"Em jutgen per espantar qui vulgui ajudar els refugiats": la nedadora de Netflix amenaçada de presó a Grècia

BarcelonaLa història de Sarah Mardini és d'aquelles en què la realitat supera la ficció. El 2015 fugia de la guerra de Síria en una pastera amb la seva germana Yusra i 18 persones més. El motor es va espatllar i les dues noies, nedadores professionals, no van dubtar a llançar-se a l'aigua, lligar-se al cos els caps de la barcassa i arrossegar-la entre onades esfereïdores i en plena nit. Tres hores i mitja més tard van arribar tots sans i estalvis a una platja de Lesbos. La Yusra triomfaria als Jocs Olímpics de Rio i la Sarah decidiria tornar a Lesbos a ajudar els refugiats. Una història real de supervivència i heroisme tan llaminera que els productors de cinema se'n van disputar els drets per fer-ne una pel·lícula. A finals del novembre passat, Netflix va estrenar Las nadadoras, de la directora Sally El Hosaini. Disculpeu l'espòiler.

Sarah Mardini va estar a la presó durant més de 100 dies el 2018 a Grècia quan ajudava els refugiats. La policia grega la va acusar de tràfic de persones. Dimarts 10 de gener, quatre anys després i malgrat ser una de les protagonistes de la pel·lícula, s'asseurà al banc dels acusats en un judici en què la poden condemnar fins a 20 anys de presó. Si fos una història de ficció, ningú no se la creuria.

En una entrevista per videoconferència amb l'ARA des de Berlín, on viu ara, Mardini defuig qualsevol heroisme. "La pastera anava sobrecarregada. El motor es va aturar i va començar a entrar aigua. Havíem d'alleugerir pes i em vaig tirar a l'aigua. La meva germana i altres també ho van fer i vam decidir posar-nos a nedar seguint les llums de l'illa que teníem al davant. En aquell moment no penses en res, fas el que has de fer i prou. Soc nedadora professional i socorrista, i suposo que no estava disposada a morir aquell dia", afirma.

Adolescència trencada

Quan va arrossegar la pastera a pulmó, la Sarah tenia 20 anys i la Yusra, 17. El seu pla era aprofitar que la petita encara era menor per arribar a Alemanya i demanar el reagrupament dels seus pares i la seva germana petita. Van viatjar amb el seu cosí Nizar en un periple de 29 dies: després de l'Egeu encara quedaven llargues jornades de caminades, traficants de persones, policies armats amb porres i gossos agressius, odi racista i violència masclista. "Hi havia gent que ens tractava com si fóssim una pesta, no com a éssers humans", recorda la Sarah. Però també hi havia un costat bo: la solidaritat entre els refugiats, que van acabar sent com "una família". "Dormíem per torns per protegir-nos els uns als altres", explica.

Ara ha vist la seva història repetida en els refugiats ucraïnesos que ha trobat a Alemanya i que sí que han estat rebuts amb les portes obertes: "Tothom que fuig d'una guerra necessita ajuda i en aquest cas hi ha hagut una empatia selectiva, però no m'agrada comparar. Tinc amics ucraïnesos i no hem parlat de les nostres experiències perquè no cal; n'hi ha prou amb mirar-se als ulls".

Quan van arribar a Berlín, les van reconèixer per fi com a refugiades. La Yusra no va renunciar al seu somni de nedar als Jocs de Rio del 2016. No va parar fins que la van admetre en un club de natació de la capital alemanya i va convèncer un entrenador, l'Sven, que es mereixia intentar-ho. Després de tot el que havia passat, la marca de 1.09.21 en cent metres papallona que va assolir com a representant de l'equip d'atletes refugiats sota la bandera del COI, va valer més que una medalla.

Una de les coses bones de la pel·lícula de Netflix és que la Sarah, que ara té 27 anys, ha deixat de ser només "la germana de" la Yusra. El film també reivindica que la seva part en aquesta història és igualment important. Després de Rio, la vida de totes dues germanes se separa: la petita continuarà la seva carrera esportiva, mentre que la gran tornarà a Lesbos l'agost del 2016 per ajudar els que passaven pel mateix tràngol a què ella havia sobreviscut.

Retorn a Lesbos

"Havia sentit que els nens i nenes sirians que havien arribat a Lesbos coneixien la història de les germanes Mardini i vaig pensar que realment els podria ajudar. Quan vaig arribar-hi no es creien que era jo, i a mi tampoc m'agradava el protagonisme, només volia fer servir la meva plataforma per ajudar els altres i alçar la veu", diu sense poder evitar que se li noti el cansament de qui ha hagut d'explicar una vegada i una altra la seva història.

"Em vaig sumar a un equip de voluntaris com a traductora i socorrista. Un dia estàvem fent el nostre torn a la platja i els guardacostes ens van detenir", recorda. Era el 2018 i les autoritats gregues, com les italianes i les espanyoles, van començar la seva croada particular contra les ONG de rescat. Ella i els seus companys Seán Binder i Nassos Karakitsos van ser acusats de tràfic de persones, blanqueig de diners i espionatge, en un procés que Amnistia Internacional i Human Rights Watch consideren un intent de criminalitzar l'activisme humanitari en favor dels migrants i refugiats a Grècia. La Sarah va estar 107 dies a la presó abans de ser posada en llibertat amb càrrecs. El judici s'ha posposat diverses vegades i ara s'ha fixat per a aquest dimarts.

"Proves? No en tenen cap! L'únic que tenen és un grup de WhatsApp que diuen que fèiem servir per contactar amb els traficants, cosa que és mentida. És un grup obert, on s'incorporaven tots els voluntaris que treballàvem a les platges del sud de l'illa", argumenta la cooperant. Per a ella, l'objectiu final del cas és curtcircuitar la solidaritat. "Diuen que som nosaltres els que atraiem els migrants, però això és totalment fals: quan jo vaig pujar a la pastera, no sabia que hi hauria algú per ajudar-me. El que pretenen és espantar els que volen ajudar els refugiats: fer que la gent, els activistes i els voluntaris tinguin por d'anar-hi i aconseguir que s'acabin els rescats al mar".

Després de quatre anys amb l'espasa de Dàmocles d'una condemna de 20 anys de presó, la Sarah i tota la seva família (finalment es van poder reunir a Berlín) esperen el judici i que tot plegat quedi en un no res per reprendre les seves vides. I quan tot això passi, què? "Sincerament, no ho sé. Em costa molt pensar en el futur, perquè cada any em dic que s'acabarà però no s'acaba. No puc ni buscar una feina perquè no sé ni quants dies m'hauré de passar a Grècia i també hi ha molta pressió mental. El que voldria és tornar al món de l'art, però necessito fer-ho sense por. Tampoc vull treballar més de socorrista. Necessito tornar a començar".