El dilema de Hezbollah: arriscar-se a la guerra o esperar el proper cop d'Israel

BeirutA Umm Ali se li han eixugat les llàgrimes. La seva fermesa davant del fèretre del seu fill, Mohammad Ali Hassan, de 19 anys, reflecteix la seva determinació. “No ens n'anirem d'aquí. Encara que ens bombardegin una vegada i una altra. No tenim por, perquè el nostre destí està en mans d'Al·là”, sentencia la mare del jove combatent de Hezbollah (Partit de Déu) mort fa uns dies en un atac aeri israelià a la localitat fronterera de Bint Jbeil. Més de mig miler de libanesos xiïtes engreixen la llista de màrtirs “en el camí a Jerusalem” des de l'inici de les hostilitats frontereres al sud del Líban, fa prop d'un any, que han obligat centenars de milers de civils, a banda i banda de la frontera, a fugir de casa seva. Aquesta setmana, amb els atacs consecutius als seus aparells de comunicació i el bombardeig a Beirut, que va deixar 37 morts, Hezbollah ha rebut un dels cops més durs a la seguretat i moral de les seves forces.

Amb l'atac en cadena dels buscapersones i els walkie-talkies que Israel hauria aconseguit infiltrar per implantar-hi explosius, almenys 39 membres de Hezbollah van morir i uns 3.000 van patir ferides, alguns amb amputacions d'ulls i braços que els han incapacitat per al combat. L'atac amb míssils de divendres en un barri del sud de Beirut, que va matar 37 persones, va acabar amb 12 membres de la unitat d'elit de l'organització, inclòs el seu cap Ibrahim Aqin. Aquest és el segon alt comandament que Israel ha matat des del 7 d'octubre, després que al juliol Israel matés en un bombardeig el seu líder militar Fuad Shukur. La milícia xiïta té un dilema: si respon s'arrisca a una guerra oberta i, si no, rebrà més cops.

Hezbollah està afeblida militarment, i des del punt de vista polític tampoc no passa pel seu millor moment. El suport al Partit de Déu es limita a un sector de la societat libanesa, la comunitat xiïta, mentre que les altres sectes que componen el mosaic sociopolític del Líban rebutgen entrar en una guerra que no senten com a seva. Això s'ha vist en el suport a la causa palestina i contra la invasió israeliana de Gaza: Hezbollah ha abanderat la solidaritat amb els palestins i pràcticament no s'han vist manifestacions d'altres sectors, que temien que se'ls associés amb el moviment de resistència xiïta libanès. Però tampoc hi ha hagut cap condemna forta a les accions de Hezbollah contra el nord d'Israel per part de la resta de líders polítics, i, en part, aquest silenci s'interpreta com una mesura de contenció per no exacerbar les divisions sectàries, que en el passat va portar el país a una sagnant guerra civil, entre el 1975 i el 1990.

La responsabilitat de la guerra

És important ressaltar que, si finalment el Líban acabés arrossegat a una nova guerra amb Israel, tota la responsabilitat recauria sobre el Partit de Déu, com ja va passar en la guerra de l'estiu del 2006, quan la milícia no només no va tenir suport militar per part de l'exèrcit libanès, sinó que, a més, es va encarregar després de la reconstrucció del sud del Líban, amb l'ajuda econòmica d'estats com Qatar i l'Iran.

La guerra de 2006 va causar la mort de més d'un miler de libanesos i d'un centenar d'israelians, i el desplaçament de més de dos milions de persones, però una guerra ara tindria un cost humà enorme al país del Cedre, que ha col·lapsat econòmicament, que fa dos anys que no té president i amb un govern en funcions per la paràlisi política. El partit-milícia xiïta és conscient que si va a la guerra contra Israel es posaria en contra gran part de l'opinió pública. El Partit de Déu insisteix que no busca una confrontació directa. De fet, en el seu últim discurs el secretari general de Hezbollah, Hassan Nasrallah va afirmar que “l'escenari d'una guerra oberta amb Israel és exagerat”.

Tot i això, les directrius les marca, en última instància l'Iran, que busca contínuament consolidar la seva influència al Líban, Síria, l'Iraq i el Iemen, així com a Gaza, a través del suport i el finançament militar a grups armats, per a la seva guerra regional contra Israel. Fins ara el règim dels aiatol·làs no sembla interessat a entrar en una confrontació oberta, malgrat haver rebut dos cops durs d'Israel: a l'abril, amb el bombardeig al seu consolat a Damasc, i al juliol, amb l'assassinat a Teheran del líder polític de Hamàs, Ismail Haniye.

El patrocini iranià

L'Iran ha estat i continua sent el principal suport ideològic, financer i militar de Hezbollah. La idiosincràsia del Partit de Déu és diferent de la resta de milícies libaneses que van lluitar entre si a la guerra civil, ja que els seus orígens són a l'Iran i no al Líban. Després que Israel envaís el Líban el juny del 1982 per expulsar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP), membres de la Guàrdia Revolucionària iraniana van entrar clandestinament per la frontera des de Síria, a la regió de la Bekaa, a l'est del Líban, per mobilitzar i reclutar xiïtes per conformar una nova força antiisraeliana, que va ser la base del que més tard es va convertir en el moviment islàmic Hezbollah, el 1985. La seva influència va arribar ràpidament als suburbis del sud de Beirut i es va estendre al sud del Líban.

Ara és l'únic grup no estatal armat que queda al Líban, i va evolucionar de milícia a partit polític després dels acords de Taif (Aràbia Saudita) el 1989, que va posar fi, almenys sobre el paper, a 15 anys de conflicte civil. Des que va ser legalitzat com a partit polític el 1992, ha aconseguit representació parlamentària i ha ocupat ministeris que li han donat influència en les decisions i els pressupostos de l'estat libanès.

Amb la retirada de les forces israelianes, que van ocupar el sud del Líban fins al maig del 2000, gràcies a un acord afavorit per l'ONU, Hezbollah va sentir que, sense la presència de l'enemic a qui combatre, la seva supervivència com a moviment de resistència a l'ocupació israeliana es posava en perill, i es va centrar a millorar el diàleg polític amb altres faccions i representants religiosos, inclosos els cristians. El secretari general de Hezbollah, Hassan Nasrallah, va centrar la seva estratègia política en ampliar les seves activitats de benestar social a tot el país per mantenir el suport popular dins de la comunitat xiïta, que representa aproximadament un terç de la població.

Ara el líder de Hezbollah es troba en la mateixa tessitura que el 2006: no busca una guerra al Líban, perquè sap que les conseqüències serien desastroses per a un país immers en una crisi econòmica i institucional, però, d'altra banda, corre el risc de perdre la seva dissuasió, i per això estaria exposat en el futur a nous atacs com els d'aquests dies.