D'Amsterdam a Trípoli, el malestar esclata contra els confinaments

BarcelonaLa imposició del toc de queda des de les nou de la nit ha desencadenat una nova onada de disturbis als Països Baixos aquesta setmana, on els manifestants han apedregat hospitals, han calat foc en punts de testatge de coronavirus i han saquejat botigues: 450 detinguts en quatre nits consecutives d'aldarulls. També al Líban el confinament ha portat milers de joves a enfrontar-se a pedrades amb la policia, on l'exèrcit ha fet servir foc real contra els manifestants de Trípoli. Dinamarca encara està en estat de xoc per les imatges dels homes de negre contraris a les restriccions que la setmana passada van penjar d'un fanal un maniquí amb una careta de la primera ministra, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, i instaven a matar-la. Són només els últims exemples de protestes anticonfinament que s'han vist també a Israel, on jueus ultraortodoxos volien saltar-se el tancament de les seves escoles. Ja havíem vist protestes similars a Alemanya, a la República Txeca o als carrers de Barcelona o Madrid.

"Ens enfrontem a una barreja de gent insatisfeta. La pandèmia ha sigut un catalitzador d'un descontentament que en part ja existia des de fa molt de temps", explica Jelle van Burren, professor de la universitat holandesa de Leiden en una entrevista al diari NRC. "És un grup molt gran unit per la inseguretat, la ira i la por que marquen el nostre temps". L'amalgama inclou joves, entre els quals molts adolescents, grups ultra d'equips de futbol, o naturalistes contraris a les vacunes. I el moviment xenòfob Pegida no ha deixat escapar l'oportunitat de pescar en aigua tèrbola. Polítics d'extrema dreta com Geert Wilders (que s'havia oposat al toc de queda com va fer Vox a Espanya) s'han afanyat a parlar d'"escòria immigrant", tot i que cap comunitat és visible a les protestes.

Com havíem vist a Berlín o a Roma, dels greuges i les consignes que s'han sentit als carrers d'Holanda abans d'esclatar els aldarulls no se'n pot desprendre un programa polític, perquè els manifestants estan d'acord amb el que rebutgen, però no amb quina alternativa proposar. Alguns es manifesten contra el tancament dels seus negocis, d'altres contra la pobresa, o contra la repressió, o perquè consideren violentada la seva llibertat religiosa.

La politòloga Helena Castellà destaca que "és un error veure aquests moviments només com a manifestacions de la ultradreta, encara que aquests partits se n'intenten apropiar, donant-los un suport més o menys obert com ha fet Wilders o com va fer Santiago Abascal a Madrid". Tampoc queda clar si l'extrema dreta acabarà traient rèdit electoral de la pandèmia: "Inicialment l'emergència va beneficiar els partits de govern, però això es va revertir amb la segona onada i ara comença a passar factura als que manen i premia l'oposició".

En la primera i la segona onada hi va haver grans manifestacions en almenys 26 països contra els restriccions per frenar la pandèmia. El malestar es feia veure també als Estats Units, on es van crear grups de Facebook per protestar contra els governadors dels estats que imposaven restriccions contra el negacionisme de Trump, grups que van servir també per organitzar l'assalt del 6 de gener al Capitoli. També hi va haver protestes contra el confinament al Brasil, Mèxic o Nigèria. Moviments que es van veure tant en sistemes democràtics com en dictadures i que en els últims mesos s'han accelerat, en la mateixa mesura que l'impacte social i econòmic de les restriccions s'agreuja.

Com explica Thomas Carothers, de Carnegie, "la composició de cada protesta és única: n'hi ha que atreuen elits urbanes, d'altres gent pobra del camp". Però distingeix tres tipus de moviments: les protestes antiautoritàries que defensen les llibertats individuals (com la de l'estiu davant del Reichstag alemany o al setembre a Trafalgar Square a Londres), les dels col·lectius directament impactats per les mesures (des dels venedors ambulants de Malawi fins als cambrers de Mèxic, Sud-àfrica o Bèlgica), i les que qüestionen les restriccions perquè s'han utilitzat amb finalitats polítiques, com ha passat a Tunísia, on el jovent ha esclatat després que es dictés un confinament de només quatre dies, justament quan s'havia de celebrar el desè aniversari de la revolució contra Ben Ali.

Dins d'aquest poti-poti d'actors i de motius per sortir al carrer, trobem molts dels elements que marquen els nostres temps i que la pandèmia només ha accelerat. La desinformació que fa creure als armilles taronges de Roma que en realitat la vacuna és un pretext per injectar mercuri a tota la població mundial, la desconfiança en l'autoritat que movia els manifestants de Sèrbia aquest estiu contra un president que volia silenciar la dissidència després d'unes eleccions contestades, o la polarització política que hem vist disparar-se als Estats Units. Tres ingredients que en el context d'una devastació econòmica prenen un caràcter explosiu.

Si els confinaments s'han convertit en l'última línia de fractura en un debat més ampli sobre el divorci entre la gent i els seus governs, la gestió d'aquest conflicte només tira més llenya el foc. L'investigador de Carnegie alerta: "Les autoritats han demostrat una tendència desafortunada a utilitzar el covid-19 com un pretext per restringir llibertats molt més enllà del que seria raonable. Per frenar les creixents protestes anticonfinament, els governs hauran de respondre ràpidament a la desinformació, adoptar polítiques sensibles a les necessitats bàsiques dels seus ciutadans i fer complir les mesures de salut pública de manera raonable".