Massoud Sharifi: “Les dones surten al carrer a demanar l’alliberament del seu cos”

Massoud Sharifi va néixer al Kurdistan iranià, el 1980. Només feia un any de la Revolta Islàmica que va dur l’Aiatol·là Khomeini al poder. Es va doctorar en sociologia a París i va aterrar a Barcelona el 2015. Aquí hi viu amb la seva parella i els dos fills. Tota la resta de la família és al Kurdistan. Com a professor de sociologia i com a investigador de CER Migracions, segueix molt a la vora tot el que passa a l’Iran, alhora que està decebut per l’escassa resposta del feminisme català amb la revolta iraniana que està sacsejant el règim dictatorial de Teheran. En parlem amb ell, ara que fa dos mesos que la policia de la moral de l’Iran va arrestar Mahsa Amini, la noia de 22 anys que no duia el vel ben posat i que va morir a causa dels cops de porra. Avui és el símbol d’una revolta sense precedents.

Els últims dos mesos, ressona un crit: “Mort al dictador!” ¿Això és una proclama o és un objectiu real?

— És un objectiu real. Podria ser l’inici del final del règim. I si no és el seu final, segur que hi haurà un abans i un després de tot el que està passant.

Per tant, perilla Ali Khamenei, el líder suprem?

— Exactament, perquè l’Iran mai no ha tingut protestes d’aquesta magnitud.

¿Som a les portes d’una guerra civil a l’Iran?

— Ho dubto. Som davant d’un moviment molt interseccional, on hi ha perfils de gent de diferents classes socials i d’orígens ètnics i nacionals molt diferents, però tots estan d’acord en un objectiu: acabar amb el règim.

Aquest “tots” és molt categòric. Quin percentatge de la gent està per la revolució, en un país de 85 milions de persones?

— És molt difícil donar xifres exactes, però hi ha centenars de milers de persones al carrer, a més de 80 ciutats. Hi ha una bona part de la població que està predisposada a arriscar la seva pròpia vida i a desafiar el règim. No es pot dir si són majoria o no, però clarament estem davant una nova situació que el règim mai no havia viscut abans.

Potser el president Ebrahim Raisi creia que els intentarien desestabilitzar amb alguna revolució que vingués d’Occident. ¿No s’esperava en cap cas que això arrenqués des de dintre mateix de l’Iran?

— Sí, realment no hi ha una implicació directa ni indirecta de cap país estranger en aquesta nova situació. El moviment està molt descentralitzat, no és elitista i no està vinculat a cap organització, tot i que hi ha partits polítics d’oposició que són a l’exili, però no tenen cap força per dirigir ni orientar els manifestants. 

¿El que més ha sorprès el règim és que això comencés a partir de la revolució de les dones? 

— Esclar, el govern no s’ho esperava de cap manera. Les dones iranianes que van participar en la Revolució Islàmica del 1979 no s’imaginaven que acabarien en un sistema teocràtic on el cos femení seria l’objecte central de les polítiques de l’Estat. El cos és una amenaça permanent a l’Iran i el control i la construcció d’un cos religiós femení sempre ha sigut un objectiu molt explícit del règim iranià. Qualsevol acte contra aquest pilar fonamental seria un atac contra la legitimitat del règim en la seva totalitat. No és un tema que alguns cabells surtin o no del vel, sinó que és el nucli de la ideologia de l’Estat. Aquesta vegada, després de 43 anys utilitzant diverses institucions i recursos per construir aquest cos religiós, veiem que les dones surten al carrer i demanen l’alliberament del seu propi cos i un alliberament de les dones. 

¿Si la policia moral no hagués assassinat Mahsa Amini per portar el vel mal posat, tot això no hauria passat? O hi hauria hagut una altra espurna?

— És un fet que encén una situació i ajuda que s’iniciï aquesta dinàmica. Però ja hi havia hagut altres protestes. El 2009, després d’unes eleccions molt criticades, quan els ultraconservadors van arribar de nou al poder. I el 2017, 2018 i 2019 una altra vegada... Per tant, som davant d’un cicle de tensió i de protestes que cada vegada posa més en dubte la legitimitat i l’estabilitat del règim. 

Per tant, és una revolució que va molt més enllà que les dones es treguin el vel.

— Sí. Sobretot aquest lema “Jin, jiyan, azadí”, és a dir, “Dona, vida, llibertat”, ja tenia un precedent a altres llocs de l’Orient Mitjà, sobretot al Kurdistan de Turquia i al Kurdistan de Síria. I no oblidem que Jina Amini era kurda i al seu enterrament la gent va començar a cridar aquest lema, que de seguida es va transformar en la idea central d’aquest moviment a la resta de l’Iran. Les dones ja havien acumulat 40 anys d’opressió, de negació, de control, de disciplina, i estan davant d’una situació nova on poden expressar o reivindicar els seus drets a través d’un lema que té una dimensió molt universal.

El lema és “Dona, vida, llibertat”. ¿Va per aquest ordre el grau de descontentament? 

— La dona és el centre. Però, clar, si ens referim a l’origen d’aquestes paraules, jin i jiyan, tenen la mateixa arrel. En kurd jin ve etimològicament de jiyan, que és la vida. I Jina Amini, en aquest context, té sentit perquè també el seu nom ve d’una arrel que significa la vida. 

Nosaltres parlem de Mahsa Amini. Però tu l'anomenes Jina.

— Sí, es diu Jina perquè a l’Iran hi ha moltes polítiques d’opressió contra les minories nacionals i molts noms kurds i d’altres minories nacionals estan prohibits. No podem decidir quin nom tindrem. I és per això que hi ha una generació que normalment té dos noms, un nom oficial i un nom que utilitzem entre els amics i els familiars.

En aquestes manifestacions també es crida “Volem una vida normal”. ¿Una vida “normal” significa una vida occidental?

— No forçosament. La idea és recuperar una dignitat individual. Deixeu-me viure tranquil, amb tota normalitat, decidir sobre el que soc, el que faig, com em vesteixo i el que dic.

En la revolta no només hi ha dones, també hi ha implicació d’homes i molts universitaris. ¿Sense aquesta transversalitat la revolta no tindria èxit? 

— Clarament. Sovint el govern ha utilitzat les divisions internes entre les classes socials i els diversos grups ètnics per oprimir encara més, per mobilitzar una part de la població contra l’altra. I aquesta vegada veiem que aquests clivatges interns ja s’han superat i tothom està molt centrat en l’objectiu, que és el règim. Però això es fa realment de manera molt espontània, sense una direcció clara, sense una organització que ho dirigeixi tot. S’està construint la consciència col·lectiva.

La repressió. En dos mesos, hi ha hagut 300 persones mortes en manifestacions. Han matat dones que s’han tallat els cabells o que han cremat el vel i hi ha 15.000 detencions. Per què la repressió no espanta la gent aquest cop?

— Aquesta vegada el centre de la idea dels manifestants és la valentia, diuen. Hi ha una nova generació que diu prou. Hem d’acabar amb això i estem preparats per pagar el preu que sigui. Aquesta repressió té precedents. El 2019-2020 el règim va matar quasi 1.500 persones en quatre dies. Però aquesta vegada totes aquestes tàctiques que utilitza habitualment el govern ja no els funcionen. 

Mahsa Amini va ser assassinada a Teheran, però ella és del Kurdistan. En el seu homenatge massiu es cridava: “Kurdistan, tomba del feixisme!” Per què?

— Perquè la dinàmica que hi ha al Kurdistan és una mica especial, no només al Kurdistan de l’Iran, sinó a tot l’Orient Mitjà. Hi va haver un rebuig de la República Islàmica des del seu inici, des de la Revolució del 79. Al Kurdistan hi ha una consciència política molt important i aquest lema fa temps que s’utilitza. En aquest sentit, és significatiu que el nivell de l’opressió per part del règim a les zones perifèriques no és igual que al centre. Això vol dir que de les 300 persones assassinades de què hem parlat, més del 75% són de les zones perifèriques de l’Iran, el nord de l’Iran, que són unes minories nacionals, el Kurdistan de l'Iran i el Balutxistan, on en un dia van matar 94 persones. Hi ha més repressió, però al mateix temps hi ha un nivell de politització i un nivell de consciència política que és molt més fort, i això es tradueix en una mobilització més significativa en aquestes zones. Fins ara s’han fet sis vagues generals al Kurdistan amb un seguiment del 95% de la població. Això no es produeix a la resta de l’Iran. Llàstima.

Els kurds sou a quatre països diferents: l'Iran, l'Iraq, Síria i Turquia. ¿Hi ha un sentiment kurd de voler un estat propi per a tot el Kurdistan?

— És difícil de confirmar, aquesta afirmació. El que tenim clar és que dues setmanes abans del referèndum a Catalunya hi va haver un referèndum no vinculant al Kurdistan iraquià per la independència. El 93% de la població hi va votar a favor. Això confirma que hi ha un sentiment bastant generalitzat al Kurdistan per reivindicar una forma d’independència.

Parlàvem del suport mundial que està rebent la revolta a l’Iran. ¿Occident s’ho ha mirat massa de lluny?

— Sí, sí, massa de lluny. A part d’unes mobilitzacions massives als països europeus, de moment la reacció de suport cap als manifestants, a escala internacional, no ha sigut gaire significativa.

Quan aquella periodista de la CNN es nega a entrevistar el president de l’Iran perquè l’obliguen a posar-se el vel, ¿això desgasta el règim o li fa pessigolles?

— Li fa pessigolles. Perquè al mateix moment tenim moltes polítiques o personatges occidentals que quan viatgen a l’Iran porten el vel. Són actes simbòlics que no van gaire lluny.

¿Mahsa Amini ja és un símbol?

— És el símbol del moviment des del primer dia. És molt misteriós perquè el dia que la van enterrar, una persona anònima havia escrit a la tomba: “El teu nom es transformarà en un símbol”. I això és el que és. Malgrat que hi ha moltes altres persones assassinades pel govern, ella és sempre al centre.

QÜESTIONARI HALSMAN

¿Avui, al món, hi ha cap revolta més il·lusionant que la de l’Iran?

El dictador iranià, segur que tomba, tomba, tomba.

¿Si guanya la revolta el vel s’ha de prohibir?

¿Ha faltat una gran manifestació a Catalunya per les dones iranianes?