Duque, el president més jove per gestionar els vells problemes de Colòmbia

BarcelonaColòmbia s'acomiada aquest dimarts dels vuit anys de Juan Manuel Santos, el president que va signar la pau amb la guerrilla més temuda de l'Amèrica Llatina però que no ha aconseguit cicatritzar les ferides que deixen els 52 anys de guerra amb les FARC. La implementació de l'Acord de Pau del 2016 serà un dels grans reptes als quals a partir de demà haurà de fer front Iván Duque, que amb els 42 anys acabats de fer serà investit al Congrés com el president més jove de la república en les últimes set dècades. Un novell en la política, Duque, advocat de família benestant, no té un passat que li pugui passar factura en el futur. Fins a deu caps d'estat i delegacions d'una vintena d'altres països acompanyaran Duque en una cerimònia convencional, en la qual se li imposarà la banda presidencial amb la idea clara que haurà d'afrontar grans reptes. Poques hores abans de la presa de possessió, un terratrèmol de 6,1 de magnitud s'ha fet sentir per tota la geografia colombiana, sense que de moment hagi transcendit si hi ha hagut víctimes.

La implementació de l'Acord de Pau

La veu del 'no'

Duque, com tot l'uribisme, va fer campanya en contra de l'Acord de Pau que va organitzar el president Santos per legitimar el pacte a què durant quatre anys havia arribat amb la cúpula de les FARC perquè deixessin les armes. A les urnes, la ciutadania va donar l'esquena a girar full amb la guerrilla però Santos, antic col·laborador abans de ser un enemic d'Uribe, va jugar a la política i finalment l'acord va entrar en vigor amb l'aprovació del Congrés. Duque sempre ha dit que no li agradaven els termes consensuats entre el seu predecessor i els guerrillers però ha apuntat que no pretén acabar amb el pacte sinó fer-hi retocs.

Una de les seves batalles, ha avançat, és la d'evitar que puguin presentar-se a les eleccions els responsables de lesa humanitat durant el conflicte, sempre en referència als guerrillers i obviant les forces governamentals o paramilitars que li donaven suport. Per contra, l'acord vigent garanteix deu escons al Congrés i al Senat per a les dues pròximes legislatures independentment dels resultats, que en els primers comicis legislatius han suposat una derrota popular amb tota regla.

En el seu comiat, Santos ha demanat a Duque que mantingui el suport a l'acord i la pau "de tots els colombians" per ser una eina que està atraient més estabilitat, inversions estrangeres i turisme al país, a part d'estalviar-se desenes de vides humanes.

Una de les crítiques cap al president sortint és la lentitud amb què s'ha avançat en els punts de l'acord, dels quals encara falten per implementar al voltant del 80%, així que l'administració Duque en tindria prou prement encara més el fre per, a la pràctica, evitar el pacte sense patir un allau de crítiques sobretot de l'exterior. Des de la Unió Europea a governs llatinoamericans tothom ha demanat al nou president que mantingui la feina iniciada per Santos, que diu que marxa de la presidència "més humil" de com va entrar.

No obstant això, el fet que els guerrillers, que estan començant a ser jutjats als tribunals especials habilitats, hagin deixat les armes no ha suposat la pau immediata, ja que ara la violència de grupuscles se centra en periodistes i defensors de la terra i el medi ambient. A part, Colòmbia té en marxa una altra negociació amb la guerrilla marxista de l'ELN amb l'objectiu de poder signar un acord similar al que es va arribar amb les FARC en la mesa establerta a l'Havana entre el 2012 i el 2016.

La frenada de la implementació pot acabar girant-se en contra del flamant president, ja que es corre el risc que si no s'avança cap a la reforma agrària per substituir els cultius de coca per d'altres de legals els pagesos no trobin cap més al·licient que continuar engreixant el potent negoci del narcotràfic. A més a més, hi ha un altre perill: que els guerrillers no trobin prou seguretat jurídica per passar definitivament a la vida política i tornin a la clandestinitat de les armes, cosa que provocaria més dolor, mort i inestabilitat.

La divisió colombiana

L'ombra d'Uribe

Duque es va imposar en la segona volta de les presidencials en un duel inèdit en la tradicional política colombiana. Per primer cop en dècades, un candidat de l'esquerra, Gustavo Petro, va tenir serioses possibilitats de guanyar a les urnes però finalment va quedar 12 punts per sota del presidenciable del sector de dreta i ultradreta. Les eleccions, però, van evidenciar la polarització de la societat, dividida per com la crisi econòmica ha subratllat encara més les desigualtats socials i, sobretot, per la implementació de l'Acord de Pau amb la guerrilla. Els detractors veuen en el pacte una cessió cap als guerrillers, mentre que els directament afectats per anys de violència preveuen que s'obre una nova etapa amb noves possibilitats.

Des de l'inici de la campanya, a Duque li han penjat l'etiqueta de ser "qui ha dit Uribe'' i li han retret que sigui poc menys que un instrument perquè el poderós expresident Álvaro Uribe continuï des de l'ombra present en la política colombiana. La incògnita que recorre Bogotà és si Duque serà un titella de l'home que fa quatre anys va confiar en ell donant-li un lloc de senador o si marcarà perfil per mantenir el seu propi rumb fins i tot quan això suposi enfrontar-se al potent sector de l'uribisme, majoritari al Senat. L'oposició ha reconegut que en els últims mesos Duque ha plantat cara al seu padrí polític, conscient que només compta amb l'única legislatura per desenvolupar el seu programa, ja que ell serà el primer inquilí de la Casa de Nariño, seu de la presidència, que no pot ser reelegit, així que s'ho juga tot d'aquí al 2022, sense herències.