CRÒNICA
Internacional15/08/2018

Des de Gènova: a pocs minuts de la tragèdia

Maria Ortega
i Maria Ortega

GènovaLes quatre gotes que queien a primera hora del matí, quan ens hem acomiadat de les nostres vacances a la Toscana italiana, són ara una autèntic diluvi. Ens acostem a Gènova i el soroll de la pluja contra el vidre del cotxe és eixordador. Plou molt i els nens s’entretenen amb el contrast entre el soroll que fa dins i fora dels molts túnels que anem travessant. Estan divertits i els fas una foto per informar la família que ja heu començat el -llarg- viatge de tornada a Barcelona. L’àvia, que reconeix que ja té moltes ganes de veure’ls, pregunta on sou i li respons que a prop de Gènova. I, de cop, el trànsit ja no és gens fluid. Hi ha aigua per tot arreu i estem pràcticament aturats. Pensem, primer, que la pluja complica la circulació i, passada una estona, que hi deu haver hagut un accident. Comencem a sentir sirenes. Passa més o menys un quart d’hora de les dotze del migdia i estem a l’últim desviament possible abans del pont Morandi -que no ho sabem, però s’acaba d’ensorrar- i el navegador del cotxe ens ofereix una ruta alternativa per agafar l’A-10 i seguir cap a França. Haurem d’entrar a Gènova i allà, pels carrers col·lapsats encara per la pluja intensa, ens creuem amb ambulàncies, bombers i policia. Al cotxe hi sona Reggae per Xics per imperatiu infantil i no tenim cap contacte amb la informació. Seguim atabalats pel caos circulatori i l’aiguat.

Un vehicle d’emergències carrega una barca salvavides i, ara sí, som conscients que no sabem què està passant. Mentre creuem per un pont alternatiu a l’ensorrat veiem a Twitter les primeres informacions sobre l’accident. Encara sense imatges. No ho dimensionem. No ho farem fins que ens aturem en un bar i sentim parlar de desenes de morts. Fins que veiem les imatges del tram accidentat. Fins que pensem que això ha passat a pocs metres d’on érem i només uns minuts abans. Tremolors. Penses que hi haurà qui, per uns minuts, haurà acabat les vacances de manera tràgica. O no haurà arribat a la feina. I no serveix de res i ho saps però repasses aquelles coses que han fet que ens demoréssim uns minuts en la nostra ruta i que no passéssim pel pont una estona abans. Aquell avís del petit, a qui tot just fa unes setmanes que hem tret el bolquer, i que ens ha obligat a fer una parada extra en una àrea de servei al crit de “Pipi” o aquella estona de més que han trigat a cobrar-nos l’esmorzar. Qüestió de minuts. I seguim la ruta mentre per la ràdio sentim com creix el nombre de víctimes i per l’autopista ens continuem creuant amb vehicles d’emergència.