El dia que la generació més preparada de la història va dir prou

PequínLa Xina ha viscut una setmana intensa amb protestes inèdites al país. La població, que ha esclatat contra l'estricta i paranoica política del covid zero, ha sortit al carrer i fins i tot ha gosat demanar la dimissió de Xi Jinping. No és una revolució i no s'hi ha mobilitzat gaire gent, però les manifestacions s'han estès per tot el país i han sonat com un clar senyal d'alarma per a Pequín. I el govern ha entès el missatge. No ha trigat ni una setmana a anunciar canvis: més vacunació per a la gent gran, menys proves PCR, relaxació dels confinaments... però tot això combinat amb més policia, control d'internet i censura.

Està molt trillat dir que són les protestes més rellevants des de les de Tiananmen el 1989, però al mateix temps és inevitable, ja que és la primera vegada des d’aleshores que la gent surt al carrer contra una política del govern, tot un desafiament per al lideratge de Xi Jinping. La setmana deixa un calidoscopi d'imatges que mostren el grau de cansament de la gent i com de transversal és la protesta.

I les xarxes socials han testimoniat les queixes a través de vídeos que s’han fet virals: s'ha pogut veure des de la desesperació d'un botiguer que trenca a cops les tanques que tapen l'entrada de la seva botiga i amenaça “si les lleis no ens poden protegir, ens protegirem a nosaltres mateixos”, fins a milers de joves sostenint fulls en blanc en senyal de protesta o ironitzant, a cara descoberta, sobre si les forces estrangeres van ser les responsables de l'incendi d'Urumqi. És el foc que va ocasionar deu morts perquè els bombers no van poder accedir a temps a un edifici bloquejat pel confinament. La tragèdia ha estat el detonant de les protestes que van començar el cap de setmana passat.

A les xarxes socials també hem vist la imatge totalment distòpica de batallons d'antiavalots protegits amb EPI blancs i blindats amb escuts transparents marxant en formació i intentant reprimir qualsevol veu dissident. En un altre país ens semblaria estar veient escenes d'una pel·lícula futurista de sèrie B. Però som a la Xina, el tercer any de pandèmia, i la policia no té cap problema per entrar als vagons del metro i inspeccionar el mòbil de qualsevol jove que viatgi a la recerca de material comprometedor, com ara qualsevol vídeo on apareguin protestes.

Relaxació i repressió

Pequín ha optat per la política del bastó i la pastanaga: repressió silenciosa de les manifestacions, mentre obre la mà i flexibilitza els estrictes confinaments. Aquesta setmana, per primera vegada, la vice primera ministra Sun Chunlan ha reconegut que la variant òmicron no és tan perillosa com les soques anteriors. És una informació que la població xinesa desconeixia. Fins ara la por d'un virus letal era el principal argument per mantenir els confinaments.

A poc a poc es van anunciant desconfinaments en diferents ciutats i relaxació de controls. Cal veure si aquestes noves mesures convencen la part de la població que tem el contagi i ha confiat en el govern. Fa unes quantes setmanes es va provar a la ciutat de Shijiazhuang –11 milions d'habitants– deixar de fer proves PCR per conviure amb el virus. L'experiment només va durar 9 dies. Gran part de la població va reaccionar amb temor i molts pares es van negar a portar els seus fills a l'escola. S'han donat casos de veïns que s'han negat a permetre que gent contagiada es confinés al seu pis i han demanat que se'ls emportessin a centres de quarantena. Resultarà complicat canviar el relat per vacunar la gent gran, ja que durant molt de temps se'ls ha advertit que els més grans de 60 anys podrien patir efectes secundaris.

Les mesures s'han acompanyat de més policia als carrers, per evitar concentracions, i de rastreig de manifestants. Alguns han estat identificats i cridats a declarar davant de la policia. Els mitjans estatals no han informat de les protestes, i el control sobre internet ha augmentat. China Digital Times, un mitjà que monitoritza la censura a la Xina, ha publicat el comunicat intern enviat a les plataformes d'internet per esborrar els comentaris il·legals i perseguir la utilització de programes per saltar-se la censura.

I és que la Xina del futur es dirimeix entre aquest calidoscopi d'imatges que reflecteixen la vida actual. D'una banda, el retrat que surt de les xarxes socials, en què universitaris, treballadors migrants i una àmplia classe mitjana reclamen solucions mentre veuen com la seva vida i llibertats es deteriora. A l'altra banda hi ha la Xina oficial, la que es veu a les notícies de les set de la tarda, quan totes les cadenes transmeten el mateix informatiu que ens explica cada dia totes les activitats dutes a terme per Xi Jinping. La que guanyi marcarà el futur del país, tot i que el pragmatisme és una característica de la societat xinesa i al final un equilibri també és possible.

El control i la vida personal

Sigui com sigui, aquesta nova generació d'estudiants que s'ha atrevit a reunir-se per protestar segur que marcarà el demà xinès. Les concentracions s'han vist a les universitats més prestigioses de Xangai, Nanjing o Pequín. Són la generació més ben preparada de la història i han crescut en un país ja desenvolupat, del qual se senten orgullós. És la primera vegada que surten a protestar i la majoria ni tan sols sap el que va passar a Tiananmen, ja que la censura ho ha eliminat de la història.

És una generació que sent que li estan robant els millors anys de la seva vida. Les universitats fa tres anys que tenen bloquejos continus, confinaments als campus i classesonline. A la Xina, la universitat és un període de llibertat per als joves. Un temps intermedi entre les sessions maratonianes d'estudis per superar el temible gaokao (la prova d'accés) i la vida adulta i la feina. Però aquests últims tres anys els han deixat exhausts. Alguns transmeten la idea que no hi veuen futur. La situació econòmica ha empitjorat, l'atur puja i les limitacions a la vida quotidiana asfixien. El control que exerceix l’estat ha arribat a la vida personal: no poden quedar amb els amics, viatjar, ni tan sols renovar un passaport. Alguns no aspiren a més llibertat; simplement, a recuperar els drets que tenien.