D'Ucraïna al Pròxim Orient: què pot esperar el món del nou mandat de Trump?

Londres / Barcelona / BudapestFins a aquest dimarts, només un president dels Estats Units havia aconseguit un segon mandat no consecutiu. Grover Cleveland va ser elegit per primer cop el 1884, va perdre la reelecció el 1888 i després va tornar a guanyar el 1892. Va ser el 22è i el 24è president dels Estats Units. Trump passarà a la història com el 45è i el 47è. El seu retorn a la Casa Blanca el gener del 2025, combinat amb un Senat i una Cambra de Representants liderats per republicans, era una possibilitat temuda pels aliats internacionals i, alhora, esperada per alguns dels enemics dels Estats Units. Els primers hauran de serrar les dents; als segons els costarà amagar l’alegria.

Ucraïna

Els Estats Units són juntament amb la Unió Europea i el Regne Unit els principals aliats d’Ucraïna, tant econòmicament com militarment. A més, Washington controla de facto l’OTAN. Per tant, Volodímir Zelenski sap que necessita Donald Trump del seu costat per resistir com fins ara la invasió del règim de Vladímir Putin.

Tanmateix, el pròxim president dels Estats Units manté bones relacions amb el president rus i en més d’una ocasió s’ha mostrat contrari a mantenir el suport dels EUA al poble ucraïnès. I, de fet, el Partit Republicà ja va intentar posar traves a l’últim paquet d’ajuts a Ucraïna, si bé finalment l’administració de Joe Biden es va sortir amb la seva. 

Trump fins i tot ha promès que aconseguirà la pau en 24 hores. Ara bé, a quin preu? Aquesta és la gran por d’Ucraïna i dels seus principats aliats, que temen que el líder republicà cedeixi a l’expansionisme de Putin i s’obri a acceptar que Rússia es quedi amb els territoris ocupats i el Donbàs.

En aquest context, la Unió Europea i els socis del G-7 han deixat lligat un finançament a llarg termini abans no arribi Trump a la Casa Blanca: un préstec a Ucraïna de fins a 50.000 milions per als pròxims anys. Tot i això, caldrà veure si, en cas que els EUA tanquin l’aixeta a Kíiv, el bloc comunitari i el Regne Unit tenen la capacitat i estan disposats a assumir la part que deixaria d’aportar Washington, que és determinant en l’esdevenir de la guerra.

Pròxim Orient

Israel no podia esperar un resultat millor als EUA. La “gran victòria” de Donald Trump, en paraules del primer ministre, Benjamin Netanyahu, reforça l’aval de Washington a l’estratègia de Tel-Aviv al Pròxim Orient i garanteix la continuïtat del suport polític, financer i armamentístic. "El teu històric retorn a la Casa Blanca ofereix [...] un retorn al compromís amb la gran aliança entre Israel i els Estats Units", ha reaccionat Netanyahu, convençut que el nou titular del Despatx Oval convertirà les reserves de l’administració Biden amb la seva ofensiva a Gaza i el Líban en una carta blanca per actuar a la regió.

Trump ha promès acabar amb la guerra i, tot i que no ha donat detalls del seu pla, sempre ha parlat en termes de victòria per a Israel. "Amb ell tornarem els segrestats i ens mantindrem ferms per derrotar l’eix del mal liderat per l’Iran", ha celebrat el nou ministre de Defensa israelià, Israel Katz.

A l’espera dels pròxims passos de Trump, Hamàs ja l’ha reptat a complir la seva promesa d’acabar amb la guerra: “L’urgim a aprendre dels errors de Biden”, ha dit a Reuters Sami Abu Zhuri, portaveu del grup palestí. L’esperança que el nou president aturi les bombes, però, és escassa. Potser per això l’Iran té clar que "no importa" que Trump hagi guanyat les eleccions: "No hi haurà canvis", ha declarat el portaveu del govern iranià, Fatemeh Mohajerani. En el record de Teheran encara hi ha l’abandonament de l’acord nuclear aprovat per Trump, de la mateixa manera que Israel té molt present que va ser ell, com a president, qui va reconèixer Jerusalem com a capital de l’estat jueu.

Xina i Extrem Orient

En el seu primer mandat, Trump va engegar una guerra comercial amb la Xina, va culpar Pequín de la covid-19 i va llançar una controvertida repressió dirigida per l'FBI contra l'espionatge econòmic i industrial xinès. Les relacions amb Pequín, probablement, es caracteritzaran més per la continuïtat que no pas pel canvi, amb algunes incògnites rellevants. El mateix Biden, amb menys soroll, ha seguit per camins semblants als marcats per Trump en el seu primer mandat. 

