La deportació forçosa d’eritreus a Egipte fa saltar les alarmes

El CaireEl 24 de desembre a mitjanit, un avió de l’aerolínia nacional d’Egipte, EgyptAir, va enlairar-se a l’aeroport internacional del Caire per posar el rumb cap a Asmara, la capital d’Eritrea. A bord hi havia 24 refugiats eritreus que, malgrat l’elevat risc de ser empresonats, torturats o fins i tot assassinats tan bon punt aterressin al seu país, havien estat deportats per les autoritats egípcies. Els últims d’una llista cada vegada més llarga.

Entre ells hi havia la Saned, una jove embarassada que havia entrat irregularment a Egipte a mitjans del 2021 fugint del règim eritreu. Ho va fer per la frontera sud amb el Sudan i l’objectiu d’arribar al Caire, però va ser detinguda a la província meridional d’Assuan, segons explica a l’ARA una persona pròxima en condició d’anonimat. Des d’aleshores va romandre en un centre de detenció, on va ser maltractada i no se li va permetre tramitar la sol·licitud d’asil. Tampoc la va atendre cap doctor, ni va poder anar a cap hospital fins al moment del part, per cesària. Menys de dues setmanes després tots dos van ser de nou enviats al centre de detenció. I al cap de poc temps, deportats forçosament a Asmara. “Té només 17 anys, és petita, i amb prou feines es pot defensar per ella mateixa”, assegura la mateixa font.

Des de l’octubre del 2021, les autoritats egípcies han deportat forçosament almenys una setantena de refugiats eritreus després de mantenir-los detinguts de manera arbitrària durant llargs períodes de temps i de negar-los el dret a registrar-se com a sol·licitants d’asil, segons apunta a l’ARA un membre de la independent Plataforma de Refugiats d’Egipte, que també demana mantenir-se en l’anonimat per raons de seguretat. Desenes d’altres corren ara el mateix risc.

Les expulsions, condemnades per organitzacions de drets humans i un grup d’experts de l’ONU, posen en entredit la imatge de país segur per als refugiats que s’ha intentat forjar Egipte els últims anys. I tornen a deixar en evidència la Unió Europea, que no ha parat d’augmentar la cooperació i la canalització de fons al Caire com a part de la seva estricta política migratòria i la seva externalització de fronteres a països del sud del Mediterrani.

“Tenint en compte la situació dels eritreus a Eritrea, no espero que un país els torni per la força”, es lamenta George Ghebreslassie, un advocat de drets humans eritreu als Estats Units. “Els eritreus estan desesperats per no tornar perquè [saben] les conseqüències –afegeix en una conversa amb l’ARA–, però el Govern egipci continua deportant-los”.

Dues dècades d'abusos

Les últimes dues dècades, els abusos de drets humans, una mala situació econòmica i el reclutament obligatori a un servei nacional que a la pràctica equival a treballs forçats, explotació i esclavisme durant períodes indefinits han fet d’Eritrea un dels països amb més refugiats del món. Els que s’arrisquen a desertar molt sovint s’enfronten a llargues detencions arbitràries en condicions inhumanes i a tortures. I aquells que són interceptats intentant fugir del país o són obligats a tornar-hi són detinguts, empresonats i maltractats sistemàticament, segons un informe del 2015 d’una comissió d’investigació de l’ONU.

Per als que aconsegueixen deixar Eritrea enrere, Egipte ha sigut un dels principals destins. El Caire segueix tenint una política de portes obertes relativament estable i és una de les ciutats més barates de la regió. L’estat, però, no distingeix entre refugiats i altres migrants per evitar fer-se responsable de garantir-ne els drets, i els deixa en general en una situació de profunda vulnerabilitat. Des del 2016, a més, Egipte ha endurit molt el control dels fluxos migratoris, i ha comès greus violacions de drets humans pel camí.

En el cas dels eritreus en concret, la Plataforma de Refugiats d’Egipte ha documentat més de 200 casos de refugiats que estan en centres de detenció, sobretot al sud del país, després d’haver estat arrestats poc després d’entrar en territori egipci de manera irregular i abans de poder començar els procediments de sol·licitud d’asil. L’organització alerta que la majoria de detinguts viuen en condicions inhumanes, que mai no se’ls comuniquen càrrecs i que no se’ls presenta davant de cap tribunal ni se’ls permet contactar amb un advocat, amb l’ACNUR o rebre visites familiars.

Ignorant aquestes flagrants vulneracions de drets, la Unió Europea en bloc i alguns estats membres per separat han continuat ampliant la seva cooperació amb les autoritats egípcies des del 2016, fins al punt de convertir Egipte en un aliat clau de la seva externalització de fronteres al sud del Mediterrani. De fet, la comissària d’Assumptes de l’Interior de la UE, Ylva Johansson, va visitar el Caire al novembre i, després de reunir-se amb el ministre d’Exteriors, Sameh Shoukry, va assegurar en un missatge a Twitter que Brussel·les està “disposada a aprofundir la cooperació, amb ajuda financera, en matèria de migració en tots els aspectes”. Tres dies després, el Caire va deportar a la força un grup de set refugiats a Eritrea, entre els quals hi havia cinc nens. “Tan bon punt són deportats a Eritrea no tens cap informació –nota Ghebreslassie–, no saps exactament què els passarà”.