les ferotges i habituals crítiques als tabloides ni, fins i tot, un comentari d'ordre polític: "L'estat de la nostra premsa i el nostre govern crec que han tocat fons", es llegeix a la part final del text, de 55 pàgines.

De sobte, Enric ha passat de royal que ven la seva desafortunada vida privada a Netflix, o en una biografia de més o menys èxit, a comentarista de l'actualitat de Westminster. Amb més encert, de fet, i amb una bona excusa, al seu parer: "La democràcia fracassa –continua declarant– quan la premsa no fa cap escrutini, ni fa que el govern sigui responsable dels seus actes i, en canvi, decideix ficar-se al seu llit perquè puguin mantenir l'statu quo. Potser no tinc un paper dins la institució [monàrquica], però com a membre de la família reial britànica i com a soldat que defensa valors importants, crec que tinc la responsabilitat d'exposar aquesta activitat criminal en nom de l'interès públic. El país i el públic britànic mereixen conèixer els arguments del que realment estava passant llavors i per descomptat ara. Ens anirà millor".

Enric, una vegada més, ha entomat el seu destí de Quixot contra els molins sensacionalistes d'una premsa que, ha dit, té "sang a les seves mans", i que a través de la seva feina ha causat dolor, malestar i mort “involuntàriament”. El príncep tampoc s'ha estat de dir que tots els articles publicats sobre la seva vida privada "van contribuir a la destrucció" de la seva infància.

Gran expectació

Després del primer dia de vista, dilluns, amb l'exposició de motius de les dues parts, la jornada de dimarts ha començat poc després de les 9.30, hora local de Londres. A les portes del jutjat, un núvol de fotògrafs i un caricaturista polític esperaven l'altesa reial. Feia 130 anys que un membre de la seva classe no compareixia davant un tribunal com a demandant.

Seixanta minuts després, i un cop haver jurat sobre la Bíblia, Enric s'ha vist sotmès a un llarg interrogatori de l'advocat del grup de comunicació Mirror, Andrew Green. El lletrat ha qüestionat detalladament la validesa dels arguments del royal. En essència, que tot un seguit d'articles sobre la seva persona publicats entre 1996 i 2011 –fins a 141 preseleccionats, dels quals s'han d'examinar 33, 22 avui i la resta demà, i tots amb lupa– contenien informació recopilada per mitjans il·legals: o bé escoltes telefòniques dels missatges de veu del seu mòbil o del de la seva mare, Diana de Gal·les, o per l'espionatge dut a terme per detectius privats a sou del Daily Mirror, del Sunday Mirror i del Sunday People. Furgaven en la seva vida per alimentar els titulars i engreixar els continguts d'una maquinària cada cop més delerosa de carnassa, en una espiral que es retroalimentava, perquè com més escandalosos eren els titulars més audiència tenia i, per tant, més necessitat de continuar generant més escàndols o suposats escàndols hi havia. Els articles, ha dit Enric, eren "dolents, mesquins i cruels".

L'advocat del grup demandat ha interrogat el testimoni intentant demostrar que la informació es podia haver aconseguit per mitjans tradicionals de la premsa: fonts coneixedores del que es coïa. L'estira-i-arronsa entre el lletrat i el testimoni ha servit al príncep per posar de manifest la gàbia d'or en què ha viscut, per obra i gràcia d'una premsa "hostil" des que va néixer.

Qui és el pare?

Un altre dels punts més destacats de la declaració escrita és la referència als rumors sobre qui és el veritable pare del duc de Sussex, arribant a suggerir que els articles que apuntaven que va néixer com a fruit d'un afer entre Diana de Gal·les i el militar James Hewitt van circular per "expulsar-lo" de la família reial. En la declaració, Enric revela que va passar anys creient que el comandant de l'exèrcit era el seu progenitor biològic i que no va ser fins al 2014 que va saber que la seva mare l'havia conegut després que ell nasqués.

Aquest dimecres, Enric continuarà la seva extraordinària declaració. El seu advocat també hi intervindrà i haurà de tractar de demostrar que algunes de les aparents contradiccions entre el que explica a la seva autobiografia i el que sosté en la reclamació legal no ho són.

El negoci familiar

Al final del procediment, el jutge Timothy Fancourt haurà de decidir si la demanda s'ha presentat a temps, perquè els fets es remunten al 2011, en el cas més recent. Generalment, els perjudicats tenen sis anys des de la comissió d'un delicte per denunciar-lo als tribunals. L'al·legació d'Enric i el seu equip legal és que no van tenir coneixement dels fets fins molt després.

Amb independència de quina sigui la decisió final del jutge, més enllà d'una possible vendetta personal, és un judici a una cultura informativa de la invasió de la privacitat. Cultura que posa en pràctica el periodisme dels tabloides i que té l'origen al segle XVIII, quan els diaris d'aquest format van començar a guanyar-se la fama de grollers i divertits entre les classes populars, fent befa de les més altes i benestants.

La gran diferència entre llavors i finals del segle XX i principi del XXI és que els grans grups de comunicació –des del Mirror fins al de Murdoch– són part de la maquinària política i de l'statu quo. A canvi de la seva supervivència i popularitat, la monarquia britànica se sotmet a un pacte mefistofèlic amb els mitjans de comunicació que, de tant en tant, es cobren els imprescindibles danys col·laterals, com Diana. Just el paper que no vol aceptar més Enric, víctima i també beneficiari del lucratiu negoci familiar.