Dels zoroastrians als budistes: les altres religions, convidades al ritus cristià de la coronació de Carles III

LondresEls Windsor són l'única casa reial europea que manté en l'agenda una coronació pròpiament dita, si bé, constitucionalment, no és preceptiva. Carles III va esdevenir rei en el mateix moment en què Elisabet II va traspassar, el setembre del 2022, perquè el regne no pot quedar sense rei o reina. L'acte del 6 de maig de l'abadia de Westminster, d'arrels mil·lenàries i profundament cristianes –se celebra des del 1066–, és, doncs, una ocasió sobretot simbòlica amb què es mostra la unió d'església i Estat, en tant que el rei n'és el cap.

Recollint una trajectòria que ja va començar a expressar públicament el 2012, amb motiu del Jubileu de Diamants d'Elisabet II, Carles III vol aparèixer davant dels 2.000 convidats de Westminster i dels 69 milions de britànics com a "defensor de totes les fes", no pas només de la fe cristiana. En conseqüència, l'acte comptarà amb la participació activa de líders religiosos no cristians, que l'obriran i el tancaran en una desfilada. "El nou rei no és només un anglicà compromès, sinó també el garant de les altres fes", comenta Catherine Pepinster, autora de l'estudi Defenders of the Faith, the British Monarchy, Religion and the Coronation.

Aquest reconeixement efectiu de la multiculturalitat i multireligiositat del Regne Unit quedarà reflectit amb la presència dels representants de les comunitats jueves, dels musulmans sunnites i xiïtes, dels sikhs, dels budistes, dels hindús, del jainisme, i fins i tot dels zoroastrians. La cerimònia serà ecumènica. I fins i tot el primer ministre, Rishi Sunak, de religió hindú, s'adreçarà als assistents en un gest que no té precedents.

Per aprofundir en el mateix esforç de reconeixement d'altres religions, el rei dirà una pregària en veu alta, i serà també la primera vegada que un monarca ho farà durant la seva coronació. El text del salm ha sigut compost ad hoc per a Carles III i hi demanarà que el seu regnat sigui una "benedicció" per a tots els que tinguin "fe i convicció".

Però, malgrat aquests girs sobre la tradició, i les picades d'ullet als creients de totes les conviccions, la cerimònia mantindrà els elements claus de la litúrgia cristiana que, originalment, presentava el rei com un ésser divinitzat. Des d'aquest punt de vista, l'ofici religiós se centra en la noció cristiana de servei, i en la importància que el monarca sigui "beneït amb saviesa", diu Catherine Pepinster.

La saviesa de Salomó

La idea va quedar recollida en un dels himnes clàssics que ressonaran a Westminster, Zadok, el sacerdot, de Händel, escrit per a la coronació de Jordi II (1727). I s'hi inclouran les línies del primer llibre de l'Antic Testament dels Reis, en què es basa la composició musical, quan s'assegura que "el sacerdot Sadoc i el profeta Natan van ungir Salomó com a rei". Salomó, en aquest cas, és sinònim de saviesa; saviesa d'inspiració divina, adquirida pel rei gràcies a l'ungiment. El jurament i la coronació pròpiament dita són els tres eixos fonamentals de tot l'acte.

Abans que rebi la corona de Sant Eduard, Carles III serà ungit, beneït i consagrat per l'arquebisbe de Canterbury Justin Welby. La tradició de la unció es remunta a l'Antic Testament, i és un dels sagraments medievals que emfatitzava l'estatus espiritual del sobirà, i que ha sigut designat per Déu.

Però l'acte com a tal tindrà lloc darrere d'un dosser o pantalla en el cas del rei, i quedarà ocult a ulls dels presents i de les càmeres de televisió. El mant, de brodats fins decorat amb motius al·lusius a la Commonwealth i a l'ecologisme, ha sigut bastit sobre un marc de fusta elaborat amb la d'un antic roure de Windsor.

L'arquebisbe abocarà el crisma, o l'oli sant, especialment beneït a Jerusalem, des d'una ampolla daurada a la cullera de la coronació, del segle XII, i ungirà el rei fent una creu a les mans, el pit i el cap. Farà el mateix a Camil·la, que sí que ha autoritzat que aquest moment es retransmeti per televisió.

El darrer "Hurra!!" per l'Imperi

Quan el 1953 Elisabet II va ser coronada, l'esdeveniment va suposar, de retruc, el darrer "Hurra!!!" d'un imperi llavors en liquidació. Setanta anys després, la cerimònia manté no només la pols de la nostàlgia d'aquell passat, sinó també les formes medievals de quan s'assumia públicament que l'estat i l'església estaven connectades en un projecte conjunt de governança nacional, i que el monarca era responsable dels seus actes davant d'un poder superior.

Carles III és un home profundament religiós, que resa cada nit, segons la revelació que n'ha fet el príncep Enric en la seva polèmica autobiografia, Spare. Però el país sobre el que ja regna no és majoritàriament cristià: només el 46,2% de la població s'hi declarava en el cens del 2021, tretze punts menys que el 2011. En el mateix cens, els que s'autoproclamaven ateus eren el 37% de la població, vuit punts per sobre que una dècada enrere. La coronació del 2023 és, per tant, la quadratura del cercle davant de la necessitat de la corona de renovar-se o morir, en aquest cas encabint-hi altres creences, no només la fe cristiana.

No pas per això, el programa estalvia un veritable acte de vassallatge al nou rei coronat. En diuen Homenatge del Poble. L'arquebisbe de Canterbury convidarà els assistents i espectadors de la cerimònia a un particular tribut a Carles III repetint una fórmula que ha provocat no poca polèmica a les xarxes socials: "Juro que prestaré fidelitat a vostra Majestat i als vostres hereus i successors segons la llei. Que Déu m'ajudi!". Sonarà una fanfàrria abans que l'arquebisbe cridi: "Déu salvi el rei!" Els assistents hauran de repetir: “Déu salvi el rei Carles! Visca el rei Carles! Que el Rei visqui eternament!"