La Casa Blanca de Trump es veurà temptada a augmentar els aranzels a la importació. Però també és probable que el president estigui obert a acords pragmàtics amb el president xinès, Xi Jinping. Igual que en les relacions amb els seus aliats europeus de l'OTAN, hi ha un seriós signe d'interrogació sobre el compromís del president electe amb la defensa de Taiwan i altres tradicionals aliats d’Àsia, incloent-hi les Filipines, Corea del Sud i potencialment el Japó. Trump és, en el millor dels casos, tebi amb les garanties de seguretat dels EUA. 

Com en tota la seva política exterior –i potser interior–, la imprevisibilitat pot ser la pauta, tal com ja va demostrar amb la seva relació intermitent amb Corea del Nord. En aquest punt, la imprevisibilitat del règim de Pyongyang es troba, doncs, amb més imprevisibilitat. Així doncs, no seria forassenyat pensar que accepti una Corea del Nord amb armament nuclear com a part d'un acord més ampli amb Rússia, que ha desenvolupat relacions cada cop més estretes amb Kim. Aquesta situació donaria a l’administració republicana un avantatge addicional sobre la Xina, preocupada pels llaços creixents entre Rússia i Corea del Nord.

Unió Europea

La majoria de líders de la Unió Europea no han tingut més remei que resignar-se i felicitar Trump, però temen que pugui complicar, i molt, les seves relacions amb els Estats Units. Preocupen especialment els vincles comercials. De fet, abans de les eleccions, Brussel·les i els estats membres ja havien ideat un pla de contingència per si tornava el magnat novaiorquès. I aquest dimecres el canceller alemany, Olaf Scholz, i el president francès, Emmanuel Macron, s’han trucat per garantir que mantindran un “contacte estret” per coordinar la resposta a la pròxima administració Trump, i han apostat per construir una “Europa més sobirana”.

El líder republicà ha sigut molt clar en matèria comercial i ha promès en més d’una ocasió que apujaria els aranzels fins a un 10% de forma general a tots els productes que arriben de la Unió Europea. En cas que faci realitat la seva amenaça, el bloc comunitari no pensa quedar-se de braços plegats i, per tant, es podria repetir la guerra comercial entre Brussel·les i Washington que es va iniciar el 2017, quan Trump va entrar a la Casa Blanca per primera vegada.

D’altra banda, el to agressiu de Trump contra la Xina pot empènyer encara més a la Unió Europea a mantenir el pols comercial que té amb Pequín. En els últims mesos Brussel·les ja ha apujat les taxes de duanes a alguns productes xinesos, com els vehicles elèctrics, però Washington –sobretot el Partit Republicà– sempre ha retret a Brussel·les que no sigui més contundent contra el gegant asiàtic.

Amèrica Llatina

L’Amèrica Llatina no ha estat un tema central de l’agenda de Trump en campanya, però la seva voluntat d’endurir les polítiques migratòries tindrà un impacte directe a la regió. Caldrà veure com aplica la “deportació massiva” que ha promès en campanya, com també l’amenaça d’imposar un aranzel del 25% als productes de Mèxic si aquest país no atura la immigració als EUA o la de bombardejar els càrtels de la droga.

La incògnita de com serà la seva relació amb la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, no es donarà en el cas del seu homòleg argentí, Javier Milei: “Pots comptar amb l’Argentina per tirar endavant la feina”, ha reaccionat el mandatari ultra. Amb Trump també es veu reforçada la figura de l’expresident brasiler Jair Bolsonaro, que ha qualificat la victòria del republicà del “ressorgiment d’un autèntic guerrer” i que ha dit que confia que “serveixi d’inspiració” al Brasil, on els bolsonaristes van emular l’assalt al Capitoli del trumpisme després de la victòria de Luiz Inácio Lula da Silva el gener del 2023.

La presa de possessió de Trump, d’altra banda, arribarà poc després de l’inici del nou mandat de Nicolás Maduro a Veneçuela, a qui Trump no reconeix com a guanyador de les eleccions del juliol. Cal recordar que en el seu primer pas per la Casa Blanca va amenaçar d'intervenir militarment a Veneçuela, va imposar sancions al país i va reconèixer el govern a l’exili de l’opositor Juan Guaidó.