Qui i és qui dels nous dirigents de la Unió Europea

Brussel·lesEls caps d'estat i de govern han tancat aquest dijous a la nit l'acord sobre qui seran els pròxims tres grans líders de la Unió Europea: Ursula von der Leyen revalida mandat al capdavant de la Comissió Europea, António Costa presidirà el Consell Europeu i Kaja Kallas serà la nova cap de la diplomàcia europea. Us expliquem qui és qui i per què són tres personalitats que representen les diferents sensibilitats geogràfiques i polítiques del bloc.

Ursula von der Leyen, la gran líder de la UE

Ursula von der Leyen (Brussel·les, 1958) ha crescut a la capital comunitària i es coneix les institucions de la Unió Europea a la perfecció. Se sent com peix a l'aigua a la bombolla Brussel·les, feta de polítics, diplomàtics, periodistes i funcionaris d'arreu del continent. De fet, s'ha fet arreglar un apartament i al mateix lloc on treballa, a la seu principal de la Comissió Europea, a l'edifici Berlaymont, al bell mig de les institucions.

Durant el primer mandat a Brussel·les va liderar amb mà de ferro la resposta a la pandèmia i a l'elevada inflació, i el suport a Ucraïna, cosa que l'ha erigit en la gran líder de la bombolla de la capital comunitària on va créixer. L'únic que li ha costat més crítiques, i fins i tot va semblar que podia posar el seu tron en risc, ha sigut el seu posicionament clarament prosionista en la guerra de Gaza.

Durant els pròxims cinc anys es preveu que mantingui el compromís inequívoc amb Kíiv i, a més, endureixi les polítiques migratòries contra l'entrada dels nouvinguts, com li exigeix la creixent extrema dreta. En canvi, és probable que rebaixi la lluita contra el canvi climàtic que havia impulsat amb l'ambiciós pla verd de Brussel·les. També haurà d'afrontar la preparació per a una nova potencial gran ampliació cap a Ucraïna i els Balcans occidentals, i el repte de millorar la competitivitat del bloc davant la indústria dels Estats Units i la Xina, i d'augmentar l'autonomia estratègica, també la militar.

Malgrat que Von der Leyen ha aconseguit ser reconeguda com una líder destacada del global de la UE i té una gran projecció internacional, cosa que sovint s'havia trobat a faltar en anteriors caps de la Comissió, també ha rebut crítiques per un lideratge massa personalista. A més, té la fama de només treballar i consultar les decisions amb el seu equip més proper, i de mantenir-ne al marge els alts funcionaris i els càrrecs que ella no ha escollit directament.

En la mateixa línia, diferents comissaris han criticat en més d'una ocasió que la conservadora alemanya els trepitgi les carteres i es vulgui apropiar de tots els èxits de Brussel·les. Per exemple, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, li recorda sovint que Defensa i Exteriors no són competència seva sinó dels estats membres i del president del Consell Europeu, Charles Michel, amb qui Von der Leyen ha sigut implacable i amb qui ha mantingut una gran rivalitat interna fins al final de legislatura.

António Costa, l'home diàleg

António Costa (Lisboa, 1961) ha arribat fins al Consell Europeu guanyant eleccions rere eleccions. És una de les millors cartes que té ara mateix la família socialdemòcrata europea, i després de gairebé deu anys com a primer ministre portuguès està més que habituat al funcionament de les trobades entre caps d'estat i de govern de la UE, que a partir d'ara liderarà i moderarà.

Va créixer en un ambient familiar fortament marcat per l'oposició a la dictadura portuguesa, fill d'un pare escriptor d'origen de moçambiquès i d'una mare periodista i activista feminista. Seguint les petjades del que havia vist a casa, António Costa, que és el primer dirigent de la UE racialitzat, va militar de jove al Partit Comunista Portuguès, si bé ben aviat va fer al salt a la socialdemocràcia.

Des d'aleshores no ha deixat d'ocupar càrrecs i escalar políticament. Va ser alcalde de Lisboa del 2007 al 2015, i va ser reelegit millorant resultats i després de pactar, per primera vegada, amb el Bloc de l'Esquerra, cosa que tornaria a fer més endavant com a primer ministre. D'aquesta manera, i també amb majoria absoluta, va governar Portugal del 2015 al 2024, quan va dimitir per una polèmica investigació que el vincula amb un cas de corrupció del seu cap de gabinet.

Per això s'ha guanyat la fama de tenir una gran capacitat d'arribar a acords amb altres forces polítiques. I no només a la seva esquerra, sinó també a la dreta. De fet, en la seva primera intervenció com a nou president electe ha donat les gràcies a l'actual primer ministre portuguès, Luís Montenegro. També té bona relació amb la gran majoria de líders de la UE, la majoria dels quals són conservadors, i fins i tot Viktor Orbán ha votat a favor del seu nomenament, aparentment per motius personals.

Kaja Kallas, el flagell de Putin

Els països de l'est d'Europa són els més bel·ligerants de la UE amb el règim de Vladímir Putin, i una de les líders que han carregat més fort en aquest sentit ha sigut la primera ministra d'Estònia, la liberal Kaja Kallas (Tallin, 1977). En més d'una ocasió ha alertat d'una potencial tercera guerra mundial si Rússia guanya la guerra, i sempre pressiona la resta d'estats membres per augmentar el suport a Ucraïna i accelerar el rearmament d'Europa, cosa que li ha costat les crítiques dels socis menys bel·licistes, com Espanya.

De fet, Kallas també havia sonat per liderar l'OTAN, però alguns aliats de l'Aliança Atlàntica s'hi oposaven pel seu to massa bel·ligerant contra Rússia. Ara bé, els països de l'est l'han aconseguit col·locar com a cap de la diplomàcia de la UE, un càrrec que actualment ocupa Josep Borrell i que ha agafat rellevància a partir de les guerres d'Ucraïna i Gaza.

També ha sigut una de les líders que han anat guanyant més pes a dins de la UE, tot i ser la primera ministra d'un país petit com Estònia. Manté molt bona relació amb diferents caps d'estat i de govern del bloc, i a hores d'ara és una de les poques dirigents de la família liberal europea, sobretot després de la desfeta electoral de Macron i del primer ministre belga, Alexander De Croo, i del final de mandat de Mark Rutte com a primer ministre dels Països Baixos.

Kallas va seguir les petjades del seu pare i va fer carrera política a Brussel·les. Ella com a eurodiputada al Parlament Europeu i el seu pare, Siim Kallas, que també va ser primer ministre, com a titular en diferents carteres a la Comissió Europea. El 2021, però, Kaja Kallas va tornar a Estònia per ser la primera dona a governar el país, fins avui, que altra vegada des de la capital comunitària pressionarà per apujar el to contra Rússia i incrementar el compromís amb Ucraïna.