Els desitjos d'any nou més modestos des d'Ucraïna

Kíiv"Perdona'ns, no et volíem ofendre…" La infermera, d'uns cinquanta anys, mira amb compassió una noia recolzada en unes crosses i es disculpa per la brusquedat prèvia del metge. Mentre la noia espera uns informes i els resultats d'unes proves, li diu: "Tinc un fill com tu". Per il·lustrar les seves paraules, s'aixeca amb energia de l'escriptori, decorat amb una garlanda nadalenca, i treu el telèfon mòbil.

A la pantalla hi apareix un home de 31 anys, amb barba i cara pàl·lida, assegut en una cadira de rodes. Està cobert amb una manta, i pel fons de la foto sembla un hospital. “És franctirador”, explica la dona. Però la paraula sembla innecessària. La seva expressió tensa, la seva mirada distant i la forma nerviosa amb què sosté una cigarreta ho diuen tot. "Pensava que, després de dos divorcis i les seves ferides, ningú no el voldria –continua–. Però ara té una xicota de 24 anys. L'estima moltíssim. Tot i que... a vegades beu". Parla amb entusiasme, relatant com la seva nora li truca per parlar-li del trastorn d'estrès posttraumàtic que pateix el seu fill. Ella li aconsella no donar-li "gaire màniga ampla".

Després interromp el relat per mostrar una altra foto. A la imatge, borrosa, vuit siluetes armades posen juntes. "D'aquests només en queden dos de vius", afegeix amb un sospir, sacsejant el cap amb tristesa. L'expressió del seu rostre contrasta amb la rigidesa de les cares immortalitzades a la foto. Però la mort ja no sorprèn; fa temps que s'ha tornat quotidiana.

Aquest 2025 la dona només desitja una cosa: salut per al seu fill.

Aquestes festes han estat més silencioses i tristes que mai. Les copes alçades han brindat pels amics, familiars i companys caiguts. En lloc de llistes de propòsits de Cap d'Any, les converses han girat al voltant de cicatrius de metralla i de malsons pertorbats per sirenes i explosions. Una pregunta ressonava més que qualsevol altra: quan s'acabarà la guerra?

"Diuen que la guerra s'acabarà l'any que ve. Però… què en serà, d'Ucraïna?", comenta amb tristesa Nadya Mykolaivna, una dona de 74 anys, trencant el murmuri monòton de la missa vespertina. Després aixeca la mirada cap a mi: "Tu ho hauries de saber. Què es diu a Europa?".

Desitjos més modestos

La Nadya és una pensionista que ha viscut tota la vida a Kíiv. Tot i que la guerra no ha afectat la seva família de manera tan dramàtica, la preocupa profundament el futur d'Ucraïna i el dels seus dos fills. La seva pregunta, feta en un xiuxiueig, ha estat compartida aquestes festes. Aquest any, el tradicional desig de victòria ha canviat per un de més modest: aconseguir el millor resultat possible per a Ucraïna.

Ara és evident que els sacrificis són inevitables. Creix la decepció envers Europa, i en alguns cercles sorgeix l'esperança que Trump pugui impulsar una miraculosa fi de la guerra. Això no obstant, les anàlisis i els pronòstics porten a una conclusió descoratjadora. Les claus ja no obren cap porta. En algun lloc s'ha quedat una llar… que ja no existeix.

A quilòmetres d'un càlid apartament a Kíiv, la pregunta sobre el final de la guerra es barreja amb una altra de més pragmàtica: “Quan podrem tornar a casa?”.

“Per poder tornar a casa nostra”... Quatre soldats aixecaven les copes de xampany en un petit apartament davant d'Enerhodar, la ciutat dominada per l'ombra d'una central nuclear ocupada per les tropes russes. L'atmosfera no era precisament festiva, admet l'Anton, un soldat de 33 anys mobilitzat aquest any, però l'acte de celebrar va ser una excusa per desconnectar almenys durant una estona de la realitat del front, i recrear, encara que fos per un instant, una sensació de llar.

Les notificacions a la plataforma Signal d'antics coneguts, ara transformats en amics propers per les circumstàncies, oferien un respir momentani. Eren missatges breus, però carregats de significat: un simple “+” confirmava que seguien sans i estalvis. Tot i això, en aquests missatges ja no es percebia l'optimisme ni l'humor que fa temps caracteritzaven els joves de 27 anys.

Els veterans del front

En aquests tres anys de guerra a la regió de Donetsk, la cruesa del conflicte els ha robat aquesta lleugeresa. Molts d'ells, que van començar la guerra com a principiants plens d'energia i amb els somnis intactes, ara s'han convertit en "els avis" del front, i carreguen no només motxilles, sinó el pes de les responsabilitats i les pèrdues. Les seves cares, endurides per les nits en trinxeres gelades i els dies sota els bombardejos, reflecteixen una maduresa forçada.

–Diuen que aviat hi haurà negociacions i que tornarem a casa.

–Ho creus de veritat, Olechka? El més probable és que ens quedem aquí per sempre…

Un dels seus companys somiava passar unes vacances amb la seva parella. Esperava trobar un parell de setmanes a l'hivern per viatjar a les muntanyes de Transcarpàcia, per "estar a la natura", escalfar-se una mica i finalment "gaudir del silenci" sense explosions de bombes guiades, artilleria ni drons.

Des de les trinxeres cobertes de neu, un soldat estonià conegut com a Hans descriu l'ambient: "Què vull per a Cap d'Any? Que deixin d'atacar civils amb drons. Això em fa més mal que qualsevol cosa". El Hans va arribar al front per una raó simple: "l'odi als russos". Aquest sentiment, compartit per alguns dels seus compatriotes, es barreja amb la convicció que una derrota ucraïnesa podria traslladar la guerra a casa seva. Però, fins i tot amb 12 anys d'entrenament militar, admet que no estava preparat per a aquesta "nova guerra".

"¿De què serveix la tàctica o l'entrenament si un paio amb ulleres i un dron et pot matar?", comenta amb frustració. Al recordar els combats del 2024, el Hans els descriu com a durs, però assegura que la situació actual és la pitjor que ha viscut en l'últim any. Parla obertament de les dificultats del front, però evita el que anomena "desmotivació innecessària".

L'avanç rus, lent però constant, ha marcat tot el 2024, i s'ha accelerat amb l'arribada de l'hivern. Fins i tot després de l'inesperat èxit a Kursk, la iniciativa s'ha quedat del costat enemic. Segons càlculs de l'Institute for the Study of the War, cada quilòmetre quadrat de territori ucraïnès guanyat ha costat a Rússia 102 soldats.

El Hans esmenta un seguit de problemes que afronta Ucraïna: manca de soldats experimentats, escassetat de municions i problemes de lideratge. Els nous reclutes, despectivament anomenats mobiki, no tenen la disciplina necessària. "Alguns arriben medicats", comenta. A més, critica decisions estratègiques: "Van enviar pilots de drons com a infanteria, i van morir. Per què sacrificar especialistes amb experiència?".

El Hans, però, es manté realista sobre una possible congelació del conflicte el 2025. "Després ens reagruparíem, i ells també… I la lluita continuarà. Aquesta guerra serà llarga", diu.

Al front sud, un altre compatriota del Hans, conegut com l'estonià, va arribar a Ucraïna impulsat per la mort d'un amic ucraïnès. "El meu amic va morir. Ara vull que els homes, els germans i els col·legues dels russos també es morin". Tot i haver combatut a Krinkí i en alguns dels punts més calents del conflicte, sent que la seva contribució encara és insuficient.