Desfeta històrica dels islamistes marroquins a les urnes

RabatPoques vegades les urnes ofereixen una sorpresa de la mida que es va produir ahir al Marroc, que va celebrar una triple cita electoral, amb eleccions municipals, regionals i legislatives. El Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), islamista moderat, va passar de ser el guanyador dels últims dos comicis a quedar el vuitè, en una posició marginal. La caiguda de la seva popularitat era evident, però ningú no esperava que passés de 125 escons a només 12. Una autèntica desfeta històrica que ha portat a dimitir en bloc el comitè executiu del partit, inclòs el primer ministre Saad Eddin al-Othmani.

Els guanyadors són dos partits sortits d’un mateix motlle: d’ideologia liberal, propers al makhzen -l’Estat profund que envolta el Palau Reial-, i fundats per empresaris amb amistat amb el rei.. Es tracta de Reagrupament Nacional dels Independents (RNI), el més votat amb 97 escons, i el Partit de la Autenticitat i la Modernitat (PAM), amb 82. Sumant forces, es quedarien molt a prop de la majoria absoluta en un hemicicle de 395 escons, un gran èxit del règim. La participació ha estat del 50% del ciutadans inscrits al cens, en línia amb anteriors eleccions.

La nit electoral, abans de conèixer-se els resultats provisionals, a la seu del PJD es palpava el nerviosisme. Alguns dels seus dirigents van sortir a fer declaracions en les quals acusaven altres partits d’haver utilitzat “diners bruts” a la campanya. “Nosaltres hem fet una campanya honrosa, però hem vist moltes infraccions, s’han comprat vots i s’ha utilitzat una quantitat de diners enorme en propaganda a les xarxes. Estudiarem impugnar els resultats d’alguns col·legis”, va declarar Alaami al-Idrissi, president del consell nacional del partit. No ho deia directament, però els seus dards es dirigien sobretot al RNI.

Certament, la despesa del partit liderat per Aziz Akhannouch, l’home més ric del país després del rei, ha sigut enorme. “Cada cop que entrava al YouTube, em trobava Akhannouch!”, comentava Samy Souhali, un jove periodista. Algunes estimacions situen en 300.000 dòlars la despesa en publicitat del RNI només en una xarxa social, Facebook, una xifra que multiplicaria per deu la desembutxacada per alguns dels seus adversaris directes. 

L'impacte dels confinaments

Ara bé, una desfeta històrica com la del PJD no es pot només explicar per un tsunami publicitari o la compra de vots als pobles del Marroc més endarrerit. Els islamistes han pagat la frustració generada pels confinaments provocats per la pandèmia, i la consegüent crisi econòmica. També els ha passat factura el fet d’haver-se empassat molts gripaus servits pel makhzen, com la normalització amb Israel, un anatema per als islamistes. “Estic decebuda amb els islamistes. Els havia votat abans, però avui no. Ens cal un canvi, més treball per als joves, una millor educació, sanitat”, comentava la Milouda, una veterana mestra en el seu col·legi electoral. 

El makhzen ha aconseguit una quasi completa desideologització de la política marroquina. La percepció, en bona part certa, que no hi ha grans diferències entre els partits, porta molts electors a triar els millors gestors. Això pot explicar el traspàs de vot entre partits que poden semblar antagònics, com els islamistes del PJD i els liberals del RNI. “El més important és que l’economia rutlli. Quan ho fa, tot va bé. He votat Akhannouch, perquè abans havia votat el PJD però no ha complert el seu programa”, explicava Xerkaui, un autònom de 50 anys que va votar en un col·legi de Salé, la ciutat contigua a la capital, Rabat. 

El poder del rei

Encara que la nova Constitució, aprovada el 2011 per desinflar les protestes de la Primavera Àrab, atorgui més poders al Parlament i al primer ministre, el veritable centre de poder continua sent el Palau Reial, i el makhzen que l’envolta. La seva estratègia passa per cooptar i domesticar l'oposició. Això és el que va passar fa dues dècades amb l'USFP, la històrica oposició d'esquerres al tron. Després d'assumir el govern, i renunciar a fer canvis profunds per aplicar les decisions de Palau, van perdre la seva identitat. Avui són un partit secundari, amb només 38 escons, lluny de la seva antiga hegemonia. El mateix podria passar amb el PJD.

“El PJD ha complert la funció subalterna de legitimació del règim que li van assignar i va assumir el 2011. Es tanca una etapa”, sosté la professora Irene Fernández-Molina. Ara bé, el PJD encara té un as a la màniga: el carismàtic ex primer ministre, Abdelila Benkirane. Tot i haver guanyat les eleccions de 2016, el makhzen i els altres partits el van apartar del poder. En aquestes eleccions, no estava ni a les llistes, com un crack al que l’entrenador ha assegut a la banqueta. El seu possible retorn podria significar un renaixement dels islamistes.