El més difícil per a Merkel serà gestionar la seva pròpia herència

BarcelonaFa tot just sis mesos, després de més d’11 anys al poder, Angela Merkel estava en una situació molt vulnerable. Les seves polítiques d’immigració, la seva decisió d’obrir les portes de bat a bat a l’onada de refugiats procedents de les guerres del Pròxim Orient, havia posat a la societat alemanya a la defensiva, dividida entre els que donaven suport al que estava succeint i els que ho consideraven insuportable; obrint una bretxa social que, a diferència d’altres democràcies occidentals, fins llavors no s’havia donat a Alemanya. Les enquestes dels primers mesos d’aquest any mostraven que els votants començaven a estar cansats d’ella.

Ara, però, a les portes de la cita electoral, ningú dubta que Merkel serà cancellera quatre anys més. Els sondejos concedeixen a la CDU/ CSU, la coalició que li dóna suport, entre un 37% i un 40% dels vots, molt per davant del seu principal rival, el socialdemòcrata Martin Schulz, que quan va anunciar la seva candidatura després de deixar la presidència del Parlament Europeu, va semblar capaç de derrotar-la, però ara tot just s’emportaria un 22% del pastís. Merkel i Schulz van protagonitzar un debat de guant blanc, en el qual va imperar el respecte i fins i tot la deferència de Schulz cap a la cancellera, que més d’una vegada va dir: “té raó la senyora Merkel”. Va ser un reflex d’una campanya en la competeixen els dos socis de la coalició.

Els votants alemanys són antropològicament conservadors. Creuen que qualsevol canvi és per a pitjor i prefereixen seguir amb la persona que ha mantingut la calma en un context molt complicat, que no fa promeses per no haver de complir-les i que només els diu que confiïn en ella. El món és un lloc perillós, propens a les crisis, pensen els alemanys, i Merkel ja n’ha gestionat moltes. La idea de col·locar al capdavant del país a un tipus com Schulz, que mai ha governat, perquè s’enfronti a mascles alfa com Donald Trump, Vladímir Putin o Recep Tayyip Erdogan és una cosa que descarten. Prefereixen seguir confiant en la filla d’un pastor protestant procedent de l’antiga Alemanya comunista i doctora en Física.

La gran paradoxa, però, és que reeligiran per quarta vegada a una persona que ha provocat canvis transcendentals al país, especialment al llarg de la darrera legislatura. En aquests quatre anys, Merkel ha obert les portes d’Alemanya a més d’un milió de persones dels més diversos orígens, en bona part refugiats però també immigrants econòmics; ha rescatat els estats europeus en fallida amb milers de milions d’euros –si més no a ulls dels seus conciutadans–, ha imposat devastadores polítiques d’austeritat; s’ha enfrontat a la Rússia de Putin després de l’annexió de Crimea aprovant sancions duríssimes, tot i que algunes eren perjudicials per a l’economia alemanya; ha optat per tancar totes les seves centrals nuclears i pretén aconseguir que el país es nodreixi d’energies renovables a molt curt termini.

Amb la seva acció de govern, Merkel ha transformat políticament el país. Si abans, a la dreta dels democristians no creixia l’herba, o si ho feia s’eixugava amb gran rapidesa, l’ocupació total del centre per la coalició de democristians i socialdemòcrates en aquesta última legislatura ha obert grans espais en els extrems, especialment per la dreta. Alternativa per Alemanya (AFD), un partit que va néixer en els ambients acadèmics reaccionaris per oposar-se als rescats de països com Grècia quan la crisi de l’euro, i que bàsicament se centrava en la sortida de la moneda comuna, s’ha transformat en una formació racista i xenòfoba, que podria convertir-se en el tercer partit d’Alemanya.

La marea populista de rivets nacionalistes que travessa les democràcies occidentals; des del Brexit a l’Hongria de Viktor Orban o l’Amèrica del Nord de Trump, ha arribat també a Alemanya, que no és un país qualsevol; començant pel fet que és la gran potència econòmica i demogràfica europea i que, per la seva història, quan els dimonis s’agiten no passa el mateix que en altres llocs. I hi ha raons per preocupar-se. Les últimes enquestes donen un 12% a l’AfD, just quan els seus líders fan més ostentació del seu racisme i amb menys vergonya reclamen sentir-se orgullosos del passat del seu país. Alice Weidel, que juntament amb Alexander Gauland lidera el partit, descrivia la setmana passada al Govern de Merkel com a “porcs” que no són més que titelles dels poders victoriosos de la segona guerra mundial la tasca dels quals és mantenir controlat els alemanys.

El problema és que, si es confirmen els pronòstics i l’AfD es fa amb 60 o 70 diputats al Bundestag, la pretensió de Merkel de no reeditar la gran coalició amb els socialdemòcrates i buscar un acord amb els liberals de l’FDP o amb Els Verds, no serà possible i pot ser necessari repetir la gran coalició. Això convertiria automàticament l’AfE en el principal partit de l’oposició, una condició que comporta una sèrie de privilegis com, per exemple, la presidència del comitè de pressupostos. Pel SPD, una legislatura més compartint el poder amb la CDU com a soci menor pot portar-lo a la “pasokització”. El model polític alemany es desestructuraría irremissiblement.

Els alemanys volen majoritàriament que Merkel els mantingui fora de perill dels vents huracanats d’aquesta arrencada de mil·lenni, fins i tot molts dels que no votaran a la CDU. Però amb la seva acció política la cancellera ha transformat el país i s’haurà d’enfrontar ara a una legislatura durant la qual sorgiran els grans problemes, especialment el de com s’integra a més d’un milió d’immigrants procedents de societats i cultures molt diferents de la alemanya, sense comptar el tema de la religió en una Europa submergida al pou de la islamofòbia. Això sense comptar amb l’impuls que a Brussel·les esperen que Merkel doni a la ranquejant Unió Europea, que ja no gaudeix a Alemanya de tantes simpaties com en altres temps. Segons una enquesta del Pew Research Center, el 2016 la meitat dels alemanys tenia una visió desfavorable de la UE.