Per què Egipte i Qatar poden tenir un rol clau en la guerra a Gaza?

El CaireAcompanyades per dos homes armats i amb la cara coberta, dues dones que estaven segrestades a Gaza pel moviment palestí Hamàs van ser alliberades dilluns a la nit per mitjà d’un equip del Comitè Internacional de la Creu Roja. Abans d’elles, divendres, dues dones més amb la nacionalitat dels Estats Units s’havien convertit en les primeres a ser alliberades per Hamàs després del seu atac sorpresa a Israel el 7 d’octubre.

El portaveu de la branca militar de Hamàs, Abu Obeida, ha insistit en justificar els quatre alliberaments al·legant raons humanitàries i de salut. Però el procés que els ha fet possibles ha estat més complex i ha requerit la intervenció de dos països àrabs que estan tenint un paper especialment destacat en tots els esforços de mediació a la zona: Qatar i Egipte.

Des que va esclatar l’actual escalada de violència, el petit però poderós estat de Qatar ha desplegat les seves habilitats diplomàtiques i ha aprofitat els seus estrets llaços amb els Estats Units i Hamàs, a més de l’Iran i el beneplàcit tàcit d’Israel, per mediar en la crisi. El Caire, al seu torn, ha fet valer els seus vincles polítics i de seguretat amb Washington, Tel-Aviv i Hamàs per intentar bastir ponts i evitar que la situació segueixi deteriorant-se.

A curt termini, un dels objectius prioritaris d’aquests esforços és aconseguir la llibertat del màxim nombre possible d’ostatges. I, malgrat la complexitat de la situació, és Qatar, un estat amb una ambiciosa política exterior, qui ha assumit un paper més rellevant. Des de fa anys, Doha ha servit d’enllaç discret perquè els Estats Units i altres països occidentals negociïn a l’ombra amb estats i grups amb els quals no tenen relació, com l’Iran, els talibans i, en aquest cas, Hamàs. El moviment palestí, a més, manté una oficina política a la capital de Qatar, que és alhora on viu bona part de l’any el líder del grup, Ismail Haniye.

Un repte majúscul

En el passat, Qatar ja ha estat capaç de negociar altres acords d’alliberament d’ostatges en contextos molt complexos, com l’Iraq i l’Afganistan, però els més de 200 que reté ara Hamàs representen un repte de proporcions majúscules.

En una roda de premsa celebrada a Doha el 13 d’octubre amb el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, el primer ministre i ministre d’Exteriors de Qatar, Mohamed Bin Abdulrahman Al-Thani, va afirmar que aquestes negociacions es veien dificultades per “la intensitat de la guerra”, i va notar que encara era “massa aviat per jutjar”. Des de llavors, però, ja han pogut intervenir en el cas de quatre dones, i el president dels Estats Units, Joe Biden, els va agrair directament la seva col·laboració en el comunicat emès després de l’alliberament de les primeres dues.

L’altre únic país anomenat pel braç armat de Hamàs per haver mediat en el cas de les dues ostatges alliberades dilluns és Egipte, que des d’un inici s’ha mostrat també molt actiu per intentar frenar la violència a Gaza. En els últims anys, el Caire ha estat capaç d’intervenir amb èxit per frenar escalades prèvies entre Israel i grups palestins de la Franja, com l’any 2021, quan va aconseguir forjar un alto el foc entre Tel-Aviv i Hamàs després d’onze dies de bombardejos israelians a Gaza i de llançament de coets des de l’enclavament. 

Trucades des de Washington

El ministre d’Exteriors egipci, Sameh Shoukry, va ser de fet un dels primers a rebre una trucada de Blinken després de l’atac de Hamàs a Israel. I Egipte ha liderat els esforços internacionals per obtenir garanties de seguretat d’Israel i rebre i enviar ajuda humanitària a Gaza pel pas fronterer de Rafah, que connecta la Franja directament amb territori egipci.

Com a part d’aquests moviments per reivindicar la seva rellevància a la regió, sobretot a ulls dels Estats Units, el Caire també va acollir dissabte una cimera internacional a la qual van assistir una vintena de països àrabs i europeus, entre d’altres, per abordar la crisi actual a Gaza.

I tot i que la trobada va acabar sense acord, el simple fet de celebrar-la permet a Egipte mantenir un cert control de l’agenda política sobre Palestina, un fet que les autoritats consideren clau, perquè en aquesta ocasió la gravetat i proximitat de la crisi les col·loca en una posició cada cop més difícil i posa a prova els límits de la seva influència.