Istanbul decideix el futur d’Erdogan

Istanbul (turquia)Fa 84 dies que el Partit de la Justícia i el Desenvolupament [AKP], liderat per Recep Tayyip Erdogan, va perdre les principals ciutats de Turquia. Des de la capital, Ankara, fins a importants demarcacions històricament controlades per l’AKP, com Antalya, la seva popularitat comença a defallir, a jutjar pels resultats electorals de les passades eleccions municipals. Després d’un recompte que va confirmar la victòria del candidat opositor, Ekrem İmamoğlu, per uns milers de vots, i quan ja portava tres setmanes exercint com a alcalde, la comissió electoral va decidir repetir els comicis per un problema de procediment. La tensió és màxima. Erdogan seguirà sent cap de govern durant quatre anys més. Així i tot, la veu de l’oposició comença a entrar en un escenari polític que semblava tenir un sol rostre i els resultats de la repetició de les eleccions locals a Istanbul, que se celebren aquest diumenge, pot marcar el mandat del president turc.

Al barri de Kuçukçekmece, a Istanbul, Imamoglu, candidat del Partit Republicà del Poble [CHP], saluda un per un els assistents que són a primera fila en un acte de campanya. Ho tenen clar: és l’última oportunitat per debilitar l’home que mana a Turquia des de l’any 2003, abans com a primer ministre i ara com a president. Saben que si perden la repetició dels comicis la ciutat més important del país seguirà en mans de l’AKP i Erdogan seguirà sense derrotes significatives fins al 2023, un monòleg que l’oposició no està disposada a acceptar. “La meva lluita no és només per Istanbul, és per la democràcia a tot Turquia”, diu el candidat socialdemòcrata.

“Guanyarem. Her sey çok guzel olacak [Tot anirà bé]”, repeteixen el assistents. Quan Imamoglu finalitza el discurs i abandona l’escenari, una allau de seguidors s’apilonen a les tanques de seguretat, les sortegen i corren cap a ell. És l’estrella de la ciutat, l’home que pot representar el canvi a la Turquia d’Erdogan. L’opositor ha estat durant cinc anys l’alcalde del barri de Beylikdüzü, una fita que molts veuen com el començament d’una llarga i esperançadora trajectòria política. El seu contrincant, Binali Yildirim, va ser primer ministre amb Erdogan i el seu home de confiança, però el seu càrrec va desaparèixer amb el canvi al sistema presidencialista.

L’arma de la justícia

Tot i que el CHP ja va obtenir sorprenents resultats a les eleccions locals, Istanbul segueix pendent d’un resultat final: quan pensaven que la victòria ja era efectiva, Erdogan va contraatacar mitjançant el Comitè Suprem Electoral [YSK].

Istanbul, la capital cultural i econòmica del país -en representa el 31% del PIB-, va caure en favor del CHP per una diferència de 23.000 vots en una ciutat que crida a les urnes prop de 10,5 milions de persones. Davant la petita diferència, l’YSK va exercir d’àrbitre, i després de múltiples recomptes a alguns districtes i d’acusacions -per part de l’AKP- de suposades irregularitats, va ordenar repetir els comicis.

“A qualsevol país on la diferencia de vots sigui mínima i hi hagi irregularitats, s’han de repetir les eleccions. Els mitjans occidentals exageren i diuen que és la fi de la democràcia a Turquia”, argumenta per l’ARA Hüseyin Alptekin, professor de la universitat Sehir d’Istanbul. Però la corrent de sospita surt del mateix CHP: “És un cop d’estat perpetrat pel mateix comitè electoral”, declara a l’ARA un alt càrrec de la formació opositora, Oğuz Kaan Salıcı. Tot i que la decisió de repetir els comicis no va agradar al CHP, els socialdemòcrates s’havien negat prèviament a recomptar els vots a tots els barris.

Els partits contraris a l’executiu de l’AKP, que governa en coalició amb l’ultranacionalista MHP, donen suport al candidat socialdemòcrata. Tant el Bon Partit [Iyi Parti], com els prokurds del Partit Democràtic dels Pobles [HDP] van decantar-se per no presentar, el 31 de març, un candidat que pogués dividir el vot anti-Erdogan. A més, el líder de l’HDP, Selahattin Demirtas, ha demanat obertament el vot per a la formació opositora: “En aquestes eleccions no hi ha d’haver múltiples opcions”, afirma des de la presó de Edirne, reclòs des del 2016 i acusat de mantenir llaços amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan [PKK]. La formació prokurda, tot i mantenir les distàncies amb el partit socialdemòcrata, insisteix en derrotar l’enemic comú. Però la missiva no ha agradat a tothom. El líder del PKK, Abdullah Öcalan, que també està a la presó, ha cridat els kurds a mantenir-se neutrals. L’acció és vista per a molts com una maniobra de pressió, per part del govern, per afeblir el vot kurd.

“Istanbul és guanyar Turquia”

En els 17 dies que İmamoğlu ha ocupat el càrrec formal com alcalde d’Istanbul va tenir temps d’extreure informació sobre els entramats de l’AKP quan governava a l’ajuntament. I no li surten els comptes: mentre que el 40% del pressupost és gestionat per l’alcaldia, la resta corre a càrrec d’empreses municipals afins a Erdogan i de dubtosa transparència. “S’han malgastat molts diners”, denuncia. I aquesta despesa vindria, segons apunta el líder opositor, en forma de cotxes, residències i adjudicació de contractes a empreses privades.

Mitjans locals, a més, apunten que l’AKP hauria destinat milions de dòlars a ONG i fundacions de la mateixa família del president Erdogan. “El que ha fet Imamoglu és il·legal, ja que ho ha fet gràcies a persones externes a l’ajuntament”, afirma a l’ARA Egemen Bağış, membre del partit governamental i exministre de l’executiu d’Erdogan. A l’AKP no ha agradat la maniobra d’inspeccionar els seus propis comptes a una ciutat amb un pressupostos que mouen xifres superiors a les d’alguns ministeris. L’any 2018 els pressupostos aprovats per la mateixa alcaldia van ser de 20.000 milions de lires [prop de 6.000 milions d’euros]. Quant al nombre d’habitants, a Istanbul hi viuen 15 milions de persones: gairebé el 20% de la població turca. Amb aquestes dades sobre la taula, no és estrany que el mateix Erdogan ja hagi afirmat la vella dita que “qui guanya Istanbul, guanya Turquia”. Ell mateix va començar com a alcalde de la ciutat del Bòsfor la seva triomfant carrera política l’any 1994 i no ha deixat d’acumular victòries. Ara, això pot canviar